TORNAR

Francesc Bailón: "La taxa de suïcidis entre els inuit és molt alta i es concentra en els adolescents"

Entrevistem l’antropòleg Francesc Bailón, especialista en pobles de l’Àrtic, i que va visitar l’AUGA

cultura
Dimecres, 23 maig 2018. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

Ja és habitual que cada any Francesc Bailón, antropòleg, passi pel Teatre de l'Ateneu per parlar al públic de l'Aula Universitària de la Gent Gran dels pobles de l'Àrtic. Ho va fer aquest dilluns i després atenia a Anoiadiari. Les seves experiències no només són amb els inuit -aquí coneguts amb un nom poc plaent per a ells i que hauríem de desterrar, esquimals-, sinó també amb nacions pràcticament desconegudes i oblidades, com la dels nenets, que viuen a la península de Iamal, al nord de Sibèria, un dels punts més inhòspits del planeta. Francesc Bailón viatja diverses vegades cada any a aquestes terres remotes i cada cop gaudeix més de l'experiència. I cada primavera, ho explica a Igualada.

La seva relació amb l'Àrtic d'on ve?

De petit ja sentia fascinació pels inuit, com molts nens: iglús, foques, els gossos àrtics, però pensava que no hi arribaria mai. Quan vaig acabar els estudis d'antropologia, el 1997, mentre treballava al Museu Etnogràfic de Barcelona, vaig llegir un llibre sobre ells que explicava com resolien els seus problemes -sempre i quan no hi hagi un assassinat pel mig- improvisant cançons i poemes. Vaig pensar "no recorren a la violència física, sinó a la lingüística. Que interessant!". Els vaig començar a estudiar a fons i em vaig començar a entusiasmar cada cop més. 

A quins punts de l'Àrtic ha estat, doncs?

A Groenlàndia, clar, però també a Canadà amb els inuits d'allí, amb els 'sami', al nord d'Escandinàvia o els nenets, que viuen a la península de Iamal, o Iamàlia, sobre les muntanyes Urals, a la zona polar.

Fa pensar en temperatures extremes només dir-ho.

Acabo de tornar de Groenlàndia i no feia gaire fred, uns menys 15. A Sibèria estàvem a 50 sota zero. Era impossible fer fotos, per exemple, perquè t'havies de treure els guants. Ha estat un any difícil en el cas de Sibèria.

Quina diferència hi ha entre els inuits i els pobles siberians en com han estat colonitzats?

La colonització dels pobles de l'Àrtic ha estat similar. Arriben exploradors, després els missioners, els colonitzen i comença l'aculturació: sigui russificar-los o danificar-los... S'ha introduït l'alcohol, la religió o les armes de foc. Tots ho han patit, inuit, txukxi, sami o nenet. Però hi ha la diferència en el grau: els inuit de la part de Rússia no han estat aculturitzats al mateix nivell que els de Canadà o Groenlàndia, però aquests els darrers anys han obtingut millores, amb autogoverns i per exemple Groenlàndia té la independència de Dinamarca.

A Rússia, els governs mai van tenir en compte els drets indígenes. Els inuit de Rússia - o txukxis, de la península de Txukotka-, al revés dels altres, mai han tingut drets sobre les seves terres. Els nenets tampoc. Les avantatges que han tingut és que han estat força ignorats per l'administració i han pogut fer la seva com a caçadors. Els nenets tenen un mode de vida de pràcticament l'Edat de Pedra, són nòmades.

Es parla molt de les xifres de suïcidis a l'Àrtic. Què ho provoca?

Té a veure amb molts ingredients. Un, la pèrdua d'identitat cultural; segonament, la lliure circulació d'armes; també hi ha l'alcohol; i, en quart lloc, les condicions extremes. Malauradament, entre els inuit, el gruix de suïcidis es produeix entre els nens i adolescents, dels 12 als 18 anys... Ser orfe, entre els inuits, no vol dir no tenir pares, sinó que els teus pares no es poden ocupar de tu. Pares problemàtics, apartats dels nens pels seus problemes amb l'alcohol. Aquests infants amb pares problemàtics que veuen un altre món per la televisió, amb accés a les armes de foc, es disparen. 

La xifra és més alta, molt més, entre els nens que entre les nenes, perquè aquests són mares a una edat molt precoç. Als 12 ó 14 anys. I tenir un fill és una arrel. El que és cert és que els darrers anys ha caigut una mica l'índex, però segueix sent molt elevat.

Com va ser la seva primera presa de contacte amb els inuits?

Els principis van ser molt difícils. Jo venia gairebé de la universitat i tenia un perfil molt academicista. Anava equivocat. El millor és ser un més, fer el que fan ells i aprendre. No se'ls pot tractar com a objecte d'estudi. I l'actitud l'he traslladat amb els nenets i els sami. Els primers moments són molt complicats, perquè els has de fer confiar en tu. Un cop tens això, tot és més fàcil.

En el cas de Groenlàndia, els noruecs i nòrdics hi van ser a l'Edat Mitjana, però van desaparèixer. Què van fer bé els inuit per sobreviure a Groenlàndia?

Tot fa pensar que hi va haver un refredament climàtic a l'Edat Mitjana, la Petita Edat de Gel, i els nòrdics no s'hi van saber adaptar; els avantpassats dels inuit, els 'thule', sí que van saber adaptar-se a aquell nou clima. S'han sabut adaptar a períodes de refredament i escalfament, tenen molta capacitat d'adaptació.

Hi ha llibres que tracten de la desaparició dels noruecs de Groenlàndia, com 'Colapso'. El convencen?

Sí, l'únic que Jared Diamond a 'Colapso' passa per alt és que els inuit no existien aleshores. No podem parlar dels inuit fins fa uns 500 anys.

Va participar en un viatge amb uns quants inuit a les Canàries i se'n va fer un documental, 'La sonrisa del sol'. Com ho van viure?

Hi va haver moments desagradables amb els de Telecinco. Els de Telecinco es van presentar a l'hotel per entrevistar els inuit i nosaltres no ho vam voler. Vam estar fora de l'hotel fins que les càmeres marxessin. El Piqueras volia entrevistar als inuit en directe i com que no se'n van sortir van començar a dir de tot, com que experimentàvem amb ells. Unes barbaritats sobre nosaltres espantoses, van dir. Sense demanar-nos perdó, alguns d'aquests mitjans quan van veure el documental a Madrid van felicitar-nos. El documental va rebre premis. 

El millor de tot és el record que en tenen els inuit. Cada cop que hi vaig els hi porto els CDs. Els veuen tants cops que els ratllen. I persona que hi va, persona a la que li mostren el documental. Ho ensenyen a tothom i hem de repartir còpies a tots els poblats. Molts em pregunten 'Quan tornarem a Canàries?'. Per ells va ser un somni. Va ser maco per nosaltres i per ells. La nostra relació es va estrényer més. 

Quantes vegades hi va a l'any, doncs? I com?

Dues o tres vegades. Vol fins a Reikiàvik i des d'allà fins a Qulussuq amb un vol. I des d'allà, en helicòpter o vaixell. Des del 2012, vaig sempre a la costa Est, me n'he enamorat. És menys habitada i més pobra. El govern vol que la població es traslladi a la costa Oest, perquè aquells poblats són deficitaris. Amb l'agència de viatges amb la qual treballo intentem portar la gent a la costa Est i posar-la en valor, amb viatges solidaris. Paguem directament als caçadors per dormir a casa seva. Arrel del documental, s'ha aconseguit que més turistes vagin a aquell territori. Almenys, si han de marxar, que sigui per voluntat pròpia, no perquè els obliguen.

Com són els nuclis de població? Quants habitants hi ha?

A la principal concentració de l'Est, Tasilaaq, uns 2.000. La resta, poblets de centenars d'habitants que viuen de la caça i pesca. A l'Oest, el turisme té molta més importància.

Hi ha molts occidentals? Danesos? Com conviuen?

La costa Est té uns 3.500 habitants... i uns deu occidentals, entre danesos i estrangers. Ara, la política i els tractats fan que hi ha un traspàs de poders i moltes coses són ocupades pels nadius.

Quina és la situació legal del país? És oficialment independent?

Al whatsapp ja hi ha la bandera i van sortir de la Unió Europea. Era el precedent del Brexit. És territori d'Ultramar i forma part d'un òrgan consultiu de Nacions Unides. Pot actuar com a país independent a nivell esportiu. Té un equip d'handbol, esport nacional allà. Té un autogovern molt i molt avançat.

L'autonomia i la relació entre Dinamarca i Groenlàndia té alguna comparativa amb la que vivim aquí entre l'Estat i Catalunya?

És diferent de base, independentment de l'opinió política de cadascú. Els inuits i els danesos són dues cultures molt diferents, són ètnies i procedències diferents i són dos idiomes que no tenen res a veure. La proximitat cultural i lingüística aquí és molt més evident. Hi ha el factor de la distància, a més: Groenlàndia és molt lluny de Dinamarca. Ara bé, sens dubte, el govern danès és molt més obert de ment que l'espanyol.

Com a anècdota, vaig saber tot l'enrenou d'abans l'1 d'octubre a través dels inuits. Jo estava allà, sense saber res, i ells em van dir "ara esteu en un moment molt important". Estan seguint molt el procés. El darrer cop, alguns d'ells deien 'Catalunya llibertat!'. No sé exactament quina informació els arriba, però la sensació que tinc és que els arriba més el punt de vista de Catalunya. 

I les llenguës de l'Àrtic, com les porta?

Parlo una mica dels dialectes de la costa est, tunumiit, i el de la costa oest, el kalaallisut. Faig esforços per aprendre i on no arribo amb aquestes llengües, amb l'anglès o gests. Amb els nenets sé paraules bàsiques, però no hi puc tenir una conversa filosòfica. Entrar a Iamàlia és molt difícil per primer cop, és complicat.

I el fred, quin és l'ocasió que ha arribat al límit?

Una sensació tèrmica de 68 graus sota zero, a Groenlàndia, al nord-est. Devíem estar a 50 sota zero. De sensació contínua, a Sibèria. Cal portar roba tècnica a aquests llocs, ja no pots portar pells d'animals. 

 

 

 

 


1 Comentaris

E

Edurad Ruiz

Igualada

23 de maig 2018.08:43h

Respondre

Extraoridinària experiència, i extraordinari article. Ens reconcilia amb l’humanitat, en mig de tants ”soroll”.
Gràcies.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic