Montserrat Roig escrivia, el gener de 1977: “El desvetllament polític en què viu la societat catalana fa que l’escriptor se senti vinculat de distinta manera a la realitat. Aquesta realitat ha estat, i és encara, ferida greument [...] Escriure en català és, doncs, una manifestació de supervivència, i no solament literària. Ganes d’”existir” privadament i col·lectivament.”[1]

I ben bé és això el que tenim: ganes, moltes, d’existir.

L’altre dia vam trobar-nos amb una amiga per xerrar una estona i per parlar de llibres. M’explicava com li havia agradat Jo confesso, de Jaume Cabré. Vam parlar de quines seran les següents lectures que farem, i com de difícil que arriba a ser preparar un treball de fi de grau, treballar i tenir temps per a tot. Volíem reservar, també, invitacions per al Mercat de Nadal del Llibre que se celebrarà el dia 2 desembre. Hi ha massa obres de teatre que encara no hem tingut temps d’anar a veure. Trobava a faltar els problemes d’encaix de calendaris propis de la quotidianitat. I és que últimament em fa l’efecte que un home del sac molt particular ens l’amenaça, la quotidianitat.

En el mateix article, Roig prosseguia “De ben segur que els escriptors catalans nascuts a la dècada dels cinquanta, formats en un moment en què escriure en català ja no és un crim provincià o atemptatori contra unes “essències” sostingudes durant anys pel franquisme, escriuran en la pròpia llengua no com un acte de subsistència col·lectiva sinó com un acte més d’expressió artística dins d’una comunitat capacitada per organitzar-se políticament[2] i culturalment sense traumes externs. Això és el que esperem, car l’esperança és el motor de tota supervivència [...] Si tot va bé, escriure en català ja no serà un acte de “salvació”, sinó un acte natural, un acte intern i privat que dona coherència als sentiments i frustracions personals”

Escriure en català, llegir en català i participar en una escena cultural catalana són actes per a nosaltres totalment naturals. I no tenim cap intenció de permetre que deixin de ser-ho. El “desencaix cultural” que provocà la dictadura franquista a les lletres catalanes fou una ferida que ha costat molt de sanar, però que s’ha anat recuperant gràcies a la feina d’escriptors, editors i lectors. Escriptors, editors i lectors que precisament han de convertir aquesta “normalització” de la cultura en la defensa més reivindicativa. Cap home del sac ens ha de retornar a ombres passades. Consumir, crear, respirar la nostra cultura ha de ser un acte natural i quotidià.

 “[...]si escriure en la pròpia llengua esdevé un fet quotidià perfectament normal, com ho són totes les nostres funcions regulars, és que de debò comences a ésser una societat que camina cap al seu guariment. Deixa, doncs, de ser una societat malalta”.

El 80è aniversari de la Institució de les Lletres Catalanes ha arribat en un context que ens confirma que la societat segueix estant malalta. No hem d’oblidar l’objectiu que portà a la creació de la Institució el 1937, en plena Guerra Civil: vetllar per la continuïtat i l’expansió de les lletres catalanes. “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria” ens deia Roig. No oblidem ni renunciem a la feina feta.

Montserrat Roig té un altre article de 1981 titulat “La lletra contra l’home del sac”: “Hauríem de reduir l’home del sac a un llunyà malson d’infància. Altrament, arribarà a mutilar tot allò que és més intransferible: la llibertat de pensament. En definitiva, tota idea de creació i de renovació.” La lletra contra l’home del sac: ara més que mai, Cultura contra barbàrie.

[1]  Diari d’uns anys (1975-1981), a cura de Quim Torra i amb pròleg de Roger Sempere Roig. Recull d’articles de Montserrat Roig publicat per Acontravent el 2011. Citem dos articles d'aquest volum: "L'escriptor català i la seva societat malalta" (pàgs. 82-86), publicat a Futbol Club Barcelona. Butlletí informatiu 63 "Lletra contra l'home del sac" (pàgs. 215-216), publicat originalment a l'Avui.

[2] I en aquest punt vull proposar la lectura d’un poema de Josep Carner que es titula “Bèlgica”, país on ell, també, visqué durant l’exili. Tristament, els esquemes es repeteixen. “Si fossin el meu fat les terres estrangeres...”