"Em sap greu constatar que la societat occidental estem endormiscats"

Han passat 10 anys des de l’estrena de l’Oratori del Mil•lenari. Què significa per vostè com a autor que es torni a representar?

Per mi significa una grandíssima il•lusió que es torni a fer. La música si està escrita però queda en desús és com si no hi fos. La música existeix en el moment en què és executada. Poder-ho tornar a fer al cap de deu anys, sempre fa il•lusió. El Mil•lenari és una partitura d’una certa embranzida, escrita amb el cor i amb coses de la nostra terra. El que em fa il•lusió sobretot és que hi hagi hagut tant interès en els joves músics d’Igualada, sense ells no s’hauria fet. És molt bonic que el cor, l’orquestra i els solistes hi posin el màxim interès.

 I per Igualada, què creu que significa?

Jo no puc respondre per Igualada, però pel poc que sé, hi ha molt interès per part de la ciutat de tornar-lo a reviure. Els igualadins comencen a sentir aquesta música una cosa del patrimoni local i personal, ja que està tant vinculada per la temàtica en uns temes que el poble coneix perfectament com és el Sant Crist o Santa Maria, i que senten que forma part del patrimoni igualadí.

 Quin valor musical té?

Crec que és una música que es fa escoltar, que està ben escrita. No presenta ni trencaclosques ni coses transcendentals. A vegades, però, enganya, sembla senzilla però quan és l’hora d’executar-la es necessita molta mentalitat i sobretot saber expressar les notes amb molta musicalitat.

 Aparcant l’estrena de l’Oratori “Mil anys” i centrant-nos més en l’Església. Com veu el nou Papa Francesc I?

El veig amb ulls de poble, perquè jo també sóc part del poble. El veig amb molt d’entusiasme, és un home que arrossega i té un carisma especial, sobretot per aquests exemples d’autenticitat i de saber-se desmarcar de certes coses per anar al gra. Jo ho esperava i els capellans també ho esperaven, francament. En altres temàtiques per exemple en el meu camp de la música sacra, no en podem esperar gran cosa, però tampoc ho pot fer tot. S’ha de dir, però, que l’antic papa, Benet XVI si que en sabia i en canvi va prendre algunes decisions que van ser fatals.

 Des de la societat civil, sembla que la visió que se’n té és d’un Papa molt trencador. Es té aquesta mateixa sensació des de l’Església?

Podríem diferencia entre l’Església de base i la de la cúria. A l’Església de base, tothom n’està molt content. Per altra banda, hi ha l’esfera més de la cúria o dels estaments vaticans que es clar, estarrufen una mica el nas davant d’aquest estil de fer del Papa. Això és així i en certs ambients, crea malestar. Hi ha mal humor en segons quins estrats de la cúria, aquests que estan arrapats al poder. Quan algú està ben assentat a la cadira, costa molt d’alçar-se.

 Com veu la situació de l’Església?

Això són paraules molt grosses...l’església és tant gran com el món, com la història. És a dir que hi ha alts i baixos. Ara aquí, al nostre país, com en tot l’occident ens hem tornat d’una manera que passem de tot. No hi ha cap interès o molt poc per la transcendència. L’església té molta dificultat per entrar en certs terrenys perquè se li barra la porta. Potser és que no ho sabem fer prou bé. És una cosa molt complexa. Anys enrere aquí a Igualada hi havia una il•lusió i un fervor que s’ha anat perdent. Com diuen els savis, “No hi ha res que 100 anys duri” és veritat, no hi ha cap mal que 100 anys duri, inclús els mals polítics, també passaran i llavors en vindran d’altres potser més bons.

 El preocupa el fet de que les generacions joves es vagin desvinculant de l’Església?

Clar que em preocupa, però em preocupa per ells, no per mi. Tampoc em preocupa perquè l’església “perdi clientela”. Crec que l’església pot donar un missatge d’optimisme, joia, motivació per fer les coses a tots els nivells, no només a nivell espiritual, sinó de compromís social. La gent deixa d’agafar actituds de compromís en general. Ja no parlem del matrimoni, que sembla que no existeixi. Em sap greu constatar que la societat occidental estem endormiscats.

Com veu el procés català?

Des d’on el puc viure, el visc amb molta il•lusió. Jo no puc participar en les votacions perquè sóc ciutadà italià exclusivament des de l’any 79, quan vaig agafar la nacionalitat italiana i vaig haver de renunciar a la nacionalitat espanyola, tot i que no hi vaig patir massa. Tot i que no puc votar, tinc moltes maneres d’influir-hi. Visc amb molta il•lusió i amb molts neguits a l’hora en veure que el poble vol avançar però que rep la negativa del govern. Cal que se sàpiga trobar la unitat substancial entre pobles i dirigents i partits per no perdre de mira l’objectiu principal, que el tenim com un repte que ens hem proposat davant del món.