TORNAR
PUBLICITAT

Primo Zon: "Faig baixar l'estadística de cançons ensucrades que hi ha al mercat"

Entrevistem Primo Zon, cantant que presenta el seu disc amb Los Culpables de Todo

cultura
Divendres, 31 març 2017. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

L'escena 'underground' -i no tan- de la música de la comarca té a Dani Garcia, o Primo Zon, com un dels seus exponents. Amb 38 anys i un aire desmanyotat, ha passat per diferents grups i també ha fet aventures en solitari, amb una única premissa: l'honestedat en les lletres, fetes la majoria tal com raja. Ara porta al Centre Cultural de Carme, aquest diumenge 2 a les 6, el seu treball 'Astronauta', gravat amb la seva banda: Los Culpables de Todo (Cels Burgès, Jordi Solà, Maria Colom, Àlex Almirall i Albert Pons) i produït per Quico Tretze.

Per què el nom i l'afegitó de "los culpables de todo"? Què aporta aquest nou format a la fórmula de Primo Zon i al seu estil?

Primo Zon és i ha estat el meu nom artístic en la gran majoria dels meus projectes musicals, en aquest cas m'acompanyen Los Culpables de Todo com ja ho van fer en el anterior disc '[Invierno]', al nom li hem trobat un munt de raons per a ser-ho, però per a mi la principal és que jo sóc el que escriu les cançons, però ells són els Culpables de donar color als temes i de fer que siguin una realitat, així que en molta part, ells són els Culpables de que jo pugi mostrar el meu art gràcies a el seu talent, els seus consells i l'ajuda en els arranjaments, en aquest disc aquesta formula ens ha aportat arribar a un só més psicodèlic que a l'anterior disc, i sobretot cal remarcar que ells han tingut més rellevància en l'aspecte creatiu.

Per què triar 'Astronauta' com a títol, és una declaració d'intencions?

La idea de tot va començar en un petit retir que vaig fer a inspirar-me i escriure a Rubió, a casa del nostre bateria. La primera nit vaig tenir un somni, vaig somiar que el meu fill era un astronauta que anava amb pijama i jo era un pallasso que li cantava des de la Terra per a que ell dormís sota la Lluna. En llevar-me vaig escriure la cançó 'Nas de cartró' basant-me en aquest somni. Dies després veient el que havia escrit i jugant amb el meu fill a ser astronautes ho vaig veure clar. 'Astronauta' és un disc conceptual, com l'anterior àlbum [Invierno], tot està lligat, em vaig fer un petit guió amb 14 esbossos de cançons i la prova de foc sempre va ser el meu fill, que era el primer en escoltar les cançons; si després era capaç de cantar-les, recordar-les i em deia que li agradaven, acabaven sent les escollides per treballar amb la banda. En resum, el disc és una oda a la infància, als somnis i a la ciència ficció, l'historia d'un adult i un nen que cerquen la cançó del somniador.

Un 60-70% de les cançons i temes que surten al mercat són d'amor (en les seves variants). Quin percentatge té el disc 'Astronauta'. I en la seva carrera, diria que s'acompleix el percentatge?

'Astronauta' no és un disc d'amor en el sentit romàntic que tothom coneix, però sí d'amor a la vida, a les vivències amb els més propers i l'estrany i difícil recorregut que hom fa per a poder aconseguir fer els somnis realitat. Jo el considero un disc 100% d'amor tot i que no hi ha "cançons d'amor" concretes. En la meva carrera en general, sobretot abans del meu projecte en solitari, poques vegades he escrit sobre l'amor en concret, crec que faig baixar l'estadística de cançons ensucrades del mercat.

La música comercial cada cop explora més el ritme. També es palesa en el disc i en la tendència que segueix?

Crec que és un disc que precisament no segueix cap tendència moderna, més aviat està fet a l'antiga. La música comercial d'avui en dia ha de passar ràpid, els artistes més coneguts gairebé no treuen discs per escoltar-los sencers, treuen cançons concretes on es busca més el número de reproduccions a les xarxes que el format global del producte; no hi estic en contra, però estic més 'xapat' a l'antiga. Vaig créixer escoltant Pink Floyd i sempre em fascinaven aquells vinils que no eren només un single, sinó una història sencera on la música em feia treballar la imaginació. 'Astronauta' és un disc dens i psicodèlic, a vegades juguem amb propostes que poden sonar una mica comercials, però el nostre so és més a prop de grups com Midlake, The Mars Volta o Standstill que del panorama més vendible.

Què queda del Dani Garcia d'Abono?

La veritat és que poca gent és dirigeix a mi pel meu nom real... Fa molts anys que sóc en Primo Zon, ja va néixer amb Abono i ha seguit en tots els altres projectes (Not Us, Delay Lama, Els Capítols...). Què queda del Primo de Abono? Doncs tot, de fet el mes que ve entrem a l'estudi a enregistrar el nostre quart treball després de 21 anys junts, continuo sent l'ànima rebel, 'gamberra' i anarquista que he sigut sempre però amb la diferència de saber administrar millor les meves emocions, sóc més empàtic amb el que em rodeja i sobretot, el Primo d'ara és un Primo amb menys prejudicis que abans.

Si s'anés a quedar sord i li donessin a triar entre escoltar una cúmbia o una balada, què triaria? I què hauria triat escoltar fa cinc anys?

Jo voldria escoltar una ranxera, que m'encanten, les balades en la seva majoria són massa ensucrades per al meu gust així que escoltaria una cúmbia de Dusminguet. Fa cinc anys et diria el mateix.

Faci una promesa: m'afaitaré i em raparé si...

Un dia faig un duet amb Eddie Vedder.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic