Laura Mas: “Sempre toco de peus a terra”

Recordes quan vas començar a jugar amb la pilota?

Des de ben petita que sempre m’ha agradat jugar a futbol, al pati de casa amb els amics, a l’escola amb els companys, també al càmping quan anàvem de vacances. A l’escola, al Ramon Castelltort, també jugava a futbol a polisportiu.

Hi havia nenes que també hi jugessin?

No, sempre havia de jugar amb nens, no hi havia nenes que jugessin a futbol al pati de l’escola.

I com ho veien això els teus companys?

Al principi els era una mica estrany, però després, quan ja portava un temps jugant amb ells, ja ho van veure normal.

A part de jugar-hi, també t’agradava mirar-lo per la tele i seguir-lo com a espectadora? De quin equip eres?

Sí,a part de jugar també el seguia com a espectadora. De petita que ja era molt del Barça

Quins eren els teus ídols?

Sempre m’han agradat molt el Xavi i l’Iniesta i ara el Messi i el Suarez.

Després de jugar al pati de l’escola arriba el moment de fer el primer pas per jugar com a federada. Quan entres al CF Igualada?

Portava temps volent jugar a futbol i va ser quan feia quart, amb nou anys, que em van apuntar a l’Igualada, on  vaig estar tres anys.

Coneixies altres noies que hi jugessin? Què et recomanaven?

Sí, em van aconsellar que m’apuntés a l’Igualada, i vaig venir.

En quin equip vas començar a jugar?

Vaig començar a la categoria aleví, amb un equip femení, però a mitja temporada em van passar a entrenar amb l’equip de nens. Era l’única nena de l’equip.

Com ho vas viure? I els teus companys d’equip?

Al principi sí que els nens es preguntaven què hi feia una nena entrenant amb ells, però amb el temps, com al pati de l’escola, ja va ser tot molt normal. Jo anava a la meva… No vaig tenir cap problema ni cap dificultat per ser una nena.

Amb quins equips vas jugar els dos anys següents?

Aquells dos anys vaig jugar amb molts equips!!! Primer vaig jugar amb l’equip masculí i vaig començar a ajudar els equips aleví i infantil femenins, i també vaig anar a jugar un torneig amb les cadets. L’any següent vaig jugar amb l’infantil.

I un dia arriba una trucada… del Barça!

Em van trucar per anar a fer una prova, era un entrenament. Al cap d’un mes em van tornar a cridar per anar a un altre entrenament. Quan va acabar, ja em van dir que volien parlar amb la meva mare…

T’ho creies?

Em va costar molt creure-m’ho, però vaig estar super contenta. Jugar al Barça era un somni que tenia des de petita i que es va fer realitat.

Va costar convèncer els pares?

No! Gens! No ho vam discutir gens, ni un segon.

Com compagines els entrenaments amb els estudis?

Ara, de moment, com que no sóc gran, no em costa compaginar-ho amb els estudis. Ho porto molt bé. Estem molt organitzats. Entrenem tres cops per setmana i m’acompanya la meva mare cada dia a entrenar a Barcelona.

D’on són les teves companyes d’quip?

Les meves companyes són de diferents llocs de Catalunya

El Barça té fama de ser molt exigent, cuidant molts aspectes, com el menjar…

Sí, cada vegada més, amb el menjar i amb petits aspectes que no semblen importants però que sumen.

Quina és la teva jugadora preferida?

M’agrada molt l’Alex Morgan, dels Estats Units i la Lieke Martens, del Barça

Habitualment jugues de davantera, però ets una jugadora polivalent, oi?

La temporada passada vaig jugar de davantera i també d’extrem i d’interior. Aquesta temporada jugo sobretot de davantera, tot i que també he jugat algun partit d’interior i també m’agrada. Com a davantera no entro molt en joc, però quan jugo sóc de fer un futbol fàcil, sense complicacions, jugant al primer toc.

Quines recomanacions fan els teus entrenadors?

Hem de treballar molt cada dia, que no tot és talent, també es necessiten altres aspectes. Hem de ser molt constants..

I les teves amistats com viuen això de tenir una amiga al Barça?

Ara ja s’hi han acostumat, perquè ja hi porto tres anys. Aquest any, però, amb les convocatòries amb la selecció espanyola, també estan molt contents i m’animen molt.

Quin és, ara, el teu somni?

Somio arribar al primer equip del Barça i seguir anant amb la selecció espanyola.

Com valores l’experiència d’haver estat convocada amb les seleccions catalana i espanyola?

També era un propòsit que tenia i s’ha fet realitat aquesta temporada.

És difícil, per a una jove, tocar de peus a terra?

Jo sempre toco de peus a terra perquè sóc molt conscient que avui estic aquí però demà potser no hi seré. He de treballar molt el dia a dia i seguir endavant. Pas a pas.

Fa unes dies es va jugar un partit de futbol femení a San Mamés, amb l’assistència de més de 40.000 espectadors. El futbol femení està creixent? Encara li falta acceptació?

S’ha avançat bastant últimament. Fa uns anys, ningú hagués imaginat que s’arribaria a aquesta xifra d’espectadors en un partit femení.

Però encara hi ha molt camí per recórrer, encara hi ha molta desigualtat amb el masculí, de tracte als mitjans, de sous, etc.

Sí, molt! Encara falta molt per fer. Hi ha molta diferència, tot i que mica en mica el futbol femení va creixent.

Quin consell donaries a les nenes que juguen a pilota al càmping i al pati de l’escola?

Que si els agrada jugar a futbol, que lluitin perquè tenen molt per davant i que si s’ho proposen i treballen poden arribar-hi, com jo.