Divendres, 9/7/2010
430 lectures

"Final"

Tal com Maria Mercè Marçal va descriure per la serp, l’any 2005 el cantaor de Badalona Miguel Póveda va sortir de la seva tretzena muda tremolós i erecte amb una proposta arriscada que trencava els estereotips del flamenc. Com un llamp de pedra fòssil de sobte massa viu, va presentar una autèntica joia de la música catalana: “Desglaç”.

Des de sempre Miguel Póveda ha destacat per tenir una veu poderosa i privilegiada pel “cante”, plena de matisos, i una musicalitat innata per la interpretació. Tot i que els seus orígens no andalusos van ser una primer mur a trencar, ràpidament va assolir el reconeixement artístic que es mereixia i la seva trajectòria l’ha portat a ser una de les puntes de llança del flamenc actual. Però la seva inquietud fa que s'interessi per anar més enllà de la imatge tòpica del cantaor i s'endinsi en altres terrenys artístics que no sempre són ben vistos pel món del flamenc més ortodox. Mostra del seu interès per cercar l'art en altres gèneres musicals són les seves nombroses col·laboracions amb altres artistes de disciplines ben diverses. Com la seva col·laboració amb Maria del Mar Bonet l’any 2007 en el treball conjunt "Els treballs i els dies" que es va presentar el 4 de maig de 2007 a l’ Auditori del Metropolitan Museum de Nova York.

Amb “Desglaç” [DiscMedi-taller de músics, 2005], s'edita per primer cop un disc complet en llengua catalana en veu d'un cantaor de música flamenca. Un disc d’exquisida sensibilitat en què Póveda dóna vida musical a una selecció d'obres de poetes catalans molt diversa, i que va des de clàssics com Verdaguer, passant per Gabriel Ferrater o la mateixa Maria Mercè Marçal fins a més actuals com Joan Margarit o Enric Cassasses. Un atreviment que va més enllà de la simple fusió d’estils musicals, i en la que destaca sobretot la brillant interpretació que fa Póveda dels textos, amb una música que evoca sensualitat, tendresa o passió quan el text així ho requereix.

I també si cal, amb ràbia, tal com així convida el text “Final” del visual Joan Brossa, escrit el 20 de novembre de 1975 i dedicat al dictador recent finat. Amb una col·laboració amb el bandoneonista argentí Marcelo Mercadante, signen un tango enèrgic ple de ràbia continguda que per fi és alliberada, tot desitjant-li al podrit botxí una altra fi.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.