Divendres, 22/10/2010
480 lectures

"Engingilaye"

Definit per “Los Angeles Times” com una barreja del virtuosisme de Jaco Pastorius, la fluïdesa vocal de George Benson, el sentit de la melodia i l'harmonia de Joao Gilberto i sacsejat a ritme de la cultura africana, Richard Bona (el seu nom real és Bona Pinder Yayumayalolo) és actualment un dels baixistes més reconegut del panorama internacional.

La seva història s'inicia a Minta (Camerun) on als 4 anys el seu avi li va construir un balàfon que tocava més de 12 hores diàries i amb 5 anys el petit Richard ja actuava a l'església local on ràpidament es va convertir en una petita llegenda local, un nen prodigi les actuacions del qual tots volien escoltar. Tot i que a l'Àfrica i alguns anys més tard, els seus inicis musicals ens recorden cert paral·lelisme amb els de Pau Casals i la seva “carbasseta”.

Amb 11 anys es va traslladar amb el seu pare a Douala i allà es va adonar que per atraure més públic necessitaria aprendre un nou instrument, més modern, i es va construir flautes i guitarres amb llaunes d'oli i raigs de bicicleta que el van permetre entrar a tocar la guitarra amb un grup. Amb 13 anys el propietari d'un club local va demanar a Bona que formés una banda de jazz per al seu establiment, donant-li accés a la seva col·lecció de vinils. Quan Bona va escoltar impressionat el disc de debut de Jaco Pastorius, va decidir canviar d'instrument, adoptant des de llavors com a instrument principal el baix elèctric. A partir d'aquest punt Bona es traslladà a Paris i posteriorment a Nova York on la seva fama de virtuós no parava de créixer en cada una de les seves actuacions, i de sobte, es va trobar treballant amb els noms més importants de l'escena de jazz mundial, com Mike Stern, Randy Brecker, Michael Brecker, Bob James, Chick Corea, Bobby McFerrin o Branford Marsalis entre molts altres.

El 1998 inicià el seu projecte en solitari que l'ha portat a publicar diversos àlbums i a recórrer amb el seu sextet els principals festivals de jazz del mon, com en el North Sea Jazz Hestival en el que interpreta en directe la cançó “Engingilaye” (Munia: The tale, 2003). Una proposta musical que barreja les seves múltiples i variades influències que van del jazz al pop o el funk amb la música africana, afegint-hi la particularitat de la seva veu singular i del seu idioma natiu, el Nouala.

El seus treballs en solitari ens defineixen un Richard Bona compositor abans que baixista. La seva música és una obra integral on cada instrument té un paper dissenyat per contribuir equitativa i musicalment a l'essència del tema i en un espai el centre del qual està ocupat per la melodia i no per cap instrument particular. Aquesta concepció, a més de contribuir a apropar les propostes de Bona a un públic molt més ampli, li ha proporcionat una reputació com a compositor entre els crítics especialitzats que no és gens fàcil trobar en molts dels seus col·legues instrumentistes, que presumiblement opten per les figures virtuoses i individualistes de l'instrument. Una forma d'entendre la música que fa que molts el comparin i el considerin l'Sting del continent negre, potser tot cantant “Un africà a Nova York”.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.