Pep Elias: 'Quan escric, és més divertit no fer res del plantejament que tenies'

'Amb sense tu'. El títol és un oxímoron en si mateix, que fa referència a històries paral·leles, a un univers altern que es crea amb situacions que podrien haver passat. Però l'origen és l'expressió de català col·loquial feta popular per Joan Clos de tramvia "amb sense aturador"?

"Amb sense" és una expressió col·loquial que jo sempre he sentit a dir a Igualada. La meva àvia sempre em preguntava si volia la llet amb sucre o amb sense. En el cas del llibre, aquest "amb sense" m'encaixa per explicar relacions que combines presències i absències; també hi ha històries i situacions ambigües o personatges contradictoris que permeten aquest joc d'amb i sense a la vegada.

L'ombra de Calders sembla molt present en aquest univers contradictori. Precisament, un altre autor de casa, Joan Pinyol, el reivindica molt. És l'autor català que li ha deixat més empremta?

La literatura catalana té una gran tradició d'autors que són mestres en el gènere del relat curt, que és el que jo he treballat més. Quan el vaig llegir de jove, Calders em va fascinar per la naturalitat aparent amb què els personatges afrontaven situacions també aparentment inversemblants. Quan vaig començar a escriure potser m'emmirallava més en autors que em resultaven més propers, com Quim Monzó o Sergi Pàmies, però de mica en mica vas trobant el seu propi estil, que no deixa de tenir traces de tots els escriptors que t'han fascinat.

'Literalment incapaç...' eren relats; 'Olor de gas', novel·la... per què aquest retorn als relats?

Quan començo a escriure un text miro de no prefixar què en sortirà, si un conte de quatre pàgines o una novel·la de 150. Penso que és la manera de no hipotecar el procés creatiu. Per a mi, escriure és experimentar, no pas constatar. M'agrada deixar que la història em porti i no limitar-me a confirmar un plantejament previ; confirmar el que ja has previst és més avorrit. Però és cert que sempre m'he sentit molt còmode amb el format breu. Potser perquè m'he dedicat molts anys al periodisme, que és una manera d'escriure que t'obliga a fer un esforç de síntesi. De vegades en un titular curt i un text de deu línies havia d'explicar qui havia fet què, on, quan i com. Això t'obliga a triar bé les paraules per trobar el matís més adequat. Hi ha qui diu que els meus contes, en el fons, tenen un aire de crònica. Els personatges de vegades només queden esbossats; ni tan sols cal que tinguin nom, perquè el que importa és la història. La novel·la, en canvi, es basa en l'acumulació d'informació. Has de justificar molt més els actes, les decisions i les reaccions del personatge.

'Olor de gas', amb un subjecte condemnat a no tornar d'un viatge espacial, tenia un horitzó força metafísic. Aquell deix existencial continua present a 'Amb sense tu'?

Parlem d'oxímorons. Quin d'aquests oxímorons ho és més: 'foc fred', 'no sóc monàrquic, sóc juancarlista', 'amb sense tu', 'amor odiós', 'Espanya plurinacional'...

Jo escombro cap a casa. No hi ha ficció amb sense realitat. I la realitat és ambigua. Precisament per això la podem qualificar, li podem posar adjectius. Fred, monàrquic, odiós o plurinacional no deixen de ser adjectius que qualifiquen i que, per tant, donen una visió subjectiva. Amb sense tu és una expressió que sembla contradictòria, però no qualifica. En anglès tenen la preposició  without, que literalment seria el mateix. En català no és una expressió normativa, però podem tenir aquesta sensació d'ambigüitat, de sí però no, de junts però no barrejats, de sí però només una mica... És ben bé això: amb sense.

Quin és el procés per escriure relats? Costa més fer-los atractius, que una novel·la? O desgasta menys?

El relat curt és com una cursa de cent metres. Has d'arrancar fort, mantenir la progressió i reservar forces per a un últim esforç final. No hi ha marge per afluixar el ritme. Jo procuro anar de cara a barraca. Presentar de seguida el personatge i plantejar quin problema té. Si no hi ha conflicte, si el personatge no té una dificultat que l'obliga a actuar, no hi ha història. La novel·la, en canvi, és una cursa de fons, una marató. També cal que hi hagi un conflicte, però pots esperar algun capítol per complicar-li la vida al protagonista i pots distreure't amb altres històries col·laterals. El ritme no és tan intens, però també has de vigilar que el lector no es cansi. El risc és ser massa dispers.

Ja li ha demanat 'royalties', Joan Clos?

Jo, en tot cas, li hauria de pagar els royalties a la meva àvia, però segur que me'ls hauria perdonat, amb sense dubte.