TORNAR

Òscar Labraña: “Els bombers sempre seran de la societat i sempre hi seran per ajudar davant les injustícies, els accidents, els incendis i allà on calgui”

Parlem amb Òscar Labraña, bomber professional

Batecs
Divendres, 23 març 2018. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

Oscar Labraña López, va començar la seva trajectòria en acabar la mili, quan va aconseguir una plaça com a auxiliar forestal a la Generalitat. Va entrar al cos com a bomber professional i al grup de rescat com a submarinista professional, aptitud que el va portar a participar a les obres del port de Barcelona a les olimpíades del 92.  Durant una època també es va dedicar a la política municipal com a alcalde de Vallbona d’Anoia, i més tard va formar part del Consell comarcal d’Igualada. Actualment viu a Castellfollit del Boix, i treballa al parc de bombers d’Igualada com a bomber professional. A més, fa classes com a docent relacionades amb socorrisme, suport vital bàsic i desfibriladors a instituts i empreses.

GEMMA RAVENTÓS

Què el va motivar a fer-se bomber? Era d’aquells nens que volien ser bombers quan fossin grans? Va ser vocacional…

Jo no era un nen que de petit tingués el desig de ser bomber, o tingués clar el que volia ser. El que sí que recordo és que m’encantava jugar, fer esport i passar-ho bé, com la majoria de nens... En acabar el servei militar volia trobar una feina que em permetés independitzar-me i sobreviure, i vaig entrar a una convocatòria de bombers auxiliars forestals (com a treball temporal d’estiu). Això em va portar a entrar al parc de bombers professionals de l’Hospitalet per exercir com a forestal i va ser en aquesll moment quan em va entrar el “cuquet” per ser bomber: Vaig veure què feien, com vivien, i quin era l’ambient de treball… i em vaig adonar que volia viure d’aquesta manera, sent com els companys que vaig conèixer.

Aquesta és una feina que exigeix molta preparació, tant física com psicològica. Quins canvis va haver de fer a la seva vida i quins passos va seguir per poder aconseguir treballar de bomber?

En el meu cas, a mi m’encantava fer esport des de ben petit… inclús m’havia dedicat a fer atletisme (cosa que se’m donava molt bé). La meva condició física era bona, per no dir excel·lent, així que això per a mi no va suposar cap problema. Tot i així penso que en la part psicològica hi ha una part innata en cada persona que comprèn que no et faci por la sang, ser hàbil resolent problemes, o no quedar-te bloquejat. Coses així em fan pensar que per ser bomber, la part vocacional és molt important. Jo no he patit bloquejos davant situacions “fora del normal”, ni tan sols de petit, i això m’ha ajudat definitivament. Sí que més endavant m’he trobat amb situacions esgarrifoses que no diré pas que no em treguin la son, però he après a superar-les i a conviure amb elles,  habituant-me a un nou sistema de treball i de vida.

Com és un dia a la seva feina fent una guàrdia de 24 hores?

Totalment, 24 hores: Entrem a les 7 del matí fins a les 7 de l’endemà. Sí que hi ha una sèrie de tasques a fer (revisar material, pràctiques…), i també pot influir la climatologia (en temes forestals, de nevades o de pluges), però qualsevol dia pot ser del més tranquil o del més esverat. Mai sabem què ens depara ni el perquè: des d’un accident amb mercaderies perilloses, un gran incendi d’un hotel a Igualada, un foc en un habitatge on pugui passar qualsevol desgràcia… o senzillament, tenir un dia molt i molt tranquil. No podria marcar en cap moment un “típic dia de 24 hores de guàrdia” perquè, en realitat, mai sabem (ni sabrem) com serà.  

Viure experiències tràgiques i/o difícils forma part de la seva feina. Com s’aconsegueix el coratge suficient per no rendir-se?

Al final acabem col·locant les coses en una balança. Hem d’aprendre a conviure amb les desgràcies, però és una feina plena de satisfaccions com no n’hi ha cap altra. Sí és veritat que en un moment donat algú se’t pot morir a les mans, però també saps que salves vides de debò. Aquesta ajuda que tu pots arribar a donar et comporta felicitat i alegria, i aprenem que part de les desgràcies no són culpa nostra. Formen part de la nostra vida, però no són culpa nostra. És una part molt important de veure les coses, així com un metge pot tenir els seus mecanismes, per exemple. No descarto que algunes situacions ens han pogut embussar i hem hagut de tenir ajuda psicològica per sortir d’aquell bloqueig, però continuo pensant que, quan poses les coses a la balança, les experiències bones són molt més importants que totes aquelles coses que no podem resoldre.

I, per altra banda, quina és la major satisfacció d’aquesta professió?

A mi em va tocar la loteria el dia que vaig aconseguir guanyar una plaça com a bomber professional. És una cosa que m’encanta, la feina que m’agrada fer i on em sento realitzat. Satisfacció per a mi és poder anar a treballar i que no em molesti el despertador quan sona al matí,  formar part d’un grup de treball on sento que tinc amics amb els quals comparteixo la vida d’una manera afable: amb bromes i professionalitat, poder anar fent cursos d’aprenentatge… encara avui tinc unes ganes molt grans de sortir en qualsevol actuació! La meva satisfacció és tota aquesta motivació, donada perquè hi ha una part vocacional importantíssima en fer de bomber.

Hi ha alguna experiència curiosa que hagi viscut durant alguna de les seves actuacions?

N’hi ha infinitat. Quan treballes de bomber i portes molts anys, la teva vida està plena d’anècdotes. Hi ha serveis amb un cert protocol, com incendis forestals o d’indústria, però penso que els que formen part de les anècdotes són els que tenen l’etiqueta “d’idees de bomber”... quan has de fer servir qualsevol cosa per resoldre un problema. Recordo una experiència en concret quan, en un institut de Formació Professional, hi havia uns alumnes que estaven en un taller de tecnologia. Un dels nanos va decidir que una polidora (una eina elèctrica), en emetre vibracions, li faria pessigolles si se la posava damunt els abdominals… el que no va pensar és que aquella polidora absorbiria la roba, part dels abdominals i la seva pell, fent que quedés atrapat per l’eina. Ni els serveis d’emergència sabien què fer. En arribar nosaltres, el vam posar damunt un banc de treball, vam retallar la roba, vam desmuntar la polidora tot el que vam poder i finalment, amb un sabó, vam aconseguir anar traient la pell fent que en sortís exitosament sense produir-li més mal. Aquesta és una de tantes curiositats que més o menys té un final feliç, les anècdotes que no el tenen no m’agrada recordar-les i queden, si més no, en el sac de l’oblit.

Ser bomber és una manera diferent d’estar al món. Aquesta feina l’ha portat a canviar la seva filosofia de vida? En tot cas, quina és?

Penso que, com he comentat, hi ha una part vocacional que es basa en un sentiment d’intentar ajudar sempre a algú davant de qualsevol conflicte o problema. Això es transmet a la família, amics i veïns:  i penso que la gent ho té assumit. Més d’un cop, pel fet de ser bomber m’han picat al timbre de casa quan han tingut un problema (des d’una persona que ha caigut a un nen que ha quedat atrapat en un forat…) i quan passa això surto corrents, tot i no portar l’uniforme. Tens molt assumit que has de fer el que puguis, no mires a un altre costat i saps que has d’estar a l’alçada de les circumstàncies per ser d’ajut. La vocació és tan gran que, al final, ocupa tant la teva vida privada com la teva feina.

Com valora la situació laboral actual del sector de bombers? Quins canvis hi faria, en cas que hi vegi algun aspecte a millorar?

La valoro amb indignació personal perquè crec que estàvem millor fa 10 anys que ara. Què vull dir, amb això? Doncs que cal abocar diners perquè el cos de bombers sigui més professional i actuï millor. No entra personal, cada cop som menys gent i l’índex d’edat és més gran, el material està obsolet (vehicles inclosos)...i això repercuteix en arriscar a les nostres actuacions. La ratio que hi hauria d’haver de bombers per ciutadà segur que està molt per sota del que la població és mereix i bé, penso que estem malament i si no es fan convocatòries grans de personal (que sempre queden sota l’etiqueta de la crisi i per tant, no es fan) anirem a pitjor. Falta un gran esforç perquè el cos de bombers millori substancialment.

Què sent, una persona que estima el seu territori, quan veu un bosc cremat, ple de cendres?

Un bomber o una persona qualsevol que tingui dos dits de front o que sigui assenyada, quan veu un bosc totalment cremat el que sent és tristor. Nosaltres, quan lluitem perquè un terreny no es cremi i acabem passejant per la zona acabada de cremar (quan surt fum del terra i tot és ple de cendres)... bé, és dessolador. Sembla una bomba nuclear. Reps un sensació molt desagradable, i acabes pensant que la vida que tenia aquell bosc deixa d’existir i tardarà molts anys a tornar a tenir la plenitud de fa unes hores. D’entrada, a ningú ens agrada que se’ns cremi el territori… quan ho acabes veient o trepitjant, la situació és de tristor i d’impotència.

La majoria dels incendis són provocats per l’home: per negligències i, molts, intencionats? Com se sent respecte aquest fet?

Vull pensar que aquí a Catalunya, l’especulació amb el tema de boscos cremats no existeix. Quant a les negligències, potser és més aviat falta de cultura de saber què pot o no pot passar. Hi ha gent que creu que és impossible que tirant una burilla per la finestra d’un vehicle es provoquin incendis però passa. Hi ha dies que tot està alineat: la climatologia, la humitat i el vent…  i aquells dies, en tirar una burilla, doncs provoques un incendi. Un cop més, un moment d’impotència i de ràbia perquè es crema una cosa que estimem, que és un pulmó i que ens dóna una certa vida. Si ens ho mirem amb perspectiva, fa anys teníem molta menys massa forestal (perquè es conreava tota), i ara en tenim molta però poc treballada. Potser una de les fases que ens tocaria acceptar com a societat seria que aquests boscos es gestionessin d’una altra manera per no tenir aquests grans incendis forestals.

Vostè també ha estat implicat en el teixit associatiu i cultural de Vallbona d’Anoia. Com la feina de bomber, aquesta també és una manera de participar i treballar per la comunitat, oi?

En algunes coses té una certa similitud sí: perquè estàs intentant ajudar sense mirar per tu, sinó per la gent i pel benefici de les majories. Has d’intentar millorar el teu municipi com a propòsit inicial, fent que el teixit cultural també millori. Jo mai m’havia dedicat a la política i d’una manera molt insospitada vaig acabar fent d’alcalde d’un equip de govern i dirigint un poble, aprenent moltíssimes coses. Per exemple,  que tothom hauria de passar per un tipus de feina altruista, dedicada a ajudar els altres. Això ens humanitza, i ens fa veure que les etiquetes no són sempre certes (per exemple, la de “corrupte”). Al món de la política municipal hi ha molta gent que perd hores d’estar amb la família i dedica molt de temps a la feina perquè creu que el seu municipi pot millorar, tot i que rebi queixes o descacords per part de minories. Quan ets allà la teva perspectiva com a persona canvia i t’adones que és una feina molt important, necessària, i que s’ha de saber gestionar des de la bona fe. Em sento orgullós d’haver pogut passar per aquesta fase, és un aprenentatge personal i penso que puc dormir molt tranquil perquè sempre ho vaig fer amb bona fe i amb la clara intenció de millorar.

Quan ha hagut d’apagar més focs: fent de bomber o fent d’alcalde?

No tinc cap llista: Porto molts anys fent de bomber i pocs anys vaig estar d’alcalde, però realment reconec que vaig apagar molts focs, tant en una situació com en l’altra. Focs diferents, però gràcies al segon vaig guanyar una gran experiència en relacions socials i de convivència, coses que formen part del dia a dia de l’alcalde d’un municipi petit. Així que sí, he apagat molts focs fent d’alcalde… però també molts sent bomber!

Quin consell donaria als joves que es preparen per ser futurs bombers?

El tema de donar consells és molt complicat i s’ha “d’agafar amb pinces”. Jo puc parlar des de la meva experiència, comentant-ho com si fos un fill meu el que volgués dedicar-se a ser bomber, i en aquest cas li diria que quan algú fa alguna cosa, l’ha de fer amb il·lusió: s’ho ha de creure. Podria explicar que la vida de bomber és apassionant, bonica, un cos uniformat que existeix per ajudar a la gent, que té bona premsa per part de tothom… i que això et pot portar moltes alegries. Que és una feina que t’ajuda i et prepara per afrontar una sèrie de desgràcies i de conflictes i que serà un bon aprenentatge. Seràs bomber dins de la feina i fora, i cada conflicte que et trobis el sabràs afrontar o faràs el possible per fer-ho. Penso que tot això és suficientment encoratjador com perquè posis força, ganes, i puguis preparar-te. Això sí, fes-ho bé: físicament i cultural… avui dia és una carrera de fons complicada, ja que hi ha molta gent que vol ser bomber. I aquest és el meu consell, tot i no voler donar cap consell! (riu).    

En general, els bombers són considerats “herois sense capa” però, com es defineix a si mateix un bomber?

M’agrada molt, això “d’herois sense capa”, eh! (riu) Jo no crec en els herois, crec en la professionalitat i que el fet de saber fer una sèrie de coses sempre ajuda. Sí que som una miqueta “els guapos de la pel·lícula, perquè apareixem per ajudar en moltes situacions (ja sigui treure un gat d’un arbre o, a vegades, intentar evitar que la policia no pegui a la gent), i tampoc ens dediquem a multar ni a denunciar… això ajuda molt, oi? (riu). Sigui com sigui, sempre tenim molt clar que som bombers, i el que hem de fer és ajudar.  

En aquests darrers mesos la majoria dels bombers s’han posicionat a favor del dret a decidir. Hem vist imatges impactants de bombers defensant les urnes i els votants. Com està vivint el procés?

Aquesta és una pregunta que hem comentat molt entre els companys i el que tenim clar és que, independement que estiguem a favor o en contra d’una Catalunya independent, creiem en el dret a a decidir. És molt poc democràtic i molt indignant per a una societat que no puguem decidir el que creiem  que seria millor per qui sigui, tant si és blanc com si és negre, tant si és sí com si és no. Davant d’un govern espanyol amb un punt dictatorial que s’emparaen en l’escut de la constitució, el nostre posicionament és clar. Si no poguéssim reivindicar coses que creiem que són millors per a nosaltres, encara estaríem a l’edat mitjana i això ha de poder-se canviar. El que ens indigna moltíssim és que gent que defensa els seus idelas i creences de forma tranquil·la i en pau, sense ànim de fer mal a ningú, estigui empresonada… parlem de presos polítics i gent a l’exili. És indignant que siguem tractats com a societat així. Els bombers no som diferents de ningú, però sí que tenim les idees clares.   

Els bombers seran sempre nostres?

Aquest és el clam que s’ha sentit a les manifestacions de l’1 d’octubre quan la policia carregava sobre la gent d’una manera injusta. Els bombers sempre seran de la societat i sempre hi seran per ajudar davant les injustícies, els accidents, els incendis i allà on calgui. Potser aquesta manera de treballar i de fer fa que sovint acabem fent d’escut davant de les injustícies, i potser per anar uniformats som més visibles: però al final som gent, com molts d’altres d’aquest país, que acaben lluitant pel que consideren que és just.

 

 

 


1 Comentaris

A

Alexandra

Sant Salvador de Guardiola

23 de març 2018.16:56h

Respondre

Mil gracies a tota la gent que com tu feu aquesta tasca per tots nosaltres!!! i sense cap dubte, els bombers seran sempre nostres!!!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic