Divendres, 19/2/2010
478 lectures

“Concert per Orquestra”

Quan Bela Bartók (Nagyszentmiklós, Hongria 1881 - Nova York, 1945) va rebre l’encàrrec de la Koussevitzky Foundation d’escriure el “Concert per a orquestra”, es trobava a Nova York al declivi de la seva carrera, en una situació econòmica precària i havia deixat la seva Hongria natal, on havia viscut sempre. L’èxit de l’obra, que va ser estrenada el 1944 al Carnegie Hall de Nova York, hagués propulsat la carrera del compositor si aquest no hagués mort al cap de poc.

Bartók va treballar com a professor de piano en l'Acadèmia Reial Hongaresa i això li va permetre romandre a Hongria i poder recollir la música folklòrica del seu país natal. Quan va descobrir les cançons folklòriques dels llauradors magiars, va començar a incorporar-les en la seva pròpia música i a escriure melodies amb el mateix estil i amb l'ús freqüent de figures rítmiques també provinents del mateix folklore. Degut a les seves investigacions sobre la música folklòrica, Bartók es considera com un dels fundadors de l'etnomusicologia, l'estudi de la música folklòrica i la música de cultures no occidentals.

El “Concert per a orquestra” [Sz. 116, BB 123], que s'estructura en cinc moviments, és una de les composicions més conegudes i més populars de Bartók i deu el seu nom al fet que sovint un instrument (o un grup d'ells) s'oposa, com a solista a l'orquestra. L'obra combina elements de música occidental i música folklòrica, especialment hongaresa, i s'aparta de la tonalitat tradicional, sovint mitjançant l'ús de modes tradicionals i escales no convencionals i sobretot, per la utilització de regles matemàtiques com el sistema axial o la proporció àuria alhora de generar noves harmonies, intervals, estructures formals o les frases melòdiques.

Destaca també en la seva escriptura la utilització de la sèrie de Fibonacci (d’on deriva la proporció àuria): 0,1,1,2,3,5,8,13 etc. en el que un element de la sèrie és la suma dels dos anteriors. Els acords, escales i interval que utilitza segueixen aquesta relació entre els semitons de les notes que el composen. El curiós del cas és que aquest sistema inclou moltes de les relacions del sistema tonal tradicional emprat per els compositors d’èpoques precedents, però aquest també inclou noves relacions dissonants. Per això la música de Bartók té aquesta particularitat, els sons tonals es barregen i complementen amb les dissonàncies, creant unes sonoritats molt suggerents.

El Segon moviment del “Concert per Orquestra” (interpretada per la Orquestra Simfònica nacional Danesa i dirigida per Ion Marin), subtitulat com a ”joc de les parelles” consta de cinc seccions, en cadascuna de les quals hi ha una parella d'instruments tocant plegats. En cadascun d'aquests passatges l’interval entre els dos instruments és diferent: una sexta menor entre els fagots, una tercera menor entre els oboès, una sèptima menor entre els clarinets, una quinta justa entre les flautes i una segona major entre les trompetes amb sordina. Després d'un coral a càrrec dels metalls, reapareix la música de les parelles. Una sexta menor són 8 semitons (3+5), una 3a menor són 3 semitons (1+2), una 7a menor són 10 semitons (2+3+5), una quinta justa són 7 semitons (1+2+3) i una 2a major dos semitons (1+1). Intervals que provenen de la sèrie de Fibonacci.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.