Dimecres, 27/4/2016
763 lectures

El fil que em llaço als dits

L’aigua et regalima galtes avall, però les paraules no. Se t’han encallat a la tràquea, se t’han tornat plom als pulmons o són, potser, pensaments que no han brotat. L’aigua va avall, però no aconsegueixes que els mots volin enlaire i llisquin per la llengua i t’alliberin d’aquest nosequè que et corca per dins. Hi ha alguna cosa que no has sabut com respondre. T’has quedat sense paraules. I quedar-se sense paraules és com perdre les claus de casa: no pots sortir al carrer. Qualsevol podria entrar mentre no hi ets, i no podries dir-li res. I un cop fora, voldries tornar a entrar, però no sabries com, quin és el nom que has de buscar a la bústia. Ets al laberint com abans, però t’has quedat sense fil d’Ariadna per tibar.

Tots tibem. Tibem d’un fil que esperem interminable. Hem d’actualitzar el mite, perquè han passat els anys i ara hi ha més d’un minotaure, però segueixes necessitant el fil. Penses en les paraules que t’envolten. Des del Bon dia del matí passant pel gràcies pel cafè amb llet fins als i als No. Al capdavall, què són les paraules? Una sèrie de sons i grafies que veus i sents i que fan que, quan camines, t’aturis i et tombis. O arrenquis a córrer. Però a vegades el diàleg es trenca: hi ha algun matís que no has sabut captar; un color et fuig de la paleta. I arriba el moment en què t’adones que no, que les paraules van més enllà, que has d’explicar coses més enllà, i has de buscar nous ponts entre aquesta realitat i aquest tu, que vol dir tantes coses i no es troba les paraules.

Les paraules que ens envolten ens dibuixen l’entorn (i també a nosaltres) d’una manera molt especial i de la qual no som sempre conscients. Existeixen, per exemple, en moltes llengües, les anomenades “paraules intraduïbles”: mots que engloben un significat sovint molt precís i que no tenen correlat o traducció en altres idiomes. Gökotta (noruec) expressa el fet d’aixecar-se d’hora al matí per sentir cantar els ocells; kyoikumama (japonès) descriu específicament una mare que pressiona els fills per tal que aconsegueixin mèrits acadèmics; fernweh (alemany) fa referència a un sentiment de nostàlgia o enyor vers un lloc on no has estat mai. La llista segueix, i és força extensa, però això de per si no és el fet extraordinari; el fet extraordinari és la capacitat de cada paraula d’abraçar un concepte, crear-ne una representació i donar-nos-la. Els mots de cada tradició, que cada cultura empra, ens mostren una aproximació a la realitat: de tan gran com és ens ensenya què il·luminem i què deixem en la penombra, establint així els llaços amb allò que ens envolta i teixint també l’abecedari amb què ens intentarem escriure i llegir. Tot són llaços que ens marquen les coordenades del mapa on ens movem.

I no només això. Hi ha paraules que evoquen records, que contenen dins seu un paisatge. Quan això succeeix la paraula vola, deixa de tenir el significat del diccionari i estableix una relació amb tu. Tots tenim algunes paraules màgiques que ens porten a algun lloc, que ens defineixen.

Acàcia, piorna, coriandre

Si encara fos possible demanar als pares un desig

com any rere any en la intimitat de bufar espelmes,

diria si us plau porteu-me altra vegada a aquella tarda,

a aquell precís instant en què no vaig preguntar

el nom exacte de l’arbre, com dir flor malva

o el perfum d’una planta. Porteu-me altra vegada

a l’escenari on s’allunyaren acàcia, piorna, coriandre.

 

Som les paraules que tenim i broten les absències

que fan sovint de tot paisatge un lloc comú

                                                                                                              Mireia Calafell

Es tracta d’una gran sinestèsia. Entre altres, una paraula preciosa per definir un fet extraordinari: la Literatura. Una sinestèsia elevada a mil. Una de les coses més absolutament brillants de la Literatura és la capacitat per crear ponts entre significats i significants; la poderosa associació que produeix entre sons, colors, olors i textures i trenca barreres.  La Literatura és Ariadna, i ens empeny a endinsar-nos al laberint. Ens dóna el poder, el permís, l’oportunitat d’agafar les paraules i donar-los la volta, omplir-les fins dalt i fins que vessin, tintar-les de colors per ampliar aquesta finestra que ens obra al món. I direm allò que no sabíem com dir. Perquè als poetes, els laberints, no els fan cap por: “Llanceu la brúixola, poetes, no marca sempre el nord” deia Francesc Garriga. I tenia raó. Vés de què serveixen, les brúixoles, per segons quins laberints. Hi ha qui diu que la literatura és evasió. No hi estic d’acord. La Literatura és una lent d’augment i alhora un calidoscopi format per un teixit de paraules on es projecten mil significats, mil tonalitats, mil llums. El nom, l’adjectiu, el verb i la pausa per respirar. O per ofegar-te. Però que et crea un espai on emmirallar allò que no sabies. Maria Mercè Marçal escrigué:

“Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.”

I m’hi vaig veure.

Intentem trobar les paraules sobre les quals caminem, que ens diguin què tenim o bé què ens falta: tot ens defineix.

A l’inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

                                                                                              Gabriel Ferreter

A través del llenguatge que intentem buscar els camins. I si no trobem la paraula... 

Autobiografia.

Després de dir, desdir.
Després d’incloure, excloure.
Després d’anotar, oblidar.
Després de sumar, restar.
Després de fer, desfer.
Després d’estimar.
Després.
Què.

                                                                                              Gemma Gorga 

És de tot aquest  teixit que en trec un fil que em llaço als dits i m’emporto laberint endins.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.