TORNAR
PUBLICITAT

Ildefons Alonso: "El nostre jazz és més espontani; l'anglès, més científic"

Entrevistem al músic igualadí Ildefons Alonso, que presenta diumenge al Teatre de l’Aurora ’Metrinova vol.2’

cultura
Divendres, 9 març 2018. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

Aquest diumenge, acompanyat de Dani Comas (guitarra), Roger Santacana (piano i teclats) i Lucas Martínez (saxo), el bateria igualadí Ildefons Alonso porta al Teatre de l'Aurora 'Metrinova vol. 2'. Serà a les 7 de la tarda. Una proposta de base jazzística que aquest anoienc que resideix des del 2015 a Londres, ha anat perfilant amb passió. Amb Ildefons Alonso parlem dels estils, de la cultura musical del nostre país, de la seva dèria pel jazz. I, és clar, aprenem.

 

Metrinova naixia per subratllar el valor i les possibilitats de la part rítmica de la música. Ara ve el 'volum 2'. Què hi ha de més?

Continuem el projecte i aprofundim en les tècniques del primer volum. Ara però miro de perfilar i fer més intensa la capacitat expressiva d'aquestes tècniques. En aquesta segona entrega, cada peça té a veure amb un estat d'ànim, o emocional, en canvi el Vol. 1 era en part una música més abstracta.

Un profà pensarà que les melodies expressen més un estat sentimental i el ritme transmet sensacions. Com ho veu?

Estic d'acord, tot i que les melodies que escric estan íntimament lligades amb la mètrica del ritme. I de fet la melodia en sí dins també té ritme, pauses, temps, interrupcions... però segurament sí, les melodies són allò més emotiu que desperten sentiments i els ritmes un element expressiu que apel·la més a les sensacions físiques.

El jazz és el pal de paller del seu estil musical, des de fa temps. Quina peculiaritat té el jazz a Anglaterra. És una música més coneguda, amb més difusió?

Precisament, fa poc vaig anar a una exposició sobre la arribada del jazz al Regne Unit des dels Estats Units als anys 20 i 30. Aquí va ser molt diferent perquè amb la Guerra Civil i el franquisme va ser més complicat que arribessin aquestes influències. Conclusió, a Anglaterra i el Regne Unit hi ha una tradició de jazz (i música moderna en general) molt important, amb molts artistes consagrats. Allà és normal anar a un concert i trobar un paio de 60-70 anys tocant la guitarra elèctrica. Aquí se'ns fa molt extrany això.

Segurament per això a Anglaterra el teixit de músics és molt transgeneracional. Tenen la NYJO (National Youth Jazz Orchestra) que és una big band jove a nivell nacional, equivalent a la JONC aquí. I també grans músics de renom com Kenny Wheeler, Dave Holland o John Taylor... Per altra banda a nivell institucional es cuida molt la difusió i s'esperona a grups i orquestres a fer activitats comunitaries per fer arribar la música a tothom.

Què ha fet que els grans fenomens musicals hagin sortit, en el cas d'Europa, a Anglaterra? Ha estat la llengua anglesa, tenir els primers ports on arriben els productes americans o l'ecosistema musical del país?

No em preocupava massa fins ara, però he anat descobrint que hi ha una diferenciació molt clara entre la música americana i la del Regne Unit. Els mateixos tenen molt clar, en qüestió de producte, què es pot exportar a Europa, què és un producte de consum musical anglès i què agrada als americans. Tenen un mercat mundial pel tema de la llengua; també són molt bons amb els negocis, això és un fet; i són un país ric, on hi ha poder adquisitiu, hi ha molt 'old money' (herència de les èpoques colonials) i s'inverteix en cultura, tant individualment com institucionalment. Tot plegat fa que les bandes de jazz allà poden atreure una quantitat de públic considerable i t'hi pots plantejar la teva vida professional. La gent té diners per escoltar-te, compren discs, van a concerts i compren música per internet també.

Què hem d'aprendre dels anglesos?

Segur que es poden exportar o agafar coses d'aquí cap allà i viceversa. Per començar, s'estimen molt la música en directe. A tots els bars, esglésies, centres cívics hi ha música en directe. Totes les esglésies ténen un piano de concert!! A banda d'això, la personalitat anglesa, si es pot generalitzar d'alguna manera, és la dèria per la precisió, no els agrada la disgressió emocional, sinó que tenen un pla racional i fred. Valoren molt el virtuosisme també. El nostre jazz està més basat en la interacció, en improvisar, l'espontaneïtat; ells prefereixen la composició del jazz, la racionalitat, la ciència. Són molt més específics en el que volen. Això es veu clarament en les partitures. Per una peça de 7 minuts, aquí et donen 1 o com a molt 2 fulls de partitures, allà te'n donaran 3 o 4. Escriuen més informació, són molt més específics. M'ha anat bé aprendre això però per ser més clar al transmetre les meves idees però m'interessa més pensar que en el jazz, la partitura és una proposta de normes per improvisar.

El jazz no acostuma a tenir tantes lletres com les cançons melòdiques. És una barrera per expressar-se?

És que el jazz té moltes barreres. La primera, el jazz (somriu). Vull dir, hi ha molta gent que sent la paraula "jazz" i arrenca a córrer. El jazz és ric, increïble, amb una tradició brutal, té un segle de vida i moltes branques, però crec que s'ha perdut la connexió amb el públic. No es pot tocar d'esquenes al públic com feia Miles Davis, encara que ell ho feia, i tenia les seves raons... Però nosaltres no som músics afroamericans a la Nova York dels anys 50 així que hem de trobar quin és el nostre paper en el present.

En tot cas, la música que fem amb Metrinova podria tenir lletra i la visc com si en tingués. Durant els concerts, abans de cada peça m'agrada explicar al públic de que parlen les meves composicions. Crec que ajuda a degustar la música. Penso que actualment, els músics tenim el repte de fer-nos escoltar i no només per les lletres. I el públic té el repte de deixar-se portar. Superar barreres. No cal haver escoltat una cosa deu vegades als mitjans per "saber" que t'agrada. Cal atrevir-se a pagar una entrada per sentir música en directe.

El medi ambient del lloc fa la música? Pot tenir el mateix èxit i acceptació a Catalunya el jazz que als Estats Units on va sorgir?

El concepte de jazz engloba moltes coses, molts estils a la vegada, per tant és complicat dir si agrada o no en un context concret. El Jazz ha viatjat des de New Orleans a principis de sXX, passant dels EEUU a Europa... i a cada lloc a anat prenent diferents formes, per això podem parlar de jazz anglès, escandinau, jazz mediterrani. Bé, d'aquest no se'n parla tant. Com afecta el medi ambient i l'entorn? Londres, on visc, és una ciutat molt cara. Hi ha hagut una gentrificació brutal i els lloguers, el transport, el consum és caríssim. Costa trobar un lloc per assajar. Desplaçar-te a un local d'assaig et pot significar dues hores i passes molt temps també treballant per poder-te garantir tenir recursos per afrontar aquest nivell de vida. Tot això condiciona la manera de fer música i demana molta efectivitat i concreció.

En canvi, a Barcelona, és habitual (cada cop menys, però) passar una tarda en un ambient relaxat, tocant compartint música amb els teus amics. Això afavoreix la interacció i imporvisació, perquè desenvolupes una amistat musical més profunda. A Anglaterra costa molt més de trobar això. Tens la sensació que el temps és or i que has de produïr. Si no treballes aquestes hores no arribaràs a final de mes.

D'altra banda aquí la gent es penja més, hi ha molt bons músics que no acaben mai de fer avançar la seva carrera perquè l'ambient és massa relaxat. En canvi allà, els projectes es cosifiquen més ràpidament, discs, vídeos, comunicació, gires... tothom és més efectiu.

I com afecta als assajos si la gent de Metrinova està repartida per Europa?

A mi això de tenir poc temps em va bé (somriu), sóc desordenat i m'ha forçat a organitzar-me. Per sort, Metrinova és un projecte d'anys i actualment, amb poc temps d'assaig som capaços de muntar repertori nou. Fins hi tot incorporar nous músics (com és el cas d'en Roger Santacana) ha sigut un procés senzill pel fet que ja coneixem el camí. Hem trobat un sistema de treball efectiu... una mica a l'anglesa (somriu).

Al Regne Unit hi ha hagut rock, heavy, punk, però també Spice Girls i 'boys band' com els Take That. Com veu aquest fenomen?

Aquests grups apareixen al mercat perquè interessen com a producte. A Anglaterra són colonitzadors estilístics. Poden copiar una fórmula d'èxit perquè són molt bons executors però casi sempre el resultat són productes molt superficials. Actualment és molt dificil trobar música de masses que tingui un missatge potent i autèntic. No conec bé els Take That... però diria que no seria el cas. Per cert, existeixen encara...?

Euh, no, o sí, va a dies. Bé, els Beatles es van separar i van sortir tres músics molt bons per separat. Amb Take That no ha passat el mateix.

Això són subproductes que aprofiten l'estela mediàtica de forma molt lucrativa. Amb els Beatles vam tenir la sort de que eren una gent amb un talent increïble en un entorn econòmic i cultural molt fèrtil, que els va permetre total llibertat i expansió creativa. Per mi, en un projecte musical cal ser conscient de que hi ha una part artística i una altra industrial i mediàtica. Les dues estan interelacionades però s'ha de tenir clar quin balanç vols aconseguir, què vols que guii, quin cantó vols que ajudi i doni suport a l'altre.

Com a oient, el problema és que ets molt vulnerable. Et posen una cosa deu vegades als mitjans i t'acaba entrant. El repte és ser sensible per descobrir realment el que t'agrada i no deixar-te enganyar per el que et posen "per la vena".


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic