Dimecres, 21/6/2017
553 lectures

Bajar al bosque

“A mí, cuando viajo en metro,siempre me da por pensar mucho, pero además con chasquidos de alto voltaje, relámpagos que generan preguntas sin respuesta y desembocan en la propia pérdida, en los tramos umbríos de ese viaje interior donde se acentúa la desconexión entre la lógica y los terrores. (…) Yo a esos viajes en metro los llamaba “bajar al bosque”, aunque no supe hasta más tarde que aquella metáfora, como todas, tenía poder para conquistar otros territorios. No sabía lo que era una metáfora, pero inventaba muchas, como todos los niños un poco listos”

                                                                                                                                                                          Lo raro es vivir, Carmen Martín Gaite

Té raó: tots nosaltres creem metàfores per explicar-nos, per fer-nos nostre allò que en un principi ens és aliè o per estructurar la nostra relació amb tot allò que ens envolta. Una metàfora té un procés de creació en principi simple: es capten semblances entre A i B, i es defineix A partint d’aquestes característiques. Així, si l’amor és un viatge, pot o no arribar a bon port; si la ment és una capsa, la podem obrir.

Les llengües són éssers curiosos i de personalitat marcada, cada llengua fa les coses a la seva manera: no totes expressen el temps igual ni tenen els mateixos gèneres. Tanmateix, totes tenen la capacitat d’elaborar metàfores: “La lliçó d’això, -ens diu Jesús Tuson al seu llibre Això és (i no és) allò-  és que tots els humans i en totes les llengües, sense cap excepció, tenim al nostre abast un vocabulari ric i variat per fer front a la designació de les coses reals que hi ha al nostre entorn; i també per al·ludir a les construccions que només tenen vida en el nostre cervell : cervells comunicats a mitges gràcies a les paraules”.

No puc evitar que aquest “només tenen vida en el nostre cervell” em faci trontollar, però aquest ja és un altre tema. Certament, si dic als meus amics que la nostra confiança s’ha trencat,  cap d’ells m’oferirà cinta adhesiva o n’anirà a comprar una altra a la farmàcia. I encara que cap de nosaltres ha tingut mai l’honor a les mans, segur que en coneixem més d’un que l’ha perdut. “Cervells comunicats a mitges”, diu Tuson: les paraules fan de pont entre nosaltres i, encara que ens sembli que les metàfores són una figura retòrica que només existeix dins dels límits dels llibres de text, no és així. Són molts els conceptes o les relacions que percebem i que no seríem capaços d’expressar de cap altra manera. Ningú ens demanarà què entem per cadira, però segur que sí que ens han demanat què entenem per llibertat o per amor (que certament no guardem en un calaix de l’habitació, però maldem per tal que existeixin més enllà del nostre cervell). Parem atenció a escoltar els discursos de la gent del nostre entorn, de polítics o de venedors: en un parell de línies es pot dir més de la pròpia concepció del món que en deu dies de campanya. Tuson cita el treball d’Elvira Teruel per constatar la presència que les referències bèl·liques tenen el nostre dia a dia, incorporades al nostre llenguatge gairebé sense que ens n’adonem: les discussions es guanyen o es perden; ens atrinxerem en les nostres decisions. Seguint la proposta de Lakoff i Johnson, Tuson també compara aquests exemples amb d’altres proposats a partir de de construccions (inventades) derivades de les discussions enteses com a balls: “Es van llençar a la pista del debat” o  “van valsar la discussió”. Tenen certa gràcia, si se’m permet.

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”, aquesta és una cita ja molt coneguda de Ludwig Wittgenstein, però va molt bé per expressar la importància de la creació de metàfores, també quan som més nens i a mesura que creixem, com la protagonista de la novel·la que obre aquest escrit. Crear metàfores és interpretar i aguditzar la percepció d’allò que ens envolta, enriquir el propi món a través del llenguatge. I és que baixar al bosc és sempre molt millor que baixar al metro. Estimular aquesta capacitat hauria de ser una assignatura obligatòria. 

2 Comentaris

m

maginet

uppsala

26 de juny 2017.05:49h

Respondre

Vivim en temps de falsos profetes. Ens enlluernen les seves idees i ens creiem les seves paraules. Ens expliquen miracles que encara no han vingut i ens diuen que els nostres somnis ja són... Llegir més realitats. Res és veritat. Quan tornis ja serem independents, han passat cinc anys i estem allà a on estàvem o pitjor. I és que potser Calderón de la Barca tenia raó: ”La vida es un sueño, y los sueños, sueños son” I el que tingui un pam de seny ho entendrà, molts altres no.

R

Roser Penyes

21 de juny 2017.09:55h

Respondre

Jo en faig servir una, de metàfora: ”entestar-se en clavar el clau per la cabota”. Impossibles que, volent o sense ser-ne conscients, les persones fem servir massa sovint.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.