TORNAR
PUBLICITAT

Josep Maria Bausili: “La meva professió sempre és una aventura diària”

És el cap de Servei d’Anestesiologia i Medicina Crítica de l’Hospital d’Igualada

Batecs
Dijous, 1 febrer 2018. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

El Dr. Josep Maria Bausili és, des de principis dels anys 80, el cap del Servei d’Anestesiologia i Medicina Crítica de l’Hospital d’Igualada. Parlem amb ell sobre la seva trajectòria professional i sobre aquesta especialitat tan desconeguda pels ciutadans i que ell ha convertit en un dels pilars de l’hospital i en una “aventura diària”. 

El passat mes de novembre va rebre el Premi a l’Excel·lència Professional, atorgat pel Col·legi de Metges de Barcelona. Què representa rebre un reconeixement com aquest de mans dels seus col·legues de professió?

És un reconeixement, una mica apartat dels currículums, que donen pels anys treballats, per la professionalitat i pel compromís, per l’altruisme vers les persones i per la feina ben feta.

Són més de trenta anys de professió. Per què, quan era un jove estudiant, es va decantar per l’anestesiologia?

M’agradava l’àrea quirúrgica i em van aconsellar que fes anestesiologia i reanimació, que així, en  acabar, treballaria de seguida. Val a dir que em va ajudar a prendre aquesta decisió un familiar, el Dr. Josep Pons. He tingut la sort que la meva feina m’ha agradat molt, i les coses que t’agraden, t’absorveixen de tal manera que acaben sent una manera de viure.

La viu amb passió?

Sí, són professions, com moltes altres, que tenen tanta profunditat, tanta informació, tanta recerca, tanta novetat i sempre nous reptes... que no arribes mai a conquerir-la. Això fa que la teva professió sigui cada dia una aventura.

L’any 1982 va entrar com a cap de Servei d’Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital d’Igualada. Va arribar amb una trajectòria de formació i professional que l’havia portat, entre altres, a França, on va adquirir uns mètodes innovadors.

En aquella època, marxar un any a fora, representava avançar molts anys de cop. Ara no és així, però fa trenta anys, sí. Professionalment, va representar un salt molt important, de coneixement, de manera d’actuar, de veure l’especialitat…

Quan va entrar vostè, el servei d’anestesiologia de l’hospital no era com el coneixem avui. Què va aportar-hi? Com el va transformar?

Era un hospital que iniciava una transformació. Va ser molt fàcil… i, a la vegada, molt difícil. Va ser molt fàcil perquè tot estava per fer, quant a anestèsia, reanimació i tractament del dolor. I va ser difícil per saber com implementar-ho, buscar els professionals, convèncer els gerents… I es va anar fent tot, des de les consultes preanestèsiques, l’analgèsia als parts, l’anestèsia als quiròfans, el malalt crític i la UCI, les urgències, l’anestèsia pedriàtica, etc. Es van necessitar moltes hores de dedicació.

Ha comentat que s’havien de buscar professionals. En aquella època hi havia 4 especialistes i ara en són més de 20!

Sí, cert. Tot ha crescut molt. Penseu que l’anestesiòleg intervé cada dia en els 6 quiròfans que tenim; a les consultes de preanestèsia i de tractament del dolor; cada dia hi ha parts, cada dia hi ha urgències, digestologia, radiologia, cardiologia, sales de part que necessiten la nostra col·laboració; i els pacients crítics i medicina intensiva.  El servei s’ha fet molt gran. Tots els serveis, en general, han crescut, però els d’anestesiologia potser més, perquè hem passat de ser una aspecte complementari a ser una base de l’hospital.

El servei que dirigeix ha estat referent per a altres centres?

Hem sigut referent, per exemple, per a la cirurgia sense ingrés, que organitzativament depèn del nostre servei. De les 11500 altes que fem a l’hospital cada any, unes 3500 són intervencions que no ingressen. Imagineu si ingressessin… necessitaríem 50 habitacions més! Abans, sumant els llits de la Mútua i els de l’antic hospital, devíem tenir uns 350 llits; ara, al nou hospital, fent molta més activitat, tenim uns 180 llits d’aguts.

Com va organitzar el sistema de cirurgia sense ingrés des de zero?

A l’inici, el 1995, teníem molts dubtes legals. Recordo que en les reunions científiques sempre hi havia un jutge perquè ens orientés en la pràctica de la cirurgia i anestèsia sense ingrés, que el pacient tornés a casa el mateix dia de la intervenció. Des que es va implementar al nostre hospital ho ha coordinat el servei d’anestèsia. Així, els criteris de tractament i cures estan consensuats amb els cirurgians i els professionals d’infermeria, que són la base de la unitat i que actuen aplicant els protocols, que anomenem “trajectòries clíniques”.

Quins van ser els resultats inicials?

Els dos primers anys, que van ser els de la fusió dels dos centres, les enquestes de satisfacció no van ser favorables, excepte l’opinió d’un miler de malalts que sí que donaven un resultat favorable. Aprofundint en les enquestes, es va veure que aquests eren, precisament, els que havien marxat a casa, els de la UCSI. Vam aprendre que el fet important no era estar o no a l’hospital sinó que el pacient només vol que estiguin per ell i que l’ajudis a resoldre els seus problemes de salut. Ara són més de 3500 malalts que s’operen cada any i se’n van a casa, en una unitat que obre dilluns a les 7 del matí i tanca divendres a les 7 de la tarda. Més d’un 30% de les altes que donem a l’Hospital les fem sense ingressar. Això ha anat molt bé per a la sanitat pública.

També han rebut reconeixements pel protocol de recuperació millorada. En què consisteix?

Es tracta d’un sistema de treball que apliquem en cirurgia de còlon, de pròtesis i ara ho comencem a fer en ginecologia. En una determinada intervenció, mirem tots els procediments i tractaments, tots els passos que fem, i ens preguntem per què no fem d’una determinada manera i si ho podem millorar. Amb aquest sistema hem aconseguit, en intervencions de còlon, disminuir l’estada hospitalària, millorant la qualitat del tractament i disminuint les complicacions. És un replantejament de la manera de treballar. En això, som pioners.

La tendència és escurçar l’estada dels pacients als centres?

Sí, per exemple, en operacions de pròtesis, també hem aplicat el mateix sistema i amb molt bons resultats. Actualment estem treballant per millorar el dolor postoperatori, augmentant la qualitat d’aquestes intervencions. En aquests procediments també hi estem molt implicats, igual que la infermeria quirúrgica i de la planta d’hospitalització. Els anestesistes som els metges de l’àrea quirúrgica i practiquem la medicina perioperatòria.

Com és avui l’Hospital d’Igualada, trenta-cinc anys després i després d’haver passat moments difícils, com la fusió o els trasllats. Com s’ha posicionat?

Hem de tenir en compte que a l’Anoia, com en altres comarques, estem sota la direcció del CatSalut. El que passa a la comarca en salut està planificat pel CatSalut. Els professionals a vegades ho veiem bé, altres no tant, altres segurament voldríem altres coses. Ens ocupem de la majoria de l’assistència que necessiten els ciutadans i deixa una part d’assistència més complexa o més privativa d’algunes malalties a alguns hospitals que estan a Barcelona. L’Hospital d’Igualada està donant una assistència d’un nivell alt, com la d’altres comarques, com els hospitals de  Granollers, Terrassa, Sabadell, Reus, Manresa etc. Tots s’han anat posicionat d’una manera semblant

Al llarg d’aquests anys ha rebut diversos premis

Els principals estan relacionats amb la gestió. Voldria destacar el premi per l’Organització de la Unitat de Curta Estada, a l’antic hospital; i ja aquí, al nou centre, ens han donat un premi per la Implementació d’un protocol de Recuperació Millorada en la Cirurgia de Pròtesi Total de Genoll i de Maluc, un protocol molt treballat per part de tots els professionals i que només amb la seva implantació es van aconseguir els resultats esperats i una important millora de la qualitat assistencial.

Els pacients entenen que els escurcin l’estada a l’hospital?

Han d’entendre que és millor per al seu tractament. Si el que feies en 7 dies pots fer-ho en 4, i amb la mateixa seguretat, amb menys complicacions i amb la mateixa qualitat i satisfacció del pacient... A més, els altres dies, que quedem lliures, el sistema els reinverteix en altres pacients. Així també hi guanya el sistema públic. Tots hi guanyem.

Paral·lelament a la seva trajectòria a l’hospital, ha estat membre d’entitats com l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, etc. Una activitat de la qual cal destacar que va ser el creador i organitzador de les Reunions dels Serveis d’Anestesiologia i Reanimació dels Hospitals Comarcals, el 1992, que va ser el preludi de l’actual Congrés de la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor. Quina importància ha tingut aquesta faceta?

Va ser molt important. En anestèsia només hi havia una reunió d’hospitals universitaris, a Barcelona, era anual, i pràcticament només hi assistien metges residents. Hi havia molts metges joves que treballaven a Barcelona i altres que ja havien anat a treballar en hospitals comarcals, que no tenien un referent on poder presentar treballs, on aprendre, comparar, debatre… Amb l’ajuda de tot el Servei, vam organitzar aquesta primera Reunió de Serveis d’Anestesiologia dels Hospitals Comarcals aquí a Igualada. I cal destacar, també, que per primera vegada ens vam reunir els Caps de Servei d’Anestèsia de tots els hospitals, reunió anual que encara perdura. Va ser una gran fita que després va anar rotant cada any per altres hospitals i finalment es va transformar en la reunió anual de la societat.

També ha estat implicat en entitats i activitats de la ciutat

Sempre que se’ns ha demanat alguna col·laboració, hi he col·laborat. Però al principi d’estar aquí a Igualada hi va haver una altra raó, molt important: durant anys hi va haver l’amenaça que tancarien els crítics, la Unitat de Cures Intensives. Recordo que en una reunió, el conseller Trias, personalment i responent a una pregunta que li vaig fer sobre la UCI, em va dir “si a Igualada no teniu cines d’estrena, no podeu tenir una UCI”. Davant d’això, sempre vam voler sortir de l’hospital per col·laborar amb la ciutat. A part del vessant més col·laboratiu, també havíem de mostrar-nos.

Hem començat aquesta conversa parlant del Premi a l’Excel·lència que li han atorgat els seus col·legues, com a reconeixement per la seva honestedat, el compromís, l’altruisme, la integritat, la feina ben feta i l’excel·lència al llarg d’aquests anys. Uns anys durant els quals, des del primer dia, vostè ha sigut el cap de servei d’Anestesiologia i Reanimació de l’Hospital d’Igualada. Això és també un clar reconeixement?

Hi ha hospitals, pocs, que canvien el cap de servei cada quatre o vuit anys, i aquí les etapes són més llargues. Si no m’hi trobés bé, ja ho hagués deixat. Però sempre he trobat un estímul, sempre ha estat com una prolongació de mi mateix, de la meva manera de viure la professió i d’entendre l’especialitat. La meva professió sempre és una aventura diària. A més, ara tenim un nou estímul, que són els residents; hem de formar nous especialistes. Aquesta és una de les noves coses que tenim i que, a la vegada, és una exigència personal, perquè per ensenyar has d’estar molt organitzat i preparat, has d’estar al dia. La fita, a curt termini, és transformar l’Hospital d’Igualada en Hospital Universitari.

L’anestesiologia és molt desconeguda per la gent del carrer. Com funciona?

Els anestesiòlegs som els metges de l’àrea quirúrgica. Som els metges que valorem el pacient, el preparem per anar a quiròfan, som els que realitzem tècniques anestèsiques per tal que el puguin operar sense dolor, som els que millorem el dolor postoperatori; quan aquest malalt està malament, el tractem o l’ingressem a les unitats de medicina intensiva per curar-lo. Aquesta és la nostra feina. De portes enfora és una feina una mica desconeguda, però dins l’hospital no, dins l’hospital som una base de l’hospital,  participem de molta activitat assistencial i organitzativa. Cada vegada més es necessita  la nostra col·laboració.

Quan una persona entra al quiròfan posa la seva vida en mans del cirurgià. Però també a les de l’anestesiòleg. Creu que la figura de l’anestesiòleg necessita més visibilitat?

Sí, sempre he lluitat per aconseguir-ho. Nosaltres ens hem fet més visibles des que tenim les consultes de preanestèsia o de tractament del dolor. És molt important que els metges es presentin, han de donar totes les explicacions, han d’anar a veure els pacients després de l’anestèsia. Per la feina que fem, ens falta tenir més visibilitat.

La gent associa la imatge de l’anestesiòleg al metge que t’adorm abans de l’operació. Però això no s’acaba aquí, oi? No és tan senzill…

Hi ha dos grans tipus d’anestèsia: la regional i la general. Quan fem la regional perifèrica, hem de tenir un gran coneixement de tota l’anatomia, dels trajectes de tots els nervis, perquè  els anul·larem farmacològicament i es pugui operar una part determinada del cos  Per tant, hem de tenir molt coneixement de l’anatomia relacionada, per anar a buscar aquests nervis per tractar-los. També practiquem l’anestèsia peridural tant al quiròfan com a les sales de part.

S’ha progressat molt en aquesta tècnica?

Quan jo vaig venir a Igualada, buscàvem els nervis anant-lo a tocar, a cegues , amb les agulles. Ho sabíem perquè quan tocàvem el nervi el malalt reaccionava, tenia una rampa forta. Més endavant, vam incorporar un aparell estimulador i quan faltava uns mil·límetres per arribar al nervi ja l’estimulava, estalviant la lesió del nervi. Actualment i des de fa uns deu anys, hem vist que podem fer aquestes anestèsies amb l’aplicació de l’ecografia, amb el qual podem veure els nervis i el seu recorregut i col·loquem l’anestèsia al seu voltant, aconseguint adormir la part del cos que es requereix per operar.

I com funciona l’anestèsia general?

Actualment disposem de molts medicaments per a realitzar una anestèsia general. Quan adormim una persona, com que li anul·lem totes les seves funcions protectores, hem de fer que respiri, que estigui relaxat, que mantingui bé la pressió, la temperatura, que no tingui dolor,  etc. També procurem l’estabilitat en relació a les pèrdues sanguínies i altres situacions crítiques.

En general, ha evolucionat molt l’anestesiologia en els darreres anys?

Molt, moltíssim. El que més ha evolucionat, ha sigut la farmacologia i els aparells i monitors dels quals disposem. Amb aquests avenços podem controlar millor als pacients i millorar la seguretat. L’invent del pulsioxímetre, aquest aparell que es posa al dit del pacient, com veiem a les pel·lícules, ens dona una quantitat d’informació increïble.

La gent té por a l’anestèsia.

La gent té por a allò que li és desconegut. Molts pacients van espantats al quiròfan, per molt que ens esforcem a donar explicacions. A la visita preanestèsica hi ha un metge que explica el procediment i també hi tenim una infermera que complementa,  d’una manera més propera, la visita. Allà, els pacients s’obren més, fan més preguntes. Però a pesar d’aquesta bona informació, costa que l’angoixa marxi.

L’anestesiologia ha passat de ser un servei d’assistència dins el procediment quirúrgic a ser clau perquè aquest procediment es pugui realitzar. En quina mesura l’anestesiologia ha fet possible el procés de la cirurgia?

La millora de l’anestesiologia, en general, ha permès la implementació de les noves tècniques quirúrgiques Per exemple, el gran canvi que ha aportat la laparoscòpia que hem vist aquests últims anys no hagués estat possible si no hagués anat acompanyat d’una millora de la farmacologia anestèsica. Ara, a totes les cirurgies, estem aplicant un sistema de recuperació millorada, que fa que els malalts estiguin millor atesos i passin menys dies ingressats a l’hospital, amb menys complicacions i menys mortalitat, i això no seria possible si no haguessin millorat les tècniques d’anestèsia i d’analgèsia. Els avenços en medicina, especialment en cirurgia, van de la mà de l’anestèsia, sinó es trobarien davant una muntanya insuperable.

Hi ha intervencions molt complicades, d’alt risc, que duren moltes hores. Com se superen?

Ara tenim mètodes perquè se superin bé. En aquestes intervencions, per exemple, s’ha de mirar de posar antibiòtics per prevenir infeccions; s’ha de mirar la temperatura del cos perquè no baixi i provoqui infeccions; s’ha de mirar de donar nutrició i sèrums, s’ha de donar analgèsia, s’han de controlar el cervell, el nivell de son… La feina en aquestes intervencions és llarga i intensa perquè hi ha moltes coses a controlar.

 A vegades s’han de prendre decisions vitals en qüestió de segons. És estressant?

Quan ets més jove és més estressant. Arriba un punt que, com que domines la situació, ja no ho és tant. És més estressant el fet de prendre decisions en relació al tractament que indicarem  que no pas què he de fer tècnicament. Això ens passa quan dubtem. Què fem? Operem o no operem? Li posem un respirador o no li posem? Moltes vegades es tracta d’una persona gran i que no sabem si resoldrem la seva situació o si condemnarem algú a fer tractaments que no ens portaran enlloc… Actualment, són més dures i més estressants aquestes decisions, sobretot amb els pacients d’edat avançada que no pas les situacions inesperades que puguin sorgir, perquè avui tothom està molt ben preparat.

A part de posar-se la bata i els guants del quiròfan també fa molta feina al despatx, de gestió. Fins i tot ha dirigit àrees a part de la d’anestèsiologia, com la direcció del servei d’urgències en dues etapes problemàtiques. Per què?

Jo em considero un metge, per dir-ho d’una manera clara, de l’empresa, i si el gerent et demana ajuda per gestionar una determinada àrea que està relacionada amb la teva especialitat i et demana si la vols atendre per ajudar a organitzar-la, doncs m’hi implico. A part que l’aventura, poder fer quelcom novedós i que pugui ser de profit, em crida l’atenció. Així va ser en aquestes dues ocasions que em van demanar dirigir l’àrea d’urgències. En el primer cas, també em va ajudar a decidir-me el fet que era l’època que volíem implantar el vehicle d’assitència mèdica a la comarca. En les dues ocasions, quan el gerent em va dir que ja podia deixar-ho, doncs ho vaig deixar i m’he dedicat exclusivament a l’anestèsia i malalts crítics.

Quan un malalt ha rebut anestèsia general, pot sentir coses? Pot somiar?

Molts pacients somien, sobretot en procediments anestèsics curts i amb pocs medicaments. En intervencions quirúrgiques és més difícil, però en proves, com les colonoscòpies, molta gent somia, sí. Actualment tenim monitors  de la funció cerebral i van néixer perquè algunes persones tot i estar anestesiades, estaven poc hipnotitzades, amb poca son. Tot i que no sentien dolor, tot i estar plenament relaxades perquè el cirurgià les pugui operar, estaven una mica despertes i sentien coses. Amb aquests aparells d’integració i control de la funció cerebral hem aconseguit que aquesta situació ja no es produeixi.

Quines són les grans complicacions, mèdicament parlant, de l’actualitat?

Les infeccions. Per això la Marató de TV3 d’aquest any passat es va dedicar a les infeccions. Les grans complicacions són la sèpsies i el xoc sèptic. Amb una mortalitat brutal, molt més que els accidents de trànsit.

Com és la vida en un quiròfan, on intervenen diversos professionals?

El més complicat és la interrelació dels equips interprofessionals. S’han d’interrelacionar infermeria, que és el gran gruix i realitzen  molta feina, els cirurgians de les diferents especialitats i els anestesiòlegs. Quan aconsegueixes que els equips vagin a la una, en treus molt rendiment. Quan un equip no està tan organitzat, de seguida ho acusen els altres.

Quins són els moments més difícils que ha viscut en un quiròfan?

A mi el que em preocupa és la situació de necessitar un equipament sanitari i no disposar-ne. M’estressa més la possibilitat de trobar-nos davant la situació d’haver d’operar d’urgència i no tenir quiròfan disponible momentàniament, que estiguin tots ocupats. A vegades perdre uns minuts fan perdre possibilitats de fer millors tractaments, ja no dic de perdre la vida, però sí de fer un tractament amb menys complicacions.

I quins són els pitjors moments que ha viscut com a professional al llarg d’aquests anys?

Organitzativament, la fase abans de la fusió hospitalària a la nostra ciutat que vam viure a finals dels anys vuitanta. Allò, que havien d’haver fet els planificadors sanitaris i els polítics, ho van deixar en mans dels professionals i al final, el que va fer el planificador va ser que les dues entitats competissin fins que els dèficits pressupostaris van ser insostenibles. Allò sí que va ser estressant per als professionals.

I els millors?

El nou hospital. És la inversió més gran que s’ha fet mai a Igualada en el sector públic. Ens ha donat molta qualitat, sobretot si recordem d’on veníem: quan hi va haver la fusió havíem anat pel carrer amb les bates, d’un cantó a l’altre. Havíem tingut els pacients crítics en un edifici i les urgències a l’altre. Això volia dir que tractàvem un infart a urgències i l’havíem de traslladar en una ambulància cap a l’altre edifici. Va ser terrible…

Com han patit les retallades?

Les retallades s’han salvat gràcies als professionals. Com en altres sectors, però com el món de la medecina, enlloc. Si no s’arribava al pressupost, deixaven de pagar pagues dobles o han deixat de pagar sous I aquí no passa res… S’han ajustat les plantilles i les ràtios de personal. La crisi l’han tirat endavant els professionals. I els pacients ho han entès. Perquè algú que s’ha d’esperar mig any o un any per una operació ho ha d’entendre. Els professionals encara ara ho arrosseguem. En aquests deu anys no s’han augmentat els sous, més aviat han anat enrere.  Tots els professionals de la sanitat, s’han portat d’una manera exquisida amb el sistema.

Els professionals de la salut tenen cura de la nostra societat, col·laborant a construir un món millor.  Vostè, que ha salvat vides, com veu la nostra societat d’avui? És optimista?

Cada època té les seves coses bones i dolentes. Cada època és diferent. No es veu, però, un futur massa esperançador que caldrà que els més joves hi convisquin. Tothom vol dominar. Ningú vol seure a dialogar… Com ara, amb tots aquests milions que es van gastar per tenir a la policia unes setmanes, haguessin pogut construir tres hospitals nous! Qui governa… no reflexiona i són polítics que votem i paguem nosaltres mateixos.

I com veu el futur del país?

Bé, a la curta o a la llarga anirà bé perquè hi ha gent molt compromesa i la dominació perquè sí no té futur. Cal fer pedagogia i ampliar la base.  No hi ha marxa enrere. Però el govern no pot oblidar la política social i el benestar de les persones i , després, cal que faci una denúncia diària de la situació i una política  ferma de país.

 

 

Perfil

El Dr. Bausili va iniciar els estudis de llicenciatura de Medicina i Cirurgia a la Facultat de Medicina de Barcelona l’any 1972. Va ser resident a l’Hospital Sant Joan de Déu i a l’Hospital Clínic. També va ser resident al Département d’Anesthésie et Reanimación a l’Hôpital Henri Mondor a Céteil (Paris) durant el curs 1979-1980 i va ser “Assistant estranger de la Faculte de Medicine a Céteil. Va obtenir el títol d’especialista en Anestesiologia i Reanimació l’any 1981. Igualment va estudiar un màster en Gestió per a caps de servei (EADA, 1987-1988). Va ser membre del Servei d’Anestesiologia i Reanimació de l’Institut Policlínic Plató del 1978 al 1982 i va estar com a metge adjunt del Servei d’Anestesiologia i Reanimació de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona del 1983 al 1986. Va ser també metge adjunt i col·laborador en altres centres com la Mútua Metal·lúrgica o el Centre d’Isòtops Radioactius de Barcelona o cap de Servei d’Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital General de la Societat Socors Mutus de Mollet del Vallès.

