Divendres, 11/10/2013
418 lectures

"Simfonia clàssica"

L'Arc de triomf de l'Etoile, a l'extrem oest de l'avinguda dels Champs- Élysées, o la Puerta de Alcalà a Madrid es van construir en l'apogeu del moviment artístic del neoclassicisme. Aquest moviment, inspