TORNAR
PUBLICITAT

Teresa Gimpera: "La Gauche Divine vam ser uns trencadors de tot, sobretot les dones"

Parlem amb la igualadina Teresa Gimpera

societat
Dimecres, 23 agost 2017. 03:00. Redacció AnoiaDiari.

Teresa Gimpera

Aquesta Festa Major, la seva ciutat natal, Igualada, li ret un homenatge. Quines sensacions té?

Quan s'arriba a una edat, millor que els homenatges te'ls facin ara que no pas més tard... Em fa molta il·lusió, he nascut a Igualada i sóc igualadina, això no m'ho pot treure ningú.

Va néixer a Igualada però va haver de marxar molt aviat, de ben petita. Hi ha un capítol de la seva infància que molts igualadins desconeixen, oi?

El meu pare va estar als camps d'Argelers, jo vaig estar en un hotel de concentració al nord de França, a prop del Pas de Calais, amb la meva mare. Allà hi havia nens espanyols orfes, de la guerra. Estàvem separats, el meu pare era molt lluny. Jo, al meu pare, no el vaig reconèixer fins que tenia 4 anys. Quan ens vam retrobar no sabia qui era aquell senyor...

Els seus pares eren mestres republicans.

Els meus pares eren mestres de l'Ateneu Igualadí. Quan va començar la guerra, el meu pare es va escapar per un costat i la meva mare per un altre, amb el meu germà i jo, que érem molt petits.


De jove comença la seva carrera com a model. Com es va endinsar en aquest món?

Va ser pura casualitat. De petita sempre em deien que quedava molt bé a les fotografies. Es té fotogènia o no se'n té, i jo era molt fotogènica. Més endavant, el meu marit treballava a Seix i Barral, on hi havia un departament de publicitat, i un dia que el vaig anar a esperar em van veure i em van dir que estaria bé per fer unes fotos per a una campanya. Va ser per casualitat. Jo no ho hauria imaginat mai. No sabia maquillar-me, ni sabia res d'aquell món... A partir d'aquí va començar el boca-orella i no vaig parar. I ho feia sempre sense agent, ni representant, ni res. Ja em cridaven directament. Vaig aprendre a sofisticar, a entendre com t'has de posar per a una fotografia, aprendre com has de vendre productes per a televisió, etc. Fins que va arribar el cinema.

Vostè sempre ha comentat que, en aquella època, entre hotels i avions, tenia la sensació de no tenir casa pròpia.

La publicitat se centrava tot aquí, a Barcelona, i alguna cosa a Madrid, però sobretot aquí. Al tenir nens petits m'era més fàcil, perquè sempre estàvem en contacte. Però en començar el cinema, això va canviar. Sobretot per les coproduccions. A causa del meu físic, jo podia fer de dona francesa, alemanya, anglesa, americana... El que no podia fer era d'andalusa, això segur que no! En aquella època de coproduccions sempre treballava arreu del món. Avions, hotels... A vegades aterrava l'avió en un lloc i no recordava on anava... En un any podia fer fins a 6 pel·lícules en diferents països. Era molt agitat, sí.

Va ser una model diferent de les altres? Vostè va ser, i és, admirada i estimada, també per les senyores. Tenia empatia. Ara, fins i tot, l'aturen pel carrer...

La primera pel·lícula la vaig fer el 1965 i vaig començar a fer de model tres anys abans, el 1962. Van ser tres anys de model plens de feina, no parava. Desfilades de moda aquí i allà. Vaig estar amb el Pertegaz... Després, amb el cinema, he fet 155 pel·lícules. Per tant, la imatge, té una cosa genètica. Encara que passin els anys, la meva fisonomia ha quedat. Si agafes fotografies meves d'ara i d'abans, es veu que era molt jove, però no es veuen antiquades. La gent, així, em reconeix. Quan passeges sempre et trobes algú que et diu alguna cosa.

Quin record té -de quan era jove i tenia l'oportunitat de viatjar per l'estranger- sobre aquella època del franquisme obscur i retrògrad i de l'inici d'aquella etapa que van anomenar "Transició"?

Quan jo treballava molt a Itàlia, que era un país lliure, hi havia eleccions, la gent es podia manifestar al carrer, a mi em feia moltíssima enveja. Sempre havia notat que els que érem d'aquí ens tractaven una mica, no amb menyspreu, però sí amb uns altres ulls, perquè estàvem en una dictadura. Quan hi va haver les primeres eleccions allò va ser una explosió, perquè nosaltres des d'anys abans ja havíem treballat molt per la llibertat, amb tancades a Montserrat, protestes, clandestinitat... Per això jo ara no deixo mai d'anar a votar, sigui el que sigui. És un dret que tinc i una obligació.

I va arribar el "destape"...

Sí, amb el "destape" es va passar de no poder ensenyar res a ensenyar-ho tot. A principis dels 80, em sembla que el 1981, si no m'equivoco, vaig fer una pel·lícula molt arriscada, amb molt de sexe, i vaig decidir deixar el cinema. Vaig pensar que si a la meva edat m'havia de guanyar la vida així, plego. Llavors vaig anar a Begur, vaig muntar un restaurant i hi vaig estar cinc anys, compaginant el restaurant amb un programa setmanal a la televisió. El cinema el vaig deixar de banda, no per pudor meu sinó perquè els guions eren tan dolents que no valia la pena.

Teresa Gimpera fou la musa de la

Vostè va ser la musa de la Gauche Divine, que va sorgir entorn del Bocaccio, amb gent com Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Òscar Tusquets, Oriol Bohigas, Oriol Regàs, Xavier Miserachs, Vicente Aranda i, entre altres, i molt especialment, dones com Anna Maria Moix, Rosa Regàs, Colita, Esrher Tusquets... Vist amb la perspectiva del temps, què va representar aquest moviment de l'"esquerra divina" per al seu temps?

Ara, vist des de la distància, penso que la Gauche Divine vam ser uns trencadors de tot, sobretot les dones. Jo, quan em vaig casar, vaig haver de demanar permís al meu pare; després, per obrir un compte al banc, havies de demanar permís al marit; quan anaves a l'hospital per parir et cridaven pel cognom del marit, no amb el teu propi, perquè no acceptaven, no podien entendre que hi hagués dones solteres que parissin... Nosaltres, la Gauche Divine, vam començar a fer molt de rebombori, un rebombori que ja es feia també a França o als Estats Units.

Eren uns transgressors?

Vam començar a fer coses que es consideraven prohibides. Com ara fer viatges junts nois i noies, les noies vam començar a tenir autonomia, sense dependre dels homes. Jo em guanyava la vida, no em mantenia cap home...

Vostè ha continuat vinculada al món de la moda. Va crear una escola i una agència de models, que aquesta darrera encara està en ple funcionament. Com veu la moda d'avui?

La moda, avui dia, és mundial, trobes el mateix model aquí a Barcelona, a Hong Kong, a New York... Jo vaig anar a desfilar a la fira mundial de New York a mitjan anys seixanta. Vam anar a desfilar amb moda espanyola. I recordo que les senyores d'allà, volien comprar la meva roba personal, la que jo duia pel carrer, perquè era una roba diferent. Ara s'ha massificat, ara la moda és comprar i llençar pràcticament, sobretot en la gent jove. Ara cadascú es posa el que vol, no hi ha un patró de moda.

I les models, han canviat?

Sí, moltíssim. Quan jo era model el vestuari ens els posàvem nosaltres mateixes, no teníem un estilista que et vestís; el maquillatge també ens el fèiem nosaltres, tampoc hi havia perruqueria... Així, vam haver d'aprendre la professió. En canvi ara les models no han de fer res, les vesteixen, les maquillen, les pentinen... Si una no té personalitat, intel·ligència, les pot fer vulgars. Quan jo vaig començar la de model era una professió com mal vista i més jo que era casada i mare!!! Se'n va parlar molt d'això, com si gairebé fes de puta!!! Això s'ha anat normalitzant, Les nenes una mica maques volen ser models. Jo, a la meva escola de models, sempre deia a les noies que no deixessin mai d'estudiar, que el més important és la cultura, la intel·ligència, perquè la bellesa se'n va.

Però ara no són extremadament primes?

Això de molt primes... No vull dir que no hi hagi alguna model que hagi tingut anorèxia, no ho negaré. Però pensa que jo pesava cinquanta quilos quan vaig començar a fer de model i feia metre setanta-un centímetres d'alçada. Era prima, molt prima. I menjava el que volia! Ara, les models que he tractat, que he hagut d'acompanyar als estats Units o a Sud Àfrica, són noies de setze anys que estan primes, i també mengen el que volen. Als dissenyadors els agraden cada vegada més les noies amb menys formes, perquè els costa menys dissenyar. Les corbes molesten. El Pertegaz es posava molt nerviós amb això. La gent pensa que les models són dones malaltes i no és veritat. I ho dic perquè ho conec, tot i així no negaré que hi hagi algun cas, que n'hi hagut i que, fins i tot, han mort. Però en general, si una noia de setze anys és prima, és prima. Que mengi pizzes i el que vulgui.

Hi ha massa preocupació pel culte al cos i per la estètica?

Sí, massa, massa... La gent, les dones, i els homes també, cada vegada es cultiven més, a tenir "musculitos" i depilar-se... ens enganyem. Jo, com que estic dins el negoci, sé com funciona. A l'agència et demanen una senyora per fer un anunci d'una crema antiarrugues per dones a partir de quaranta anys. Aquella model que veiem a l'anunci no té més de vint-i-cinc anys. I nosaltres ens ho creiem, creiem que aquella pell ens quedarà igual que a la model. És un miratge. Insisteixen tant i per totes les bandes. Ara només s'ha de ser jove i prim. I operar-se, i fer aquelles cares tan horroroses... Sembla que ara només els joves triomfin. S'ha posat de moda un estil que és el que se segueix.

Amb 80 anys, Teresa Gimpera és una

I ara, fa de besàvia?

He sigut una mare atípica, per la feina; una àvia atípica i una besàvia, també, atípica. Els fills viuen fora de Barcelona. La tercera generació, els besnéts, ja els cuiden. Evidentment, em fa molta il·lusió veure'ls i estar junts. Però jo, als néts, me'ls he endut a l'Eurodisney o a Califòrnia, són coses diferents, no sóc de les que els vaig a buscar al cole i els faig cada dia el dinar. Per això sóc una àvia atípica. Sempre em veuen com una iaia activa, dinàmica. Penso que és molt important tenir sempre contacte amb gent jove, i jo ho procuro, i m'agrada. La gent gran que sempre pensen oh, aquests joves d'avui dia!!! Procura entendre'ls tu també a ells, penso. Perquè si no ens quedem aïllats. Tinc un besnét de dotze anys que s'ha tenyit el cabell de ros, com el Messi, perquè li agrada molt, i la gent diu quin horror i jo li dic que està molt bé i és molt divertit. Amb els fills també ho vaig viure en el seu moment. T'has de posar a la seva pell perquè tu també has sigut jove. Tot i que ara hi ha més llibertat. Penso que ara ens falta comunicació entre la gent jove, ja no fan festetes per ballar, per xerrar... ara tot es basa en la tecnologia, en les xarxes socials. A mi, no m'agrada, és que arribarà un moment que la gent ja no parlarà entre ells, s'escriuran missatges amunt i avall. Em sap molt greu.

La nostra societat és cada vegada més individualista?

Totalment. Tenen un grup d'amics, però es relacionen per Internet. Són amics pel Facebook. S'escriuen com si es coneguessin de tota la vida. I, en el fons, no es coneixen. No tenen contacte directe.

És descortès preguntar-li l'edat a una senyora?

A mi no em fa res, no me la puc amagar. Ni me la vull amagar. Si tinc un besnét de dotze anys, per força he de ser gran, si no, d'on sortiria aquest nen. Jo en tinc vuitanta.

Li ho preguntava perquè hi ha gent a qui li costa molt envellir...

Són poc realistes. La vida és així. A mi, el que em sap greu de fer-me vella, és que deixaré de viure, això em fa ràbia, em cabreja molt. Ostres! Perquè estic molt bé en aquesta vida i disfruto, i tinc projectes, m'agrada estar amb gent, no m'avorreixo en aquesta vida. Però, és clar, arribarà un moment en què això ja no hi serà.

Com valora el moment que està vivint Catalunya?

Enrevessat. Em fa por declarar-me en aquest aspecte. Jo sóc catalanista. Sempre que vaig als Estats Units, pel meu físic, ningú pensa que sóc espanyola. Quan em pregunten d'on vinc sempre els dic: primer, Barcelona, segon Catalonia i després Spain. Per aquest ordre. Encara que no ho entenguin. Pels americans, "espanyol" vol dir "chicano", i ells sempre pensen que sóc del nord d'Europa. M'agradaria que hi hagués una solució per a nosaltres fantàstica. Si parlàvem dels Estats Units, allà són tants estats diferents però que cada un es manega els seus diners. Amb això vull dir que no hem de dependre d'un país central que ens està ofegant i que a més no ens han entès mai. Recordo que la primera pel·lícula que vaig anar a fer a Madrid em van preguntar y des de cuando hablas catalán, pués des de que he nacido. No ens entenen. No entenen que som una cultura diferent. Que som diferents. El que els fa por és que marxem, suposo. Però jo estic en standby fins a l'octubre, a veure què passa.

Quin món deixarem als seus besnéts?

Un món amb molta més calor que no pas la que feia quan jo era jove. Les temperatures estan pujant cada any. No sóc endevina però penso que els deixarem un món molt més tecnificat. No puc predir el futur. Només espero que siguin feliços com ho he sigut jo.


2 Comentaris

L

LLuis

Vilanova del Camí

24 d'agost 2017.10:33h

Respondre

Són de les opinions més sensates i honestes que he llegit en una entrevista a una celebritat. Sempre he admirat a aquesta dona i no només per la seva bellesa física, que quedi clar.

M

Marisol

Igualada

24 d'agost 2017.00:11h

Respondre

Gràcies per facilitar-nos aquesta entrevista d’una igualadina il·lustre, valenta i a la vegada senzilla. I és més, ens ha fet gràcia ! les meves filles (que malgrat la diferència... Llegir més generacional l’admiren molt) fan l’aniversari el mateix dia que ella! ens ha fet gràcia descobrir-ho (wikipedia) :-)

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic