TORNAR
PUBLICITAT

"Què hagués passat si les nostres àvies haguéssin pogut fer de pallasses?"

Parlem amb les pallasses Pepa Plana i la igualadina Noël Olivé, que estrenen ”Veus que no veus” al Teatre de l’Aurora

cultura
Divendres, 12 octubre 2018. 03:00. Toni Cortès Minguet.

Aquest cap de setmana estreneu al Teatre de l’Aurora d’Igualada l’espectacle Veus que no veus, tota una reivindicació de la figura de la pallassa.

Pepa: És un espectacle de creació a través del qual fabulem sobre què hagués passat si les nostres àvies i besàvies haguessin pogut fer de pallasses. Tota la història dels pallassos s'explica en masculí. Totes les entrades clàssiques, tots els reculls, totes les coses gravades d'èpoques antigues, tot està escrit absolutament en masculí. Les dones no podien ser pallasses. Però hi eren. Les dones van treballar molt en el món del circ; van fer de trapezistes, acròbates... Però a l'hora de poder fer de pallasses, no! No se les deixava passar per aquesta maroma del ridícul.

Ens preguntàvem què hauria passat si els números clàssics de pallassos que s'han recollit haguessin estat fent per pallasses. Com serien aquests números. El mateix número, què passa si en lloc de fer-lo un august i un blanc ho fa una augusta i una blanca. Com canvia? Aquest era un exercici de joc. També hi ha tota una part que evoluciona de la mateixa creació: què més volem dir, qui som, què passa, què passa en l'actualitat... És un espectacle d'univers molt femení emès des d'una ràbia, però des d'una ràbia entesa com a força. De cridar eh!, si em veus, és perquè hi sóc! Vull que em vegis!

D’aquí ve el títol?

Pepa: Són veus que no has vist. Et preguntem: veus com no ens veus… i hi som.

La pallassa Pepa Plana maquillant la pallassa blanca Noël Olivé

 

A l’escenari, un clàssic: la pallassa blanca i la pallasa augusta.

Pepa: És un espectacle de pallases, de riure, de locura, amb l’estrctura clàssica de l’ordre, del joc amb la pallassa augusta i la pallassa blanca, que és la germana gran, la que sap les coses, la llesta. La meva augusta ja fa més rato que la conec però la Noel ha hagut d’inventar-se la seva blanca, i també està com una cabra, és una blanca que ens fa riure molt.

De quins clàssics us heu inspirat?

Pepa: Hi ha reculls. N’hi ha un, per exemple, del Tristan Remy, que es diu Entreés Clownesques, que és com una bíblia dels números clàssics. Recull les entrades clàssiques de tota la vida del circ.

Noël: Des del nostre univers femení hem canviat coses d’aquests clàssics, no ens hi identificàvem, en absolut, ni en algunes maneres de fer, ni amb algunes fórmules.

Pepa: Les entrades clàssiques són d’una època, per això són clàssiques… Són d’una altra època i d’una societat diferent, en què funcionaven molt les patacades. Funcionaven perquè a les escoles, els mestres pegaven, els capellans pegaven, els pares pegaven… Per què el públic reia amb les patacades? Perquè s’hi sentia identificat. Ara, patacades, no… Ja no funcionen. Potser ni en masculí. Segur que en femení no. Seria molt estrany que ella em piqués a mi. Un mastegot no hi encaixaria, per molt que l’entrada clàssica l’acaben amb mastegots. Ens enrabiem d’una altra manera. Hi ha altres maneres de fer-nos enrabiar com a ties.

Les primeres pallasses, feien de pallasso?

Pepa: Les primeres, sí. Les primeres augustes, molt comptades, són dels anys 50-60. Quan el pallasso blanc es posava malalt alguna vegada el substituïa una dona, però era el pallasso cara blanca, el que no porta el nas vermell, aquest no… D’augustes, l’Annie Fratellini deu ser una de les més antigues, als anys cinquanta. Es vestia d’home, no ensenyava gens la seva feminitat. La Mary Sempere no era pallassa, era tot show, molt gran, un geni… Era caricato, còmica, burlesca, però en un moment concret de la seva vida va fer de pallasso; es posa una perruca de calb, sense ensenyar la seva part femenina, perquè el pallasso es feia així. Feia de pallasso, no de pallassa. No tinc referències. Només tinc germanes grans, pallasses que tenen deu anys més que jo, però comptades.

I a Catalunya? S’han visualitzat en els darrers anys? Tu has treballat tossudament per a la reivindicació de la pallassa.

Pepa: Estàvem millor fa uns anys, com en moltes coses de gènere. Quan ens feien creure que érem rics, -que era molt xulo perquè tots ens pensàvem que ho érem-, van sortir moltes iniciatives de gènere: festival de cinema de dona aquí, festival de teatre de dona allà, noséquè noséquantos… Ens ho vam creure. A la primera sotragada de crisi, a la primera, tot això es va anul·lar. Era mentida. Va ser com si el patriarcat ens donés un petit permís; bueno, ara podreu fer un festivalet de cinema de dones, va… Ara és un moment molt estrany, tot i que hi ha més dones fent propostes delicioses, fantàstiques, hi ha menys oportunitats de girar, d’ensenyar el teu treball. Això és un ofici, i n’aprens. Ara estrenem aquest espectacle, aquests dies farem unes actuacions aquí, una altra allà, però no sabem quan serà el proper bolo. Així, no n’aprens. I això vol dir que m’he de buscar una alrta feina, i això és el que està passant a moltes pallasses. Pallasses, pallassos, escriptores, músics… Si no puc viure d’això, m’he de buscar una altra feina. Per tant, la cultura, l’art que estic fent, és amateur. Hi ha moltes més pallasses que abans, però no s’hi poden dedicar professionalment.

Ara, en el món del teatre, de la televisió, del cinema, internacionalment, comença a haver-hi veus que si que es veuen…

Noël: Ja era hora! Ja tocava! Han començat les de Hollywood, amb tot el tema de l’assetjament i els abusos sexuals, que ningú s’atrevia a assenyalar amb noms i cognoms i ara van sortint i van entrant dins les llistes negres. Però encara hi ha qui diu que som unes pesades, que som unes feminazis… i tu un capullo! Què vols que t’expliqui? Tot el que ha patit la dona al llarg dels segles? Hi ha un brunzir feminista molt positiu. El feminisme està malentès. Es posa en un costat el masclisme i a l’altre el feminisme. No, no senyors! No són dues coses oposades. El masclisme és una cosa negativa i el feminisme és una cosa positiva.

Pepa: Imaginem-nos el món al revés. Tota la pintura que has vist, -al Prado totes són d’homes-, tota la literatura, tots els invents, tota la història ha estat escrita en masculí. Imagina’t que fos al revés. Imagina que tota la història hagués estat escrita en femení. Les inventores, les escriptores, les pintores, les directores de cinema… tot en femení! Tu diries òstia, els homes no servim? Oi que no ho trobaries lògic? No és deliri, és la realitat. Mira la cartellera d’avui, d’avui mateix, dels teatres de Barcelona. Quantes directores? Quantes dramaturgues? Quantes actrius? T’adonaràs que no és una invenció de quatre majares que estem rabioses. Llavors, mira el pati de butaques, i la majoria són espectadores. Vas a una conferència d’art o del que sigui, mires les butaques, i la majoria són dones, però qui fa la xerrada continua sent un home. Per què? Perquè al capdamunt, als llocs de poder, qui decideix és un home. Fins que no trenquem aquesta rutina no serem visibles d’una manera natural, normal.

Noël: Tenim més handicaps. Som mares; quan es posen malalts els avis, les cuidadores som nosaltres, etc. Socialment, això et va tallant temps i energia. Què fas? Malabars! Sóc actriu i faig malabars per poder fer un munt de coses. Això s’ha vist sempre com a normal, i no ho hauria de ser. Ho hem de canviar! Hi ha molta feina fer… Però al final ho aconseguirem.

Pepa: Hi anem, d’una manera lògica. Però anem al tanto. A mi em sorprenen actituds d’adolescents molt perilloses, molt perverses. Jo crec en l’educació. Aquest és un tema que s’ha de treballar molt bé des de la base. Però veus nenes que tenen por. Models que pensàvem que ja els havíem superat. Però no. De debò que el teu xicot et controla el mòbil?

Noël: Sí, però si et violen i el jutge diu que hi havia “jolgorio”, dius òstia, potse no anem bé!

Noël Olivé i Pepa Plana (Foto: Aureli Sendra)

Noel, tu no havies fet mai de pallassa?

Noël: No, quan era molt joveneta havia fet comunicons, però de pallassa clàssica, no.

Pepa: Ah, mira, jo no n’havia fet mai comunions…

Pepa, per què tries la Noel?

Pepa: La idea de fer clàssics fa molts anys que la tenia al cap. Fa uns anys vam fer un espectacle amb el Monty i el Nan Valentí, que es deia “Èxode” i, treballant amb ells dos, em vaig adonar com canviava. El Monty feia d’august, el Nan de blanc i jo de contra-august, que és el germà petit, el més tonto, el que sempre rep.  El Monty tenia molt clares les estructures clàssiques. Jo deia al Monty que no em podia pegar, i ell responia sempre que el número era així. Però jo no sóc un pallasso, sóc una pallassa!!! Vaig veure que s’havia de fer una relectura. Amb la Noel vam estudiar juntes a l’Institut del Teatre, vam compartir pis, vam fer viatges… Un any, em van fer una entrevista per a una revista i em van demanar una tria de fots de vida, i en una sortíem la Noel i jo, a l’institut. Vaig dir que si mai feia una parella de pallasses, ella seria la meva pallassa blanca. Però a ella no li vaig dir…

Noël: I ha arribat el moment. Ella té gairebé trenta anys d’experiència i jo acabo d’arribar. És molt xulo però m’ha costat tot un procés. Jo vinc de la comèdia i, per exemple, el fet que no hi hagi quarta paret, t’hi has d’adaptar. També m’ha ajudat que el director, el Joan Arqué, també sigui pallasso blanc. L’he cosit a preguntes… Sempre em deia que he de partir de mi mateixa i treure la pallassa blanca de dins meu, crear la meva pallassa, amb la meva personalitat, més autèntica.

Pepa: El paper del pallasso blanc és imprescindible. Marca el tempo. L’august delira, és una nena que juga. I el blanc diu prou, posa ordre. Però la blanca també és molt generosa, quan veu que l’augusta tira, la deixa fer. Sempre està servint el gag a l’augusta. La blanca és l’eix, l’eix d’on pivota l’augusta. Una bona blanca és imprescindible i jo tinc la sort de tenir la millor.

 (Foto: Aureli Sendra)

Noel, has actuat poques vegades a Igualada, la teva ciutat

Noël: Em sembla que l’última vegada va ser fa sis anys amb la comèdia “Toc, toc”, amb el Pep Cruz, la Mercè Comes… Abans havia vingut un parell de vegades, amb altres comèdies. He vingut menys del que m’hagués agradat com a igualadina.

Estreneu “Veus que no veus” al Teatre de l’Aurora. Com us hi sentiu?

Pepa: És casa. El Treatre de l‘Aurora és com a casa. Són tot generositat. És un regal.

Per a una pallassa és bo tenir el públic tan a prop?

Pepa: Sí, però som pallasses tot terreny. Jo faig teatre de petit format si el teatre és petit, de mitjà format si el teatre és mitjà i de gran format si el teatre és gran. Quan em conviden, que és un regal de la vida, a actuar a Colòmbia o a Veneçuela, al teatre nacional, amb mil persones, me’ls faig! Ara, sempre és molt millor que puguis veure els ulls a la pallassa. L’Aurora és xula perquè sents respirar el públic, respires amb ells. Gairebé els esquitxes amb la suor.

A la teva web, llegeixo la frase “El nas de pallasso és la màscara més petita del món, la que menys amaga i la que més revela”. Què vol dir?

Pepa: No és meva, però vol dir que si tu ets poses aquesta màscara (mentre es posa el nas de pallassa) com si anessis de carnaval, et delates que no hi ets, estàs fingint. No sé si és per estereotips però la gent es posa el nas i comença a fer coses rares. El pallassito. Però d’on ho ha tret que el pallasso fa això? L’has de respirar molt. Si no hi estàs, si no l’habites, és molt cabrona.

Noël: És tot un món, ara que hi he entrat, he descobert que és un món molt xulo. Hem fet un treball de taula molt important, hem parlat molt, hem investigat, buscat, llegit… Se m’han obert unes portes que desconeixia.

Pepa: Hi ha un gran desconeixement d’aquest món. Hi ha gent dins el món del teatre que té molt respecte pel pallasso, perquè en té coneixement. Però n’hi ha que no.

Noël: Que ho veu com un art menor.

Pepa: Hi ha molt pocs actors que s’hi atreveixin. L’art de la pallassa és honest i transparent. Hi ha molt poca informació, molt poca curiositat. Hi ha pallassos i pallasses que estan fent coses meravelloses, arreu. Diuen que no hi ha pallasses i no és cert. Jo en conec moltes, que fan coses fabuloses. Ara diga’m tres noms de pallassos. Em diràs Charlie Rivel. Va, millor si és viu. Diràs Tortell Poltrona. Diràs Marcel Gros, potser. I, qui més? Et costa, oi? No és que no hi hagi pallasses, és que tens un gran desconeixement del món dels pallassos i pallasses. En aquests moments, les pallasses estem fent espectacles molt potents, amb un llenguatge molt nou, sense límits, molt gamberro i sense estereotips que pesen, mentre que al pallasso sí que li carrega com és, com es pinta. Tu t’has d’inventar. I les pallasses estan fent coses ú´niques, de satèl·lits molt diferents.

Per què hem de vinr a veure “Veus que no veus” aquest cap de setmana al Teatre de l’Aurora?

Pepa i Noël: Perquè serà un espectacle-succés. Tens la sort de veure primers passis amb públic de l’espectacle, una prímica. Si no véns al Teatre de l’Aurora aquest cap de setmana després no sabràs de què parlar, tothom parlarà de l’espectacle, ni del futbol ni del procès, i tu no tindràs tema de conversa. No us ho podeu perdre!!! Riuran molt, estem molt loques. També els farem pensar. Hi ha moments de ràbia, però sobretot hi ha moments de riure molt.

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic