Pare Bernabé Dalmau: “Com a catalans passem un moment de dol pel que hem viscut des de l’octubre”

A principis d’aquest 2017 va sortir com a novetat editorial el llibre sobre el dol. El plantejament que fa és que la nostra societat ha anat apartant i defugint la problemàtica de quan ens deixen els éssers estimats. Després, al llarg d’aquest any, Catalunya ha viscut fets molt traumàtics, sobretot l’atemptat de l’agost, però també la repressió judicial i policial. És una altra faceta del dol?

Una ocasió de dol que no vaig aplicar és el que viu Catalunya aquestes setmanes. El llibre és sobre el dol quan hi ha persones estimades que ja no hi són o situacions com perdre la feina. Situacions personals i laborals, però en l’aspecte polític, en certa manera, també hi ha moments de dol, com la que viu ara Catalunya. Com a societat, hem estat ferits.

Durant molts anys, fins el 2007-2008, estàvem instal•lats en la creença que es podria anar en una roda que, amb algun sotrac, no deixaria de funcionar. Hi va haver la recessió i hem vist un daltabaix a tots els efectes. Això ha fet replantejar aspectes com el Nadal, vinculat al consumisme?

La reflexió és de caràcter ètic i personal. Els que reflexionen sobre això ja ho han fet sempre. La mateixa Església, a vegades massa tòpicament, ja ha criticat el consumisme. Hem parlat del consumisme en la seva dimensió desequilibradora dels recursos que pot tenir cada família. Aquesta actitud fa temps que hi és. De cara al futur cal remarcar que de la mateixa manera que hi ha cicles econòmics, al calendari hi ha èpoques fortes de consum. Hi ha estacions turístiques, el Dia del Llibre o el Nadal.

Com a cristià preferiria que per Nadal passessin per davant de tot els valors religiosos i de solidaritat. Alguns practiquen la solidaritat per netejar la consciència i després consumir sense fre. Que per Nadal hi hagi una mica més de consum i que algú se’n beneficiï sanament, els que fan torrons (somriu), és raonable. Cal una actitud personal de no deixar-se ofegar pel consum i recordar que l’actitud ha de ser també solidària.

Tornant al dol, abans de la popularització de les xarxes socials, el record dels que ja no hi són podia quedar més reclòs en algunes fotos, a l’espai domèstic; ara, els mitjans tecnològics i internet fan que la presència dels éssers estimats pugui ser arreu i fa més difícil desmarcar-se’n. Aquesta circumstància no fa més complicat el dol?

A nivell personal el dol necessita temps. Poden evolucionar les xarxes socials i que hi hagi progressos i canvis, però el dol demana temps. Les formes de viure evolucionen. Abans el dol era corbata negra, abrics negres i no anar a certs espectacles. Ara, el dol es viu de forma més privada. Per retrobar la pau un mateix, les xarxes socials poden ajudar o destorbar. Ajuden si tens les fotos gravades, mantens aquella presència; aquest record pot ser a la vegada un obstacle per avançar. Al llibre parlo de famílies que conserven intacte l’habitació de la família estimada anys després de perdre-la. Jo ho entenc, però és preferible que aquell record quedi en el fons de la persona, potser una foto, però no quedar-se fixat, no fer-ho etern.

Entendre que les generacions passen i que el signe és que tota família perd els avis primer. Perds els avis però veuràs després els teus néts.

Hi ha qui perd els fills.

Canvia el paradigma del tot. En conec casos. És el més fort. Hi ha motius que ho agreugen, si és en un accident, en plena joventut; hi ha altres situacions, amb pares que ja han viscut amb dolor quan coneixen des del principi que el fill neix amb una malaltia i tindrà una vida condicionada. I per uns i altres, tot és allò més greu.

La religiositat de la societat s’ha anat perdent. Abans, hi havia més persones que creien en una altra vida. Això ha canviat la dimensió del dol?

Si hi ha uns referents religiosos forts ajuden a encarrilar el dol. Però han d’anar acompanyats. Tenir fe no fa més fàcil perdre una persona estimada. Calen uns fonaments forts i la dimensió humana del dol també hi és. Hi ha persones que tenen un sentiment molt vague de la religió i s’hi aferren quan perden un ésser estimat, ho comprenc, però desitjaria que fos quelcom més sòlid.

Les cultures orientals han penetrat al nostre imaginari, sobretot a partir de la televisió. Hi ha moltes persones del nostre país interessades en aquest món i que parlen de la mort com una transformació i creuen en la reencarnació. Com ho veu vostè?

Se’n parla més d’això a vegades que del missatge cristià. Com a cristià i monjo, tinc unes conviccions que no són fàcils. Voldria que la gent participés de la meva fe, perquè aquestes cultures –molt respectables, també com a vivències religioses- tenen una visió que poden portar encara a més desengany. Hi ha qui no creu en la resurrecció, un element cristià i jueu, i en canvi creu en la reencarnació. No crec que sigui positiu convertir en un element d’angoixa com et puguis reencarnar i en què. Hi ha molt despistament. Em sembla normal que hi hagi agnòstics i ateus, però em sorprèn i no m’agrada que persones de matriu cristiana puguin creure en la reencarnació. I molts des d’un coneixement o una vivència poc ferma. També hi ha qui té fe cristiana poc sòlida, ho admeto. Però la fe cristiana també pot reforçar-se en els moments difícils de la mort d’un ésser estimat i ajudar-te.

Llavors què és la mort? Deixar de ser? Un trànsit? Una transformació?

Hi ha dues dimensions. Hi ha quelcom clar, que el cos s’anorrea. Això produeix angoixa existencial, també en alguns creients. El que queda de nosaltres, si en volem dir ànima o essència, viu una transformació que no sabem amb exactitud com serà. Però els valors i allò autèntic d’aquesta vida tenen continuïtat en l’altra. No hem de creure en Déu com quelcom abstracte: allò que hem estimat i bo d’aquest món passa a l’altra vida i els aspectes negatius queden eliminats. El Déu cristià és misericordiós i és una font de confort.

El Déu cristià a Catalunya és majoritàriament catòlic. Fa 500 anys, Luter va conjugar la fe cristiana d’una altra manera, amb l’evangelisme, que es basava en la fe sobretot. Aquestes diferències es poden anar llimant i tornar a la unitat dels cristians?

Fa més de 100 anys que hi ha el moviment ecumènic. I en els darrers 40 ó 50 anys s’han llimat moltes coses. S’avança i es donen passos. Vull fer notar que moltes de les crisis de la història de l’Església tenen a veure qüestions culturals, no perquè de la fe cristiana n’hagi de sorgir diversitat. Fa 500 anys, amb Luter, el catolicisme tenia molt a desitjar. Luter va interpretar a Sant Agustí molt a la seva manera. Algunes actituds o pràctiques que llavors van fer que sorgissin comunitats diferents obeïen a factors humans del moment. El papat tenia defectes, però els prínceps alemanys també tenien problemes amb l’emperador Carles V i volien la seva parcel·la de poder que van tenir adoptant el luteranisme. Es van desmarcar de l’emperador unint-se a Luter i Luter va avançar unint-se a aquests prínceps. Hi van haver abusos per totes bandes.

O sigui, a part de les actituds morals, hi ha factors culturals. Va tenir la sort que hagués sorgit ja la impremta. Unes dècades abans no hagués pogut donar a conèixer els seus pensaments, ni fer la seva Bíblia.

La problemàtica que viu Catalunya contra l’Estat també és de molt llarga durada. Com la veu?

Sóc monjo, però també català. No puc tenir una militància política, però vinc d’una família amb una tradició política forta. Sóc catalanista... i fa 4 ó 5 anys no hauria pensat mai en ser un estat independent. No hi pensava, però tal com s’ha comportat l’Estat espanyol ha fet que canviés la meva opinió. Potser tot va començar amb l’Estatut de 2005, una proposta que validada pels catalans i les Corts, va ser retallada pel TC a proposta del president espanyol actual, Mariano Rajoy.

Què els catalans tenim defectes? Sí. Però havíem aconseguits coses importants, com que tots els catalans, més enllà de la seva llengua, color de pell o origen, siguin considerats com a tals: en part, amb l’èxit de la immersió lingüística, que ha estat cohesionadora. El que en diem ‘Madrid’ —no com a Madrid ciutat— no ens perdona que funcioni la immersió lingüística, el sistema de ràdios i televisions catalanes i la sanitat, que malgrat les retallades continua sent prou bona. Hem estat maltractats en diversos àmbits, per exemple, amb la inacció en el Corredor Mediterrani. Això, a la llarga, ha fet que el nacionalisme derivés en independentisme. De fet, tinc la sensació que si s’hagués convocat el referèndum abans, el ‘no’ hauria guanyat. Les coses s’han forçat molt. Però sabem que el poder central és molt fort i hi ha unes circumstàncies europees difícils. La repressió i els empresonaments han estat desproporcionats i els homes que estan a la presó no sabem quan podran sortir. Unes eleccions en aquestes circumstàncies fan pensar que és un molt mal moment.

Què li han semblat, doncs, les paraules del bisbe de València, Cañizares, que un independentista no pot ser bon catòlic?

El bisbe de València i jo vam créixer amb la mateixa educació, però tot i haver escoltat la mateixa música no pensem el mateix ni de bon tros, potser per haver estat escolà de Montserrat i l’ambient de casa meva. El tinc per poca cosa, la veritat. No m’agrada el que diu. L’he vist un sol cop. Fa uns 25 anys, quan es va fer el nou catecisme i jo vaig publicar un  llibret que seleccionava uns textos segons l’any litúrgic. La Conferència Episcopal el va voler adaptar i ens van convocar a una reunió. Vaig puntualitzar que no era especialista en catequesi. En aquella trobada van venir, més tard, els bisbes que formaven la comissió catequètica i va venir Cañizares. Era l’època que es parlava de la prestació social substitutòria pel servei militar. El bisbe va comentar que el servei social “ho farien els rics, que són més espavilats, que no tenen sentit patriòtic, però els pobres el faran”. Ara ha vingut a dir el mateix. ”Els independentistes no es preocupen per la pobresa”, ve a dir. El que crec és que la majoria de bisbes espanyols també tenen un sentiment contra la independència. Ignoren la realitat històrica. Entenen la unitat ibèrica com la castellanització de les perifèries. Ara hem vist com els bisbes de Catalunya també no són tots d’aquí. Si en tenim 13, només tres entenen la independència. I, per postres, molts mossèns diuen que entrar en el tema és fer política. Jo vaig fer una homilia sobre aquest tema i em van aplaudir, com abans al Pare Abat, però d’altres, com capellans de Barcelona ens han fet cartes per retreure-ho. És curiós, perquè, després de les homilies, els fets ens han donat la raó.