TORNAR

Montserrat Roca: “Parlar de ‘pobresa energètica’ és inexacte, la pobresa no té cognoms, és pobresa i punt”

Parlem amb la directora de Càritas Arxiprestal

societat
Dilluns, 1 octubre 2018. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

Que el número de persones que reben ajudes s’hagi ponderat els tres darrers anys és la notícia bona que s’extreu de les dades de les memòries que Càritas Anoia-Segarra dóna a conèixer cada primavera. En un segon terme, però, hi ha l’existència d’una escletxa formativa i econòmica cada cop més acusada entre una part de la societat que té accés al treball i al consum i una fracció, relativament desconeguda, que a part de les mancances econòmiques, tenen dificultats per accedir a oportunitats laborals. Oportunitats que, quan arriben, no els permenten sortir en cap cas d’un horitzó de precarietat. Aquest 2017, el balanç de Càritas assenyala que van ser 444 persones.

Aquestes 444 persones equivalen a 183 casos que van acudir als serveis de l’organització per demanar ajudes. La dada és sensiblement inferior als anys crítics de la recessió, quan les xifres eren molt superiors. La diferència és que, si bé en l’apartat numèric han desaparegut les xifres  alarmants dels anys 2012-2013, en el pla de l’acompanyament i la inserció laboral, Càritas continua una tasca menys visible però que cada cop té més importància. Les dades tant de persones ateses com de les que fan inserció sociolaboral són de les més baixes dels darrers anys. En concret, la de casos atesos, són les més positives de la darrera dècada.

L’orientació sociolaboral

Més d’un centenar de persones van passar l’any passat pel servei d’orientació laboral. 11 persones han participat en cursos formatius ocupacionals  i 27 més en projectes d’adquisició de competències sociolaborals. Entre els altres serveis que desplega Càritas hi ha l’alfabetització en català, on aquest 2017 van acudir 79 persones.

 

Un 35% d’usuaris nous

El 2017, segons la Memòria Anual de l’entitat, dels 183 persones/famílies ateses en les visites, un 64 (un 35%) van arribar a Càritas per primera vegada aquest exercici (fa tres anys, els casos nous eren pràcticament el doble). En canvi, un 22% fa més de cinc anys que estan sent ateses en aquest servei.

 

El 22% dels usuaris són crònics, o fa almenys cinc anys que l’utilitzen. Pel cantó bo, es tracta que quatre de cada cinc persones es poden escapar del circuit, però la dada fa pensar sobre la gravetat de l’exclusió social.

Una de les coses que fa pensar a tots els que treballem amb gent vulnerable és que hi ha qui accepta o té interioritzat que una part de la població estarà sempre exclosa. Hi ha sectors que per origen, per història personal o dèficit de formació ho tenen molt difícil per superar la situació d’exclusió. Aquest percentatge té moltes dificultats per sortir-se’n i l’organització del treball que tenim no els permet prosperar tampoc.

 

Les ajudes per a la promoció social i l’origen de les persones que el reben ha estat una arma llancívola a nivell polític quan hi van haver partits d’ultradreta a l’Ajuntament. Què hi diuen les estadístiques?

El cert és que Càritas Anoia-Segarra té un percentatge elevat de persones que s’adrecen a ella en cerca d’ajuda que són d’origen estranger, en concret del Magrib. De cap manera vol dir que es prioritzi ajudar a famílies foranes per davant de les que tenen els seus membres nascuts aquí. També cal tenir en compte que hi ha uns serveis socials municipals i comarcals que administren les ajudes a les famílies.

Aquests serveis i les ajudes són un dret. Es pot dir que les famílies d’Igualada -“de tota la vida” que es diria- assumeixen això i acudeixen a les administracions locals, mentre que en el cas dels usuaris que tenim nosaltres, hi ha més pes de famílies que provenen d’altres entorns, que potser no poden ser ateses allà, perquè no estan empadronades o no tenen papers.

En la Memòria Anual de Càritas hi apareixen molta tipologia de casos. Quina és la tasca que porten a terme, més enllà de la primera acollida i escoltar?

El nostre objectiu no és només les ajudes. Els darrers anys, per exemple, l’esforç econòmic en el que serien els ajuts a aquests col•lectius ha disminuït numèricament, però en canvi, hi ha més activitat que mai i més treball en altres àmbits. L’acció de Càritas té cinc potes, acollir i escoltar, servir, acompanyar –que és on ara ens esforcem més -, analitzar i, per últim, denunciar les causes que porten a l’exclusió i incidir en el processos de canvi.

El procés d’acompanyament passa per  l’orientació laboral, la formació i la inserció en el món del treball. Hi ha moltes  persones que venen amb dèficits formatius i hem d’oferir tallers específics partint de les seves necessitats. Molts dels cursos que es fan a Ig-nova o altres centres són per a persones que ja tenen una base. Nosaltres treballem per resoldre aquesta situació de manca de formació bàsica amb formació pre-laboral.

 

No hi ha el risc que entre Càritas i les administracions es puguin produir duplicitats?

Hi ha una coordinació molt acurada, s’ha afinat molt en això, ara està molt ben harmonitzat. Els seguiments o es fan des de l’Ajuntament o des de Càritas. Es vigila molt això i satisfer la millor atenció.

 

Després del moment crític de 2012-2013, les xifres indiquen que s’ha reduït a la meitat.

Però no és ben bé així, continua l’arribada de persones, immigrants. Hi ha un col·lectiu de persones sense papers. Sovint aquestes persones no vénen directament dels seus països, sinó que han estat en diversos llocs, pot ser França, o Múrcia, o altres. El canvi respecte aquells anys tan durs és que la gent troba feines, o feinetes, si en volem dir així. Treballs precaris. Ara, ja no hem de recórrer tant als aliments, perquè tenen ingressos regulars potser, però segueixen necessitant ajudes en situacions puntuals a llibres de text, ulleres,  o rebuts de consums bàsics puntuals.

 

Aquesta afluència de persones és dels mateixos orígens que les altres onades d’immigració?

Els magribins continuen sent el grup més gran, però ara vénen també persones  de països de Llatinoamèrica, de llocs que estan en situacions crítiques com Veneçuela, Hondures, punts d’Amèrica Central, on hi ha un nivell de conflictivitat elevat, en altres llocs fugen més de la situació econòmica en si.

Les famílies locals ho tenen més fàcil amb bona formació per sortir de la pobresa i no cronificar-se?

Depèn de molts factors, com l’edat. Si ets més jove, pots trobar camins de formació.

 

Els immigrants tenen entre ells xarxes d’ajuda, que atenuen la gravetat de la situació econòmica?

A vegades,  sí que en alguns casos tenen aquí parents i contactes que els poden fer de suport. Si no, les situacions encara serien més dures. El col•lectiu del Magrib va fent sempre xarxa, però tot i tenir-la, és una xarxa de supervivència. Pensem en les seves dones, es troben aquí amb moltes dificultats per poder-se incorporar socialment a l’entorn.

Ens plantegem acompanyar-les i fer formació perquè es puguin anar inserint al mercat sociolaboral. Pensem que hi ha dones soles amb els fills, sense coneixement de la llengua, sense formació. Per això proposem acompanyar-les  amb tallers, grups de treball, cursos de llengua  i formació laboral.

 

Amb la situació econòmica menys crua ara, l’habitatge ha deixat de ser la preocupació principal i ho ha passat a ser la pobresa energètica?

L’habitatge segueix sent un gran problema. No hi ha pobresa d’habitatge, o pobresa energètica és pobresa i punt. La pobresa no té cognom. No tenir ingressos fa que no puguis accedir a l’habitatge, que no puguis accedir als subministraments, que no puguis pagar activitats educatives, ....

Amb la Llei de la Pobresa Energètica s’ha donat resposta a algunes situacions, però es fa un bunyol. No et tallen la llum, però segueixes devent diners. Hi ha algunes famílies amb ingressos que se’n poden sortir; altres, ho ha de resoldre l’administració amb ajudes. I sovint parlem de famílies que tenen habitatges precaris, que no controlen el comptador, no tenen al seu nom el subministrament... llavors és difícil que es puguin beneficiar de  mesures d’ajuda que provenen de l’administració. A més la Llei d’Estrangeria tampoc facilita que trobin feina.

I a això s’hi suma la precarietat en l’habitatge.

 

Com és la relació de Càritas amb les companyies subministradores?

He de dir que Aigua de Rigat té més sensibilitat per resoldre aquestes situacions; amb les elèctriques no puc dir el mateix. A vegades anem a parlar al punt de servei d’electricitat i no hi ha manera d’entendre’ns. Els rebuts elèctrics ningú els entén, et canvien de companyia i ni tan sols ho saps... per a una persona nouvinguda, encara li és més difícil de copsar.

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic