Divendres, 2/10/2015
3864 lectures

"Finlàndia"

Corrien temps convulsos a la riba del Mar Bàltic. Durant tot el segle XIX pràcticament la totalitat del territori finlandès estava sotmès a l’imperi rus que, amb l’afany de transformar els finlandesos en ciutadans russos, els obligava a allistar-se a l’exèrcit i prohibia la premsa finesa i la llibertat d’expressió. És durant l’última dècada del s. XIX que comencen a renéixer els anhels de llibertat en el si del poble finlandès i esclata un corrent massiu de reivindicació de la independència de Finlàndia. Un poble oprimit que amenaça la tirania de Rússia.

És enmig d’aquest frenesí independentista que un grup de periodistes va organitzar un acte encobert per reivindicar la premsa lliure finlandesa. El compositor Jean Sibelius (Hämeenlinna, 1865 - Järvenpää, 1957), amb ganes d’afegir-se a la reivindicació, va dirigir un fragment d’una de les seves darreres composicions, que anomenà “Música per a la Cerimònia de Premsa” per a l’ocasió. Aquest fragment va ser la llavor del que més tard el propi Sibelius adaptaria com a obra independent en el poema simfònic “Finlàndia” op. 26. Després de la seva estrena, l’obra va agafar volada en el si de la societat finesa i va emergir com a símbol de la lluita per a la independència de Finlàndia. Per evitar la censura, però, molts cops s’interpretava sota altres noms com “Impromptu”, “Sentiments de felicitat” o “Despertar de la primavera finlandesa”.

Musicalment, l’obra està escrita com un únic moviment simfònic que s’inicia amb una música commovedora i turbulenta, tot evocant la lluita del poble finlandès, fins a aconseguir que la calma s’apoderi de l’orquestra amb una melodia plena de serenitat. L´any 1941 aquesta melodia serena escrita per Sibelius fou adaptada amb text de Veikko Antero Koskenniemi i és considerada actualment com un dels himnes no-oficials de Finlàndia. L’Orquestra Filharmònica de Helsinki va fer-ne una interpretació a l’estrena del Nou Music-Hall d’Helsinki sota la direcció de Jukka-Pekka Saraste i amb la presència del gran cor de l’Acadèmia Sibelius per interpretar-ne la part en què s’ incorporà lletra.

La música d’aquesta obra és poderosament patriòtica i captura de forma clara l’esperit de Finlàndia perquè, tant llavors com al llarg de la seva trajectòria, Sibelius va anar a la recerca d'un idioma melòdic que fos inconfusiblement nacional. Innovador en els models formals, on va desenvolupar un únic i idiosincràtic mètode de desenvolupament musical, en canvi el seu llenguatge harmònic no va evolucionar al nivell del dels seus contemporanis, com Stravinsky, Schoenberg o Debussy i es podria dir que el seu conservadorisme esdevingué fins i tot iconoclasta. Segons un article del diari Manchester Guardian el 1958, el diari va resumir el seu estil dient que “mentre els altres compositors gasten el seu temps a confeccionar còctels, jo ofereixo al públic pura aigua freda”. Una visió molt d’acord amb el paisatge finlandès.

A causa d’aquest conservadorisme, la música de Sibelius ha estat de vegades titllada d'insuficientment complexa, però també ha estat respectada fins i tot pels seus coetanis més innovadors. Un exemple claríssim és la picada d’ullet que li va fer l’any 1984 el gran compositor d’avantguarda nord-americà Morton Feldman durant una conferència als prestigiosos cursos d’estiu de Darmstad: “La gent que creus que són radicals podrien ser conservadors i la gent que creus que són conservadors podrien ser realment radicals” i va començar a taral·lejar la 5ª simfonia del compositor finlandès. Una simfonia que s’estrenà l’any 1916 i just un any després, l’any 1917, Finlàndia va declarar la independència a Rússia.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

1 Comentaris

M

Maribel

Calaf

2 d'octubre 2015.08:32h

Respondre

Un article interessant i molt adient als dies que vivim. A vegades cal no canviar res perquè tot es mogui. Gràcies Jordi!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.