Divendres, 24/4/2009
381 lectures

"Chuva"

Com ja deia Amália Rodrígues en una de les seves cançons: “tot això és trist, tot això és fado”, el fado sempre ha estat i estarà lligat a l’expressió dels moments tristos, melancòlics i nostàlgics de la vida (conceptes que s’aglutinen tots ells en la paraula “saudade”) i des del punt de vista musical a una música popular cantada per una sola persona, acompanyada per una guitarra espanyola i una guitarra portuguesa, envoltada de cert anacronisme romàntic associat molts cops a la percepció que es té de Portugal.

Però Mariza (Moçambic 1973) ja fa uns anys que ha trencat amb aquests estereotips anacrònics per obrir un nou camí musicalment molt més interessant, més fructífer i amb molta més projecció internacional per a la música portuguesa. Sense trencar amb la tradició però aportant noves idees, ha renovat el fado estilísticament i sonorament de forma que a l’escoltar-la, sentim l’essència bàsica d’aquesta música, la saudade, i els instruments originals com la guitarra portuguesa, però també sentim nous instruments, noves sonoritats i nous girs melòdics que ens permeten redescobrir la bellesa d’aquesta música des d’una perspectiva molt més actualitzada. Fins i tot la seva presència a l’escenari ens suggereix una visió on la modernitat i la tradició es confonen i s’entrellacen amb elegància.

En el Concerto em Lisboa de l’any 2006, amb la formació habitual del fado però també amb la presència de la l’Orquestra Sinfonietta de Lisboa, Mariza fa un repàs de les seves millors interpretacions entre les que destaca especialment "Chuva", un fado deliciós dedicat a cert moment de la vida en el que la saudade s’ha apoderat del teu estat d’ànim mentre, caminant pels carrers de Lisboa, les gotes de pluja t’humitegen el rostre.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.