Divendres, 20/5/2011
373 lectures

"De cara a la pared"

S'anomenava Lhasa. La seva mare li va posar el nom de la capital del Tibet quan va llegir el “Llibre tibetà de la vida i la mort” de Sogyal Rimpoché. Després d'aconseguir un èxit aclaparador en el seu treball de debut tan de crítica com de vendes (“La Llorona”, 1997), quelcom inesperat per un disc no comercial en castellà, la cantant mexicà-canadenca Lhasa de Sela (1972-2010) va tenir la necessitat d'allunyar-se dels escenaris i dels focus de les càmeres per a retrobar-se amb ella mateixa i amb la vida nòmada de la seva infantesa. Durant una temporada es va enrolar al circ de les seves germanes per fer una gira pel sud de França com a pallasso, funambulista, contorsionista i acròbata.

Igual que Gregory Reeves, un dels molts personatges sorgits de les novel·les d'Isabel Allende, Lhasa va passar la infància recorrent les carreteres de Mèxic i Estats Units en un vell autobús escolar convertit en la llar de dos adults, quatre nenes, tres gats, un lloro, dos tortugues i un gos. Sense electricitat, aigua corrent, telèfon i, encara menys televisió, les petites es distreien llegint i organitzant espectacles. I escoltant música quan podien. Escoltava Violeta Parra, Chavela Vargas, Billie Holiday, Amália Rodrigues, Maria Callas...Sempre va sentir devoció per la música trista, confessava.

A Montreal, on va passar l'adolescència, i acompanyada per el guitarrista i productor Yves Desrosiers va actuar durant cinc anys en bars sorollosos en els que cantava amb les mans a la butxaca i els ulls tancats per un públic que bevia i parlava. I va ser en aquest context que es va començar a gestar la forta i marcada personalitat de la cantant i el seu primer disc, “La Llorona” que va sortir al mercat l'any 1997. Cantava en castellà, com també en francès i anglès i deia: “Jo no soc qui decideix en quin idioma cantaré una cançó, de la mateixa manera que una mare no decideix si tindrà un nen o una nena. Son les pròpies cançons les que abans de néixer ja saben quin és el seu idioma”.

La llegenda azteca diu que totes les nits, el so d'un plor de dolor trist i espantós d'una dona a qui afligia una profunda pena despertava als habitants de l'antiga Tenochtitlán. La van anomenar “La Llorona” igual que Lhasa de Sela al seu disc de debut. Un disc ple de música trista, tal com li agradava, i que comença amb el so de dolor trist i espantós d'una cançó que plora a la mètrica d'un hai-ku : “De Cara a la Pared”.

Un plor trist que va durar fins el dia 1 de gener de l'any 2010, quan Lhasa de Sela va morir d'un càncer deixant tres fabulosos discs com a llegat.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.