TORNAR
PUBLICITAT

Marcel Ferrer: "Al camp d'Argelers havies d'estar en grup o perdies la xaveta"

Entrevistem l’igualadí Marcel Ferrer, un exiliat de la República que va ser al camp d’Argelers

gent
Divendres, 11 agost 2017. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

El programa 'Trinxeres' de TV3 ens va oferir fa uns mesos una perspectiva crua i realista de la Guerra Civil espanyola a través dels testimonis d’historiadors i –sobretot- de persones que van viure o veure el conflicte en primera persona. Un dels testimonis era el de l'igualadí Marcel Ferrer, que va voler donar a conèixer la seva història d'un llarg exili a França fugint del feixisme a Anoiadiari. Ara, amb 95 anys, viu a Igualada, la ciutat on va néixer i on va marxar el 1939 davant l'arribada de les tropes franquistes.

Com recorda la guerra de jove a Igualada? Com els afectaven els bombardejos?

El meu pare estava a l'Ajuntament. Sabia quan venien els avions i m'advertia i engegaven la sirena. Però no hi havia massa llocs per amagar-me. Sentia com queien i em posava a terra al mig del carrer. Van atacar els ponts sobretot, el de Montbui i el de Vilanova. Recordo que van bombardejar una fàbrica, crec que li deien l'Oficina, que fabricava alcohol, van saltar les cubes, i hi va haver molt escampall. La gent va sortir amb galledes a arreplegar l'alcohol! Van passat quatre o cinc vegades, però aquí no hi devia haver massa cosa a bombardejar.

En quin moment van marxar?

Quan vam veure que les tropes franquistes ja eren molt a prop... vaig parlar amb els amics i els vaig dir que fugiria. El meu pare ho va fer dos dies després. Volia fer foc a la casa, perquè no hi trobessin res. Vaig tardar dies a veure el meu pare; m'esperava la meva mare a Barcelona.

El meu pare era corresponsal de 'Solidaritat Obrera' i ens vam adreçar a la seu del diari a Barcelona. Vaig trobar la meva mare a Barcelona i vam engegar el camí cap a França. Vam parar a Mataró on vam trobar el Joan Peiró, amic del meu pare, i tots reunits vam anar cap a França. La meva mare va poder pujar a un camió i el meu pare i jo a peu vam aconseguir la frontera.

Van poder passar?

Ens van fer tornar, els gendarmes. Estàvem en uns boscos 20 ó 30.000 persones, un febrer, esperant que ens deixessin entrar. Van obrir un dia a les 11 del matí i havíem d'anar passant en filera. Ens escorcollaven i la gent llançava fusells i pistoles. D'allà ens van fer anar al camp d'Argelers, un de tants que hi havia a Perpinyà.

La carretera estava flanquejada per soldats a cada banda, i soldats moros a cavall al mig que ens feien anar tirant. Al camp hi vam arribar de nit. Estava guardat per senegalesos i no hi havia res. Res. Tot sorra. Han passat molts anys i hi ha detalls que la memòria m'ha esborrat. Va ser una tragèdia, amb els avions italians que passaven i et metrallaven. Al Bruc ja ens havien metrallat i vam haver de posar-nos a la cuneta.

Com els van tractar els francesos?

Primer no ens van tractar. Ens van fotre allà i ja us ho fareu. El més important era no estar sol, fer grup per no perdre la xaveta. Allà no teníem cap subministrament i al final ens vam moure el pare i jo, amb quatre o cinc més. Del camp en podies marxar, perquè no estava prou guardat. Vam anar fins a Cotlliure a agafar unes canyes i vam preparar una mica unes barraques, per almenys no tenir fred.

Finalment, van venir gendarmes amb camions i ens tiraven pa. Tothom s'esbarallava. Van veure que era un desastre i van canviar el mètode. Després ho distribuïen per trossos de pa que havies d'anar a cercar a les taules. També van portar bombes d'aigua que vam plantar a la sorra. Era aigua salada! Hi va haver casos de disenteria.
Van passar els dies. Van venir amb transports i plaques de fusta i vam començar a construir les barraques. Teníem un plànol per seguir i fer-les quadrades. Teníem un fogó per barraca i carbó i ja no passàvem tant fred. Un encarregat de la barraca havia d'anar a buscar el menjar als gendarmes. Què fèiem? Si érem deu els dèiem que érem 40... i així teníem més menjar. Però els francesos no eren rucs, es van adonar que hi havia 30.000 ‘tios' i donaven menjar per a 100.000. Van començar a fer recomptes a cada barraca per saber quant menjar calia exactament. Però si a les barraques érem deu, en el moment del recompte venien els altres deu de a barraca del costat... i al revés. Mai en van treure l'aigua clara!

Quant temps s'hi va estar als camps?

Potser un any o més. Cada cop demanaven més gent per netejar cunetes i carreteres i el camp s'anava buidant. Els matins passava un camió per anar a Cotlliure. Guanyàvem uns quants diners i podíem comprar una mica de pa i mantega. El meu pare i jo ens vam espavilar per estar actius. Podíem menjar més, al camp i a fora. Al camp ens donaven a vegades suc d'api i havíem de córrer cap al mar entre les onades a orinar.

Què va fer quan van arribar als alemanys?

Van ocupar només la meitat de França i nosaltres estàvem a la meitat de França ‘lliure' que gestionaven a Vichy. Vam fer diverses feines, com tallar fusta, vora Carcassona, després a Marsella acollit pels mexicans en un consolat, i altra cop a Occitània, a Limoges, en una fàbrica on feien teules.

Al final vam haver d'anar a Bordeus, on teníem amics igualadins, i hi havia més feina. Era una zona ocupada pels alemanys directament. Encara que estiguessis fent feina per a una firma francesa, era fer-ho indirectament pels alemanys. Vam estar cinc anys a Bordeus, també després de la guerra. Mentre jo estava a Bordeus, de fet, el meu pare era a Font-Romeu, en una emissora que radiava proclames contra Franco. De Gaulle més tard pactaria amb Franco per obrir la frontera i va tancar l'emissora aquesta: el meu pare va haver d'anar a Tolosa i va començar a treballar en un diari vinculat a la CNT. Més tard anirien amb la meva mare a París, amb el diari. Jo els retrobaria a París anys més tard, quan em vaig casar.

A Bordeus va veure la guerra de prop?

I tant! Jo vivia en una part de Bordeus al costat del riu i vora la base submarina alemanya. Hi havia molta gent d'aquí. Eren unes cases on ningú hi volia anar, era massa a prop! Però vam estar de sort, perquè ho bombardejaven els anglesos que tiraven les bombes on tocava, els americans ho feien a altres llocs i no tenien gens de punteria. Vèiem baixar les bombes!

El tracte amb la població per part de l'exèrcit nazi era molt sever?

Vaig treballar directament per a ells en un taller mecànic. No podies dir res. Si estaves quiet no hi havia d'haver problema, però al més mínim indici de sabotatge, et podies donar per llest. T'enganxaven, t'enviaven a Alemanya i potser acabaves a un forn. També hi havia el toc de queda, a 2/4 de 10 de la nit: hi havia les patrulles i si t'agafaven malament rai. Havies d'estar quiet. Ells eren els amos.

Nosaltres ens vam salvar per poc. Uns amics que venien de Tolosa, una parella, estaven seguits per la Gestapo. Volien venir a casa que estava a l'altre costat del Pont de Pedra, però ja eren 2/4 de 10 i estava tancat. Es van quedar a la llar d'uns altres amics. Al cap de poca estona va entrar la policia nazi i se'ls va endur cap a Alemanya. A tots. Era molt complicat tot.

Una vegada a París, va tenir temptacions de tornar a casa?

A París vam seguir militant i fent publicacions. Nosaltres ens vam adonar que qualsevol intent armat contra la dictadura estava condemnat. Caracremada o Quico Sabaté van caure. Era una mort segura. També el Puig Antich, que la seva mare havia estat mestra meva a l'Ateneu.

És de família anarquista i ha estat militant. Com veu que hi hagi una República Catalana?

Sempre millor una república que una monarquia. Ara bé, la República que vam tenir també va ser molt agitada, hi havia moltes vagues i protestes i també ens fotien la policia a sobre. Un règim republicà serà més obert, el règim de Rajoy és una continuació més atenuada del feixisme. Jo, preferiria col·lectivitats, però em quedo amb el mal menor.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic