TORNAR

Jasminka i Fuad Dergic: “Les cases destrossades, s’arrangen, però no els milers i milers de persones que vam perdre”

Dossier especial ”25 anys de l’arribada dels refugiats de la guerra de Bòsnua a l’Anoia” (2)

Divendres, 10 agost 2018. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

Gratitud. És el que es llegeix en els rostres i també les paraules de la família Dergic quan recorden com se’ls va acollir fa 25 anys a l’Anoia, quan van arribar des de Bòsnia. Ara, en l’efemèride d’aquell acolliment, fan balanç de com ha estat l’experiència de viure a Catalunya. Malgrat que fugien d’un conflicte tan complex i agre com és una guerra civil, expliquen com van poder fer net entre nosaltres. De fet, l’any 94, a Igualada, naixia el seu tercer fill, català des del bressol.

Els Dergic, a casa seva, a Igualada, mirant fotografies de la seva arribada a l’Anoia, fa vint-i-cinc anys

Com era la seva vida a Bòsnia?

Fuad Dergic: Jo era camioner autònom. Amb el meu camió feia diferents serveis al públic.

Jasminka Dergic: Jo era mestressa de casa.

 

De quin poble de Bòsnia venen? Com s’hi viu?

FD: De Prijedor, està al nord-oest de Bòsnia, sota Bihac. A l’hivern fa fred, es pot arribar perfectament a 15 sota zero. I neva, és clar. Però és bonic.

JD: Sovint s’està sota zero, sí.

 

Quan se’ls parla de Tous, de l’Anoia, per primer cop?

JD: Vam arribar a Madrid, primer; després, a Barcelona. El cert és que no sabíem on anàvem... Es va triar l’Eucaria perquè estava disponible pel munt de famílies que érem. La nostra família va ser de les darreres que va fer cap a Tous, altres ja hi eren i havien vingut després d’estar uns mesos a Sèrbia.

FD: Vam arribar deu dies després dels altres, aproximadament. Avió de Madrid a Barcelona i ens van portar cap a Tous. Vam passar de llarg d’Igualada. És clar que no sabíem ni que passàvem de llarg, perquè no teníem coneixença de res d’aquí.

JD: Penseu que no crèiem que estaríem més de sis mesos a l’Eucaria i que ja es normalitzaria tot. Però no va anar així, la guerra va durar tres anys.

 

Van portar els seus pares a Catalunya, també?

FD: No, ja se n’havien anat a Alemanya. Una mica abans ja havien anat allà. La meva dona estava al mateix camp de refugiats que els pares, a dins de la mateixa Bòsnia. Alemanya va ser un dels primers països que es va oferir a acollir refugiats i els meus pares i la meva germana se n’hi van anar; la meva dona, en canvi, em va voler esperar per marxar de Bòsnia. Jo estava en un camp de concentració de presoners dels serbis, a la zona de Prijedor.

 

Va ser presoner?

FD: Sí. Jasminka i els nens van poder marxar amb un tren de càrrega cap a l’altra punta de Bòsnia. La neteja ètnica era això, carregar la gent que no eren de la seva ètnia en trens fora de la zona. Jo em vaig quedar al camp... Més tard, els generals serbis van dir que tots els homes (musulmans bosnians) que no havíem de ser jutjats podíem marxar en camions. Vam pujar-hi més de 250 homes, quasi 300. El comboi va sortir, però ens van parar allà a la muntanya. Dels autobusos, van matar uns 250 homes...

JD: Ell va tenir sort.

FD: Sí, jo vaig tenir sort. Els autobusos estaven sobrecarregats. Ens van parar quan passàvem per la muntanya Vlasic i van enviar-nos a alguns a uns camions que venien d’un altre punt. Uns 15 de cada autobús vam passar als camions i dels camions no van treure a ningú. En canvi, el germà d’ella anava als autobusos... Dels autobusos només van respectar les vides de les dones i els nens.

 

Per què aquestes execucions?

FD: Sabien que veníem de camps de concentració i si anàvem cap a un altre punt, sent homes joves, es podrien incorporar a l’exèrcit bosnià. Els generals serbis feien el que els donava la gana per demostrar que ells tenien el control.

 

Hi havia serbis que lluitaven amb l’exèrcit bosnià també?

FD: Alguns.

JD: Molt pocs, però alguns.

 

Després d’aquells fets, arriben aquí. Com recorden l’acollida?

JD: Només podem tenir paraules d’agraïment. Fins a dia d’avui ha estat meravellós. Vam sentir la solidaritat de tot Catalunya. Ens van ajudar quan estàvem més necessitats.

FD: No hi ha paraules.

 

Com era la convivència amb persones d’altres parts de Bòsnia a l’Eucaria?

FD: Al principi costava una mica. A vegades hi havia alguna discussió, però l’Enric Morist ho sabia portar i no deixava que ningú es barallés. Ho sabia parar a temps.

 

Va aprendre el serbocroat ell?

JD: La veritat és que el parla molt bé. Ha anat uns quants cops a Bòsnia i ens hi ha acompanyat. Segueix de prop els projectes.

FD: Hi ha hagut molta relació i aquí, a Igualada mateix, van inaugurar el carrer de Travnik. A Sarajevo hi ha una Plaça de Barcelona. És una mostra més que els bosnians tenen un agraïment molt gran a Catalunya.

 

Com van escollir viure a Igualada, després de l’Eucaria?

FD: Hi van haver donacions per part d’empreses i hi va haver la Creu Roja que ens ajudava. Ells ens van ajudar i cuidar fins que vam començar a treballar. No ens va mancar de res.

 

Estaven instal·lats a Igualada quan el 1995 es firmen els acords de Dayton, que signifiquen l’establiment d’un tractat de pau. Van pensar de tornar a Bòsnia?

FD: No, era molt difícil. El nostre poble, la zona de Prijedor, havia estat objecte d’una neteja ètnica total.

JD: No hi vam anar fins el 1998, per l’enterrament de la meva mare. I aquell dia ens acompanyaven els soldats de l’ONU, de la UNPROFOR (United Nations Protection Force). Ens vam trobar amb un poble fantasma.

FD: Estàvem rodejats de tancs. Necessitàvem vigilància. No era fàcil tornar. A partir dels anys 2000-2001 va començar a canviar una mica la cosa. I, això, que els plans de Dayton sí que permetien el retorn de tothom a les seves cases, independentment de quin fos el territori on estaven. Hi va haver cooperació internacional per a la reconstrucció i ara es nota una mica més.

JD: Ara és preciós.

FD: Però en el nostre cas els nens van començar a estudiar aquí i allà estava tot a mig fer. Ara, des del 2010 tenim la casa a punt, però no podem viure de la casa només.

JD: És bonic anar-hi, passar-hi les vacances, però hem de cobrar cada mes.

 

Com era la Iugoslàvia de Tito?

FD: Era un país comunista, però moderat, no era dur. No havies de formar part del partit obligatòriament. Jo ho vaig deixar, de fet. Tenia una vessant social, podies treballar com volguessis i amb seguretat.

JD: Entraves en una empresa i t’hi podies estar fins que et jubilessis. Vivíem molt tranquils.

FD: La cosa és que després de morir Tito, a poc a poc, va començar una crisi. Hi havia problemes per aconseguir gasoil, van començar problemes de subministrament, els impostos sobre les rendes van anar pujant. A la meva feina van començar a disminuir els clients. La crisi es va notar també a la política, perquè s’havien d’anar alternant els presidents de les diferents repúbliques. El 1991 Eslovènia volia sortir i hi va haver la primera guerra. A Eslovènia va durar poc, després va arribar la lluita a Croàcia que ja va durar molt més i va enllaçar amb la nostra. Pensa que el 1995, en un dia, van fer fora 200.000 habitants serbis de Croàcia.

 

Abans de la guerra, es distingien entre uns i altres?

JD: No, abans de la guerra de religió ni se’n parlava. I ara sempre que hi anem tampoc hi ha cap fricció. El problema és que no hi ha feina.

FD: Era un país comunista. No podies saber si eres serbi, croat o musulmà. Potser pels noms. I ni es preguntava. Va començar tot amb la independència de Croàcia i després hi va haver el referèndum de Bòsnia i  els que no van estar d’acord amb els resultats van començar l’agressió.

JD: La guerra no soluciona res en absolut. Algú devia tenir ganes que passés. Ara voldríem tornar allà, però pel mig hi hem perdut tots aquells que no poden tornar... Les cases destrossades, s’arrangen, però no els milers i milers de persones que vam perdre.

 

Com són les relacions amb els seus antics veïns quan van allà?

JD: Perfectes. Treballem amb ells, ens van ajudar amb l’obra. No hi ha cap problema.

 

Es veuen reflectits en el cas de Síria?

FD: Seguim les notícies. Mai penses que hi haurà una cosa pitjor que la que vam viure a Bòsnia, però és que el que ha passat allà diria que quasi és pitjor. Hi ha molta més gent desplaçada i Síria és més gran.

 

Creuen que la solidaritat ha canviat en aquests 25 anys?

JD: No, per la implicació que tenim en la Creu Roja veig quin esforç es fa. Es fa tot el que es pot, almenys des de la Creu Roja. Veig el mateix.

FD: Sabem que el govern espanyol s’havia compromès a agafar més gent i no ho ha complert, però el que és l’actitud de la gent veig la mateixa.

JD: Cal conèixer bé el conflicte. El nostre fill treballa amb una noia siriana. Els pares d’ella s’han quedat allà, però viuen en una zona on no ha arribat la guerra.

 

Dos fills els van néixer encara a Bòsnia, però un aquí. Com viuen les diferents identitats?

JD: Un dels nostres nanos va arribar aquí amb 12 anys, la nena en tenia només sis. El de 12 té molts records de Bòsnia, la nena ve cada any amb nosaltres de vacances a Bòsnia, però no recorda quasi res. El petit ha vingut a Bòsnia també, però és clar... Jo no deixo de seguir les notícies d’allà, la música d’allà, perquè som generacions diferents.

 

Conserven la relació amb altres famílies que van arribar a l’Eucaria?

FD: Sí, tot i que molts han marxat d’Igualada. Ara, a Igualada, dels bosnians, hi ha una família croata i uns de pare musulmà i mare sèrbia.

JD: Cadascú té les seves coses.

Els Dergic, amb l'Enric Morist, aleshores coordinador de Creu Roja Anoia

Són molts anys ja a Igualada. Fan alguna activitat nova o n’han recuperat alguna que fessin a Bòsnia?

FD: Res en especial, aquí miro partits del Barça (somriu)

JD: El que ha estat un canvi important en el que fem aquí ha estat internet. Clar, tenim la família repartida per tot Europa, i des de fa una dècada, amb les noves tecnologies hi podem connectar.

FD: Abans trucar per telèfon era molt car.

JD: Ara pots parlar pel whatsapp, enviar fotos... Nosaltres amb família per tots els països ja et pots imaginar quines factures teníem abans. Era molt car! Ara tot és més senzill!

 

On tenen família?

FD: Germans i nebots a França, Suïssa, Alemanya, Holanda. Cosins a Dinamarca i a Suècia. A l’agost ens veiem sovint tots a Bòsnia.

JD: També podem fer visites, però cal tenir dies per veure’ls a tots.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic