Dimecres, 7/12/2016
524 lectures

Traspuament de llum

Ens hem llevat fa poc i, amb somnis penjant encara de les pestanyes, ens preparem un cafè amb llet, un suc de taronja, un te. Seiem i contemplem les piles de llibres, els fulls escampats, els plats per rentar, les cartes per obrir. Els pensaments volen entrar, truquen a la porta amb insistència; volen envair-nos: s’ha d’entregar tal, queden pocs dies per qual, tens vuit missatges de, has respondre que. Però ajustem la porta (que els pensaments vegin que hi som i no s’espantin), obrim la persiana i seiem a la butaca verda[1] de la nostra ment. Llegim Carner:

Era molt de matí. Clarejava difícilment. El cel era cobert (...) Era un d’aquells matins que, abans de rentar-vos, us atureu una estona, amb un aire pensívol, a mirar la ribella. I no és que penseu en res, però us manca empenta. A tota la terra li mancava una empenta.

Sí, sí, ens falta empenta. Avui, res de bo. La son sembla atàvica i el cansament enganxat als ossos. Ens acostem a la finestra, contemplem el paisatge. Avui no, ni fred ni calor, ens sembla ensopit.  Sort, però, que seguim llegint:

Alguna cosa, però, va ungir-me les parpelles amb una mena de renovellament. Vaig obrir els ulls:la llum insinuava una carícia groga. Quina trasmundança! A l’Orient, a una certa altura, l’escalonament dels núvols obtusos, immòbilment arrufats, s’havia convertit en una mena de cova màgica. El seu brancal, el seu llindar, el seu sostre, eren de glaços lluents i degotants. Però les gotes no eren sinó de llum. Aquells glaços anaven prenent, cada vegada amb més intensitat, el color de la flor de la ginesta[2]. I quan més es dauraven, més regaladissos eren.

I llegim l’última línia d’aquest paràgraf i ens emocionem: “Hom comprenia que dins aquella cova de glaç s’hi havia calat foc.” En la nostra cova de glaç s’hi ha calat foc! Tanquem els ulls i quan els tornem a obrir ens aixequem, busquem un camí de llum a finestra i ens hi agafem. De fet, ens agafem a tots els colors, als núvols, a la intenció de pluja i a la carícia del fred de desembre que anuncia el Nadal. Si és aviadet al matí, ens agafem a la confiança dels pardals que no veuen ningú i canten. Carner veu l’espectacle d’un raig de llum després de la pluja, enmig dels núvols, i s’omple de felicitat. Perquè Carner, el Príncep dels Poetes, observa la vida i la viu en cada matís; no es permet el luxe de passar per alt els espectacles que ens ofereix, que són allà si els mirem (i si ens acostem, fins i tot es deixen acariciar). El senyor meteoròleg dirà que avui “ha fet sol” i mentirà. Dirà que avui “ha plogut” i també mentirà. Carner va dir que en “la cova de glaç s’hi havia calat foc” i és la pura veritat: en aquestes paraules hi ha el matís exacte que captura l’escena, que les fa vives. En Carner hi ha sempre la voluntat de tocar la vida amb els ulls. Crec que no exagero pas gaire si dic que tots els professors que he tingut, tant de llengua com de literatura catalanes, m’han dit (afirmat i assegurat) que si es vol aprendre català, aprendre’l bé, s’ha de llegir Josep Pla i Josep Carner. Més enllà de la llengua, l’argument era sempre el mateix: “Si el llegeixes de bon matí, et dóna aquell to, aquell toc que dura tot el dia”.

I sí, ens el dóna[3]. Ara no podem evitar mirar els papers escampats amb una altra llum, agafar la tassa amb què bevem el cafè, el suc, el te i recordar que és un regal d’aniversari. El cel blau a través del vidre ens porta en primer pla un versos que hem llegit fa poc, d’Agustí Bartra:

Val la pena, certament, val la pena, després de tots els minuts que semblaven el darrer minut,
Després del quequeig de l’odi sota les velles campanes, val la pena, dic, val la pena de beure a petits glops l’aire d’aquesta tarda de gran vas blau

 Els pensaments ja no truquen a la porta i esperen el seu torn. Ens recordem a nosaltres mateixos que per veure les coses bé, s’ha de mirar bé. Carner predica amb l’exemple: l’actitud, la manera com posem un peu davant de l’altre, és el criteri amb què descrivim el paisatge. I ens mourem sempre pel paisatge que ens descrivim. Ens col·loquem una mica el cap sobre les espatlles i llegim:

Hom havia fet un paper ridícul. L’ensopiment ens el fa fer sempre, un paper ridícul (...) Fet i fet, l’ensopiment només està en nosaltres. L’aparent opacitat de la vida no és sinó un truc per dar més valor a la sorpresa imminent. Però el truc ens enganya. I per això és clàssic que la felicitat ens trobi sempre fent cara d’enzes

I sí, torna a tenir raó.

(Al pare, que tens, i m’han ensenyat també, el do de saber començar els dies amb un raig de llum i les coses ben fetes)

 

*“Traspuament de llum” és una prosa de Carner publicada dins del volum Les Bonhomies, que veié la llum com a tal el 1925.

 

[1] “Arrellanado en su sillón favorito, de espaldas a la puerta que lo hubiera molestado como una irritante posibilidad de intrusiones, dejó que su mano izquierda acariciara una y otra vez el terciopelo verde y se puso a leer los últimos capítulos”. Continuidad de los parques, de Cortázar. Des de llavors, totes les butaques són verdes.

[2] “La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor!” (No cal dir que és de Maragall)

[3] DIACRÍTIC (de Mireia Calafell)

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència.

 

Altres articles de Alba Compte Rosich

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.