Pepa Plana: "La cultura és un termòmetre que mesura la salut d'un poble i em sembla que, en aquests moments, estem una mica malalts"

Què trobarem en aquest "Paradís pintat"?

Ens trobem davant un quadre amb angelets pintats. Per a ells, allò és el paradís, el seu paradís pintat. Un d'ells, una àngela, no vol estar pintada, ella vol sortir del quadre. Allò no és un paradís, és molt avorrit. Ella vol... volar! L'espectacle és un joc sobre aquest punt de voler volar, de voler sortir. L'àngela viurà les mil i una perquè té moltes ganes de fer un munt de coses, de convertir-se en un àngel de la guarda i quan aconsegueix d'alguna manera sortir del paradís s'adona que la realitat no és com se la imaginava, és molt més dura. És un joc de pallassa, de pallassa juganera, amb un final una mica tràgic perquè és real, es troba amb la realitat. Es pregunta torno al quadre, al paradís pintat o continuo somiant?

Tenim por a volar, a sortir de la teva zona de confort. I no fem res, no sortim del quadre, del nostre paradís pintat.

Com l'angeleta, tots tenim un paradís pintat, on ens amaguem de la realitat més punyent que ens envolta...

Sí, sobretot quan no estàs bé en algun lloc, sigui a la feina, o amb la parella, etc. Tenim por a volar, a sortir de la teva zona de confort. I no fem res, no sortim del quadre, del nostre paradís pintat.

Cada dia som testimonis de tragèdies, algunes aparentment "llunyanes", com les guerres i les migracions; i altres més properes, com la pobresa energètica, que es va endur la vida d'una iaia a Reus. Com es veu aquest món darrere un nas vermell de pallassa?

Els pallassos ens inspirem en la vida. El còmic a vegades viu en el drama i, si l'estires, et fa riure. Hi ha, però, moments i situacions en què no pots. Llavors el pallasso, la pallassa, tenen aquesta doble virtut, que sap emocionar, que sap posar aquest mirall davant de l'espectador.

Els pallassos i les pallasses som molt optimistes. Sempre pensem que tot anirà millor. És el regal que fem al públic.

Una pallassa pot fer riure... i commoure

D'alguna manera, els pallassos agafem les essències de les coses. Preguntem què està passant, fem pensar a la gent, fem commoure i fem riure. Hi ha situacions, però, que et desborden. Però els pallassos i les pallasses som molt optimistes. Sempre pensem que tot anirà millor. És el regal que fem al públic.

Els teus espectacles són molt visuals, les imatges tenen molta força. Una imatge val més que mil paraules?

Com a pallassa, l'última necessitat que tinc és la paraula. Puc anar més lluny -fins i tot físicament-amb les imatges. Però les imatges, sobretot, han d'estar tenyides d'emoció. Quan no parles -que és tot un repte- has de jugar molt més amb les emocions. No és la imatge per la imatge, l'estètica per l'estètica. En els pallassos això no funciona.

La cultura és un termòmetre que mesura la salut d'un poble i em sembla que, en aquests moments, estem una mica malalts.

Com veus i vius la situació actual del sector en aquests moments? És per riure... o per plorar?

Hi va haver un temps de bonança, durant el qual tothom era ric, era molt xulo, la gent es comprava cases i pisos. Tot era "tenir", "tenir" i "tenir". I es va treballar molt poc el "fer", "fer" i "fer". I això té a veure amb el pensament, la curiositat, la cultura. Els moments que estem vivint ara són el resultat d'aquesta manca d'interès per la cultura. La crisi no és només econòmica, és molt més profunda en el nostre sector. Ningú té vergonya: et diuen que mai han llegit un llibre, que mai van al teatre, que mai van a veure una exposició. La cultura és un termòmetre que mesura la salut d'un poble i em sembla que, en aquests moments, estem malalts.

Els pallassos, us heu de reivindicar constantment.

La veritat és que se'ns posa sempre en un sac... No entenc aquesta mania que hi ha d'encasellar. Jo no faig circ, jo faig teatre. La figura de pallasso és de circ? I de cinema! No podries explicar la història del cinema sense parlar de pallassos. Charles Chaplin, Buster Keaton eren pallassos! Hi ha la mania d'encasellar-nos dins el circ, que és un món que està molt bé, però jo he fet molt poc circ, en un moment molt petit de la meva vida i el que he fet és molt especial. Els pallassos som bitxos que podem fer pista, carrer, cinema, sala... i el que ens doni la gana. L'altra casella és que només som per a nens i nenes i per a festes infantils... Potser no tenim els espais idonis per explicar-nos. Hi ha un gran desconeixement del nostre ofici.

Que s'agreuja si parlem de pallasses...

La gent em pregunta per què sóc l'única pallassa, per què no hi ha més pallasses. Sí que n'hi ha! Moltes, i amb espectacles preciosos! I encara ens costa més, a les pallasses, accedir als festivals i als circuits.

Un dia et truquen i a l'altra banda del telèfon hi ha el Cirque du Soleil. Com va anar l'experiència i què va aportar a la teva carrera?

És un tren que va passar i em venia molt de gust afagar. Va representar aprendre què vol dir creació d'espectacle nou, amb aquells mitjans ideals. Vaig estar a Montreal durant el temps d'assaig de l'espectacle i després la gira, estant dos mesos a cada ciutat, amb més de dos mil espectadors a cada funció, amb deu funcions per setmana... Va ser una experiència, de vida, súper xula. Però tal com arriba, hi ha un moment que ets honest amb tu mateixa i dius ja està... Ja sé què és, ja ho he viscut, he après, ara jo vull volar!!! Estic molt contenta d'haver-hi anat, de l'experiència, i també estic molt contenta del moment que vaig decidir tornar i seguir fent el que em fa disfrutar, que són els meus petits espectacles.

La meva preocupació és caure bé, que m'entenguin i, sobretot, que m'estimin. Si m'entens i m'estimes, riuràs.

Quan fas un espectacle, què esperes del públic?

Quan preparo un espectacle mai penso a fer riure. Tot i que, com a pallassa, si no faig riure, fracasso. Només penso a fer un espectacle preciós. La meva preocupació és caure bé, que m'entenguin i, sobretot, que m'estimin. Si m'entens i m'estimes, riuràs. Commous i et tornes un bitxo bastant curiós i entranyable.