L’any 1982 va entrar com a cap de Servei d’Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital d’Igualada i va continuar en totes les fases de l’entitat com a Hospital Comarcal, posteriorment la Fundació Sanitària d’Igualada i l’actual Consorci Sanitari de l’Anoia (Hospital d’Igualada). És metge col·laborador també a MIPS d’Igualada.

Ha realitzat diversos cursos a l’estranger com per exemple a Céteil (París) o a Rochester (Minessota – USA).

Alhora ha estat membre de diverses societats científiques com per exemple l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, de la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor, la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica,  la Societat Catalana del Dolor, la Sociedad Española de Anestesiologia, Reanimación y Terapia del Dolor, la European Society of Anesthesiolog o la Sociedad Española de Cirugía Mayor Ambulatoria.

Ha impartit centenars de cursos i seminaris, conferències, etc., ha organitzat i participat en diversos congressos com a membre del comitè organitzador, ha publicat prop d’una trentena de publicacions científiques, així com també ha treballat com a investigador en diversos treballs de recerca. Fita important quan es concedeix al Servei la formació de residents de la especialitat.

Ha estat premiat en diverses ocasions com per exemple el Premi Joan Costa i Roma pel treball “La Unitat de Curta Estada quirúrgica de l’Hospital d’igualada, premi a la millor comunicació en la VII Reunió Científica de la Societat catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Teràpia del Dolor pel treball “Tractament de les neuràlgies pot-herpètiques i trigeminals en una Unitat de Dolor Comarcal” o el premi en Innovació en Gestió per la Unió Catalana d’Hospitals per la “Implementació d’un protocol de Recuperació Millorada en la Cirurgia de Pròtesi Total de Genoll i de Maluc” el passat 2014.

Ha realitzat diverses col·laboracions especials com: responsable de l’Equip Mèdic del Ral·li Ciutat d’Igualada (1987 al 1991), col·laborador en diverses ocasions del Premi d’Investigació Sanitària de l’Anoia, metge al I Rally Sprint Vila de Calaf, vicepresident de la Junta Comarcal del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, compromissari del CoMB (Eleccions 2002), metge del certamen “Aeronàutica esportiva (Aerosport), ha col·laborat en l’organització del I Edició Saló ViureBé, vocal de la junta de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balear, filial Anoia i en diferents ocasions ha estat membre organitzador també de la “Nit de la Professió”.

Actualment segueix col·laborant en diversos projectes i societats així com també liderant el Servei d’Anestesiologia i Medicina Crítica del Consorci Sanitari de l’Anoia.

 

 

 

 


2 Comentaris

F

FERNANDO VERD HERRERO

MALLORCA

3 de febrer 2018.20:26h

Respondre

Estuve trabajando en el Hospital de Igualada, como Anestesiólogo, en los años 80, siendo el Jefe de Servicio el Dr, Bausili, y encontré que para ser un Hospital Comarcal, había montado un... Llegir més Servicio de Anestesiología excelente, con extensión a la U.C.I., y pionero en los Centros Hospitalarios de Barcelona y con extensión al resto del estado, con un servicio con unos profesionales excelentes y de una gran ilusión, recuerdo con mucho agrado mi paso por el Hospital, y doy mi enhorabuena al Dr. Bausili y a sus compañeros así como a todo el personal del servicio. El Dr. Bausili es un profesional al que tenemos que agradecer su amplia visión de la especialidad y su gestión.

O

Olga

Cabrils

1 de febrer 2018.18:41h

Respondre

Mai oblidaré aquest metge, gràcies a escoltar-me i a la seva humanitat , va activar un protocol d’urgència que feia dies que jo reclamava i que va permetre estabilitzar el meu pare a la UCi i en... Llegir més estat crític. Em va escoltar i em va ajudar. Eternament agraïts.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic