TORNAR
PUBLICITAT

Quim Morales: "Està bé que hi hagi provocadors perquè això agita la societat. Així, la gent evoluciona".

Director i presentador del programa La segona hora, a RAC1

societat
Divendres, 2 octubre 2015. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

Va néixer fa quaranta anys a Badalona -ciutat d'on ha sortit un altre crack de la comunicació, com en Toni Soler, però que també ha donat gent com el Xavier Garcia Albiol- però té mig peu a l'Anoia, on ara fa vint anys rondava a la que avui és la seva parella (hostes vingueren...). Va fregar plats i cassoles a diverses emissores de ràdio (alguna de matinada) i, després de passar per l'escola del Minoria Absoluta, ara cuina cada dia el menú d'un dels programes amb més èxit de les ones al nostre país. Té el privilegi -guanyat- de treballar en allò que més li agrada i apassiona i de fer-ho envoltat de la gent que més el fa riure del món. Amb el Jair Domínguez, la Candela Figueras, el Xavier Pérez Esquerdo i el Llimoo formen "un equip d'investigadors que fa riure". Els podem escoltar cada dia a la "segona hora" del migdia, a RAC1, l'emissora que ha donat un tomb al panorama radiofònic al nostre país apostant per la innovació i per programes i professionals valents. Guionista, col·laborador en diversos programes de ràdio i televisió (Polònia, Crackòvia, entre d'alres), el podeu llegir cada setmana a les pàgines del diari Ara o dels seus dos llibres, Com ser un bon català (Columna, 2014) o En Quarantena (Columna, 2015). També el podeu llegir en 140 caràcters, si seguiu al @Quimkong. Parlem amb el Quim sobre la ràdio, sobre l'humor i els seus límits, sobre la política (i els seus límits), sobre les crisis dels quaranta... I també parlem sobre Igualada i els igualadines. No ens n'escapem...

Hem trencat aquella dinàmica del locutor solitari fumant en la penombra d’un estudi, que és molt bonic i molt romàntic però...

Dirigeixies l'equip del programa La segona hora, amb el Jair Domínguez, la Candela Figueras, el Xavier Pérez Esquerdo i el Llimoo. Junts porteu set temporades i més de 1500 programes, amb un gran èxit d'audiència. L'escoltem de dilluns a divendres a "la segona hora del migdia", a RAC1, una emissora líder al nostre país. Quina és la clau d'aquest èxit?

És una fórmula que combina diversos ingredients, que s’han conjuntat en el millor moment possible i que ha coincidit amb una nova generació d’oients, de persones que han descobert la ràdio, ja no només des de l’aparell de ràdio de casa sinó a través dels ordinadors, dels podcasts i de totes les maneres que tenim ara d'escoltar la ràdio. Un altre ingredient és la joventut, som una generació jove, una generació nova de professionals. Un altre és que tenim un estil molt directe, molt proper, que té molt present els oients, que li agrada fer coses amb ells. Ens agrada molt que ens vinguin a veure a l'estudi, anar a fer programes a fora… Hem trencat aquella dinàmica del locutor solitari fumant en la penombra d’un estudi, que és molt bonic i molt romàntic..., però RAC1 s’ha abocat molt a la gent i la gent s’ha abocat molt a RAC1. Hem encertat molt els interessos del públic, amb programes que estan molt ben fets i que han donat finalment l’èxit i el lideratge.

Fins al punt de tenir autèntics "fans"!

Sí, i és molt bonic i afalagador. Dius escolti que jo només faig un programa de ràdio una hora al dia, que no n’hi ha per tant… Però com que et desvius tant per la teva gent, veus que la gent et coneix i també t’estima. La ràdio també t’ho dóna això. Et dóna aquesta proximitat. La tele potser, en aquest sentit, és més distant. És un tipus de fan molt proper, com de la família. Les xarxes socials també faciliten que es creï una comunitat al voltant d’un locutor, d’un programa o d’una emissora.

Quim Morales a IgualadaVéns de la factoria del Minoria Absoluta. Va ser una bona escola?

Va ser una experiència fantàstica. Tinc la sensació d’haver treballat en un programa del qual es parlarà sempre, d’aquells que sortiran als llibres d'història de la ràdio, d’aquells que quedaran a la memòria de tothom, com Persones humanes, com El terrat, com Goma espuma… Vaig tenir la sort de treballar-hi diverses temporades i, és clar, estar amb el Toni Soler, el Queco Novell, el Manel Lucas, que ara ens fan riure tant al Polònia, a la tele i al musical, que són uns autèntics fenòmens, realment és un privilegi, a part de tot el que vaig aprendre allà. Minoria Absoluta va ser una bona escola.

Ser la "segona hora" us perjudica?

Per a mi és bo, tot i que potser hi ha coses dolentes, com el nom, que ja despista als oients. Encara hi ha gent que es pensa que som “la segona hora” de La competència... Els experts en marques et diuen òstia un nom que porta “la segona”... no anem bé, hauria de portar “la primera”, però nosaltres som la segona hora del migdia, venim de La segona hora delMinoria Absoluta  i tenim un paper bastant secundari pel que fa a les coses que tractem, no som persones de primera fila, de posar-nos en plan estrella. Som discrets…

Tinc la sort de treballar amb la gent que em fa riure més del món

 

Com és el dia a dia del vostre equip i quina imortància té aquest grup de professionals amb qui treballes?

Tinc la sort de treballar amb la gent que em fa riure més del món: en Xavier Pérez Esquerdo o en Jair Dominguez, són persones que fa anys que  conec, d'abans delMinoria Absoluta ja havíem coincidit a Ona Catalana i havíem treballat junts algunes temporades. Em fan riure molt i això ja m’estimula molt per treballar amb ells. Diria que estem tot el dia treballant en el programa. Sí que hi ha uns horaris, sí que sortim en antena una hora, però tenim la ràdio al cap tot el dia, buscant temes, inventant-nos coses per fer amb els oients més enllà de la ràdio… Engeguem a quarts de deu del matí, i jo arribo tard perquè sóc el jefe i llavors he d’arribar tard, quan ja estigui tot en marxa i pugui empipar a tothom… L’equip s’hi posa ben aviat, per poder analitzar l’actualitat, per preparar l’Estudi d’audiència, per fer la producció de les investigacions que fem; si s’ha escapat un toro a Palamós hem d’investigar per quins carrers ha passat, buscar els telèfons dels veïns i anar-l’hi al darrere. Potser per dos minuts d’emissió has dedicat dues hores de feina, però com que fa riure i a la gent li agrada, doncs ben invertides.

Qué és més complicat: el treball previ o el directe?

El directe és un gust, ens passa a tots volant, t’hi voldries quedar una hora més, gaudir-ho més. El que se’t fa llarg és tota la prèvia. A vegades, en el directe, pots fer lluir molt una cosa que potser no donava per tant, i a l’inrevés, pots carregar-te una cosa molt bona perquè no estàs inspirat o perquè no has acabat de comunicar el que vols explicar. Aquesta és la màgia del directe. Durant aquesta hora en antena no et fa mal res, l’hem fet malalts, amb les cames trencades, mig drogats per medicacions estranyes…

Doneu molt marge a la improvisació en antena?

Sí, som un programa molt espontani, de comunicació natural, pel fet que tenim molta confiança entre els membres del programa. Sí que tenim un guió, una escaleta, però tenim la sort que ens avenim molt i ja sabem com fer-nos-ho perquè flueixin les converses i tenim molt ben agafat el tempo de la ràdio. Hi ha programes que ho tenen tot absolutament guionat, que està molt bé, però nosaltres això no ho sabem fer. No ho fem perquè no ens agradi, és que no ho sabem fer! Diria que hi ha un 30% de guió i un 70% d’improvisació.

Us presenteu com un "equip d’investigadors que fa riure"...

Sí. A mi m’agrada molt trobar una línia que defineixi el teu programa, perquè t’ajuda a treballar després. I, evidentment, t’has de diferenciar. Estàs a RAC1 i preguntes què serem exactament, perquè tenim la tarda super potent, tenim els fenòmens dels òscars al migdia… Nosaltres som l’equip d’investigació que fa riure i ho vestim tot en clau d’investigació, representa que estem investigant, com si fóssim el CSI de la ràdio. Aquesta és la idea que vam tenir per batejar-ho, per tenir un eslògan i per definir-nos.

L'equip de La segona hora en una imatge que ens recorda... a qui us recorda?

 

A base de programes i anys saps fins on forçar la màquina, pots ser una mica més gamberro

 

Després de més de 1500 programes, sou més valents, més gamberros, més transgressors?

La clau és saber on són els límits, aquesta és la gran lluita d’un programa com aquest: no passar-te de la ratlla, no semblar impertinent, però tampoc quedar-te curt. A base de programes i anys saps fins on forçar la màquina, pots ser una mica més gamberro, i veus que hi ha coses que no cal forçar. Tot això si no fas molts programes no ho acabes aprenent. I encara estem en això… Jo me’n refio molt, del Xavi Pérez Esquerdo, que és el més descarat del programa, que truca als llocs i li plantejo temes i a vegades em diu que sí i a vegades em diu que no. I si és que no, és que no. Ell truca cada dia a cinquanta persones i sap què funcionarà i què no.

Durant tots aquests anys us haureu trobat amb algunes situacions i anècdotes curioses, oi?

I tant… hem viscut ensurts, per com s’ha anat embolicant la troca… Recordo que una vegada, quan va sortir el primer iPad, vam trucar a una Conselleria i no els va agradar gens i en lloc de fer la feina van dedicar el temps a formalitzar queixes formals al CAC i a altres instàncies. Això va provocar un daltabaix… Clar, al director de l’emissora no li agrada que passin aquestes coses… A mi, evidentment, tampoc m’agrada, esperes que s’ho prenguin sempre en clau d’humor… Per sort sempre acaba en no res. Conclusió: no truquem més a Conselleries.

També heu tingut alguna topada amb polítics... Tenen la pell més fina?

Ets conscient que has d’anar amb compte, de com dius les coses, perquè la gent entén el que vol moltes vegades. Hem fet broma de tothom, de Convergència, del PP, d’Inicitiva, de tothom! A més, no som un programa de sàtira política, només de tant en tant algun dia fem una broma d’aquest tipus, més o menys afortunada, però d’aquí  que es munti un sidral i de veure fins a quin punt es manipula, et quedes parat. La broma que vaig fer era que tant et podia sortir un fill drogoaddicte com un fill de Ciutadans, volia dir que et podria sortir un fill de qualsevol manera, ja s’entén que és una broma!!! Però arribar a llegir a Madrid que “Jordi Basté llama drogadicto a Jordi Cañas”!!! Llavors es munta un bon sidral, per molt que no ho hagis dit. I a més que no va ser en Basté!!! Trucades, informes… Quina llàstima que perdem els temps en aquestes coses.

Hi ha una línia vermella?

És complicat. Penso que es mou, que és una frontera que va ballant. Hi ha èpoques en què pots pressionar més o menys cap a una banda. Per exemple, amb la monarquia, abans la ratlla vermella la teníem davant del nas. Ara tot s’hi val… Has d’estar pendent dels gustos i interessos i la situació de l’actualitat. Per això has d’anar fent el programa cada dia per saber on és a cada moment aquesta línia vermella i fins on pots arribar. Tot i que hi ha gent que diu que no hi ha d’haver línies vermelles. Penso que, encara que sigui per estalviar-nos algun disgust, està bé posar-ne alguna.

 

A vegades la censura ens la fem nosaltres

 

I censura?

Nosaltres no hem tingut mai cap cas de censura, no ens han dit mai aquest tema no el tracteu. A vegades la censura ens la fem nosaltres, perquè tenim dos dits de front i si treballes en un grup de comunicació determinat abans de tractar segons quin tema ens n'assegurem molt bé. Tenim la sort que no fem un programa de periodisme d’investigació de veritat, nosaltres fem broma i si no fem broma d'una cosa en fem d’una altra. El que interessa és que fem riure. No ens ficarem en jardinets que no ens pertoca.

Què vas sentir quan hi va haver l'atac a la redacció del Charlie Hebdo?

Va ser molt bèstia. És un humor que nosaltres hem fet aquí també, amb revistes com El Jueves, que també és un humor molt bèstia. Aquest humor ha d’existir, això ha de generar un debat, que hi hagi gent a qui agradi i gent a qui no li agradi, però que hi hagi gent que mati perquè no li agradi un acudit, això és una barbaritat, una atrocitat injustificable. Està bé que hi hagi provocadors perquè això agita la societat. Els artistes sovint han sigut això, provocadors, pintant coses que no entenia ningú coses molt bèsties, provocadores, barroeres. Això genera debat, converses, discussions. Així, la gent evoluciona.

Existeix un sentit de l'humor català, com hi ha un sentit de l'humor britànic?

Sí clar, però tal com també hi pot haver un humor igualadí. Hi ha maneres de fer les coses, un tarannà local. I el sentit de l’humor català pot ser local comparat amb el sentit de l’humor andalús. Cadascú té el seu sentit de l’humor. I després hi ha una mena d’humor universal, que és el que m’interessa a mi, que és el que fa riure a tothom, i que el dia que el trobi seré el tio més feliç del món. Fer riure a tothom és el que pretenem tots, des dels pallassos del circ fins als que fem humor a la ràdio. Però és clar que si ets a Catalunya i ets català, fas humor català, perquè són els teus referents i la manera de ser d’un lloc, les seves circumstàncies socials, polítiques, etc., determinen també l’humor. L’humor depèn molt d’on ets i de com ets.

A Catalunya hi ha hagaut programes de ràdio i televisió (Persones humanes, Polònia, La competència, La segona hora, etc.) que han estat líders d'audiència. Perquè no triomfa aquest humor a Espanya, on tenen èxit programes d'un tipus d'humor més "costumista"?

L’origen, l’embrió del Polònia va ser un programa que es deia Mire ustedque es va fer a Antena3 i que no va anar gaire bé. No va anar molt malament però com que no arribava a la mitjana d’audiències va saltar, tant era l’aposta, la innovació. Si l'haguessin aguantat s’hagués consolidat. Penso que pot funcionar un tipus d’humor que fem aquí a Espanya sense haver de variar el registre, sense haver de canviar el tipus d’humor, sense haver de fe-lo més costumista… Sembla més un prejudici nostre, que no ens entendran. Clar que ens entendran. A part de l’humor local hi ha un humor transversal, que es pot portar a tot arreu. Un programa com el de La segona hora, a Espanya, quallaria. De fet, molt sovint ja fem investigació per Espanya…

En Jair Dominguez, el Quim Morales, la Candela Figueras i el Xavier Pérez Esquerdo, a l'estudi de RAC1... i quan truqueu ja els advertiu!

Sí, els avisem "oiga, le advieto, soy catalán. A vegades algú s’emprenyava, deia que no era una bona carta de presentació, trucar i advertir que som catalans, com si anéssim a fer mal. No home no, que ja s’entén! Fins i tot els advertim que som catalans perquè vagin amb compte amb nosaltres perquè som unes persones sensibles, que ens sentim maltractades…

Els politics ho posen molt fàcil als humoristes?

Sí, però quan t’instal·les molt de temps en una mateixa situació, com ha succeït amb el procés, necessites que s’agiti la situació, que hi hagi alguna sacsejada que doni “vidilla”. Quan això passa és fantàstic. Normalment sempre succeeix alguna coseta d’actualitat que et dóna un cop de mà.

Abans molta gent sabia tot el que passava en política perquè ho veia al Polònia i coneixien als polítics perquè eren els que sortien al programa.

 

Els polítics, si no surtenen aquests prorames, no són ningú?

Ara tothom està més pendent de l’actualitat política, però abans molta gent sabia tot el que passava en política perquè ho veia al Polònia i coneixien als polítics perquè eren els que sortien al programa. Quan treballava al Polònia recordo que hi havia polítics que et deien a veure quan em fas sortir. I el dia que sortien, llavors s’enfadaven perquè no s’agradaven.


Aquests programes han ajudat a despertar un interès social precisament quan els polítics, més aviat, han provocat un allunyament de la societat vers la política?

Sí, i fins i tot els ha fet entranyables. I això ha rebut alguna crítica… Han aconseguit que el Rajoy caigui una mica bé, però cau una mica bé dins aquest caràcter una mica de babau que li dóna el Queco Novell. Acabes aganat-li una mica de “carinyu”… Hi empatitzes, per molta ràbia que et facin. És humor, i aquell senyor que et fa riure t’acaba caient bé. Però cadascú se sap les seves tendències polítiques.

Fins i tot s'ha fet simpàtic un personatge com Franco!

Sí, la gent es queixava que el fèiem simpàtic… el fèiem simpàtic però deia unes coses molt grosses, que és un dictador, que mata gent… Que no era molt pedagògic, deien, però nosaltres fem humor, sàtira política i, després, si fem una mica de pedagogia doncs també es fa, però ajudeu-nos, expliqueu qui era en Franco als vostres fills.

Dedicaria un "et felicito fill" als ministres espanyols, són tremendos

 

I explicar que no tots els polítics són uns lladres i corruptes?

Podem generalitzar i dir “tots són uns lladres”, això és molt fàcil, però si coneixes una mica la vida política del país, has parlat amb els polítics, has tingut l’oportunitat de veure com treballen, veuràs que també hi ha polítics que són de bona fe i que gairebé hi perden calers fent política, gent molt preparada que en lloc de ser alcalde d’Igualada, per exemple, podria estar dirigint una empresa i a qui anirien molt bé les coses i segurament patiria molt menys. Això és el que et fa mantenir l’esperança, però llavors, és clar, et sorprenen casos com el de tota una família que havia estat un referent pel país, i que tots més o menys han acabat fent una fortuna no saps ben bé com… Mentre un país pateix i no arriba a finals de més hi ha una família que s’ha estat enriquint d’una manera considerable.

A qui dedicaries un "et felicito fill"?

Dedicaria un "et felicito fill" als ministres espanyols, són tremendos, cada vegada que parlen es guanyen un “et felicito fill”. Ara ja no hi és, però se’n mereixia molt el Wert, l’anterior ministre de cultura espanyol, que en va fer i dir algunes de grosses. El d’interior, també, és que no en diu ni en fa ni una de bona… Et fan bullir la sang.

 

Al llibre Com ser un bon català deia que ni la Moreneta ni Jordi Pujol són uns catalans perfectes… i el temps m’ha donat la raó.

 

L'any passat vas escriue el llibre Com ser un bon català, il·lustrat per la igualadina Júlia Bausili. Com són els "bons catalans"?

No n’hi ha. Ningú és al 100% un bon català. Al llibre proposava uns cinquanta punts, des de guardar bosses de plàstic del súper en un calaix fins a anar a Montserrat a veure ovnis. Un bon català és algú que no ho és però que vol ser-ho, sense perdre mai aquest objectiu. Al llibre Com ser un bon català deia que ni la Moreneta ni Jordi Pujol són uns catalans perfectes… i el temps m’ha donat la raó.


Acabes de fer quaranta anys... La xifra maleïda... I ho has celebrat amb un nou llibre, En Quarantena

Aquest em va costar més… Una cosa és mirar-te els catalans, com en l’anterior llibre, i l’altra és mirar-te a tu i com t’expliques. A En Quarantena parlo d'una època en què estàs una mica rar, tothom et mira dient “osti pobre, que n’ha fet quanranta”. Parla de les quaranta crisis dels quaranta, quaranta petites coses que m’han passat a mi o que dic que m’han passat a mi i han passat a un amic, cada capítol és una història, molt ben il·lustrada per l’Oriol Malet, que m’ha dibuixat a mi, amb una caricatura meva, afaitant-me, anant al gimnàs... 

 

Els igualadins sou una mena de barreja del català més ancestral i del català modern.

 

Tu que "baixes" (o "puges") sovint a Igualada... Com som els igualadins?

Pràcticament em sento igualadí. Fa vint anys que vaig començar a sortir amb la que ara és la meva dona, que és d’aquí, i he anat pujant molt. Sou una gent molt catalana, però molt oberta, de molt bon cor, molt participativa, us agrada molt muntar saraus, cada cap de setmana passa alguna cosa, sempre esteu fent coses. Sempre hi ha una festa o alguna cosa per celebrar. Hi ha molta vida social. Els igualadins també sou una mica guardians de la tradició catalana, us estimeu molt el país. És bonic. Els igualadins sou una mena de barreja del català més ancestral i del català modern.

I tenim sentit de l’humor?

Dedueixo que sí. Hi ha molta gent d'aquí que em diu que ens escolta i que riuen molt. Si riuen amb nosaltres és que tenen sentit de l’humor…


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic