Divendres, 28/10/2011
427 lectures

"Bigoti vermell"

Talment com la novel·la de debut d'Alessandro Baricco, l'elenc de personatges que es poden trobar en un disc d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien podrien ser perfectament una actualització dels particulars habitants de Quinnipak, la imaginaria vila vagament situada en la Europa del segle XIX, on transcorre “Terres de Vidre” (1991).

La prosa poètica de Baricco crea històries inversemblants en personatges quasi impossibles que assisteixen a la subhasta dels seus propis béns, maten per cansament, canten una sola nota durant tota la seva vida o aprenen una cosa i només una al dia, de la mateixa manera que la cantant penedesenca fantasieja amb petites històries quotidianes de personatges desenganyats que pinten bigotis vermells a les fotos com a revenja, que per amor esdevenen reines dels fogons, un poeta que deixa la poesia pel punt de creu o una parella que es troba els diumenges per fer-se petons entre camions.

Tot i així, i a diferència de l'escriptor italìà, que utilitza el gènere literari, els personatges de l'Anna Roig prenen vida pròpia en cançons a través d'un pop juganer, fresc i naïf basat en la chanson francesa contemporània. Hereus de la tradició de Jacques Brel o Serge Gainsbourg, la seva música destaca per uns arranjaments instrumentals molt elaborats, una interpretació dramatitzada i paròdica que en directe es transforma en una posada en escena molt teatral i, per aportar al panorama actual de la música catalana una proposta única que revisa i refresca la chanson francesa en uns temps en els que a Catalunya, des dels anys seixanta, ni el francès ni l'estil musical en són habituals.

Després d'obtenir l'èxit de la crítica amb diversos premis i el públic en el seu primer disc homònim, l'any 2011 treuen el seu segon disc “Bigoti Vermell” [Satélite K, 2011], i de la cançó amb el mateix nom en fan un videoclip de presentació dirigit per la dissenyadora, realitzadora i fotògrafa Lyona, on continuen mostrant-nos el seu peculiar univers imaginari. Segons diuen, en aquest disc volen capgirar les coses que els empipen, com si fos tan senzill com dibuixar un bigoti vermell en una fotografia, i ho fan des de la mirada d'uns personatges tan extraordinaris com els de les novel·les d'Al Baricco però que ballen a ritme de chanson francesa disfressats de vals, de jazz o de cançó pop.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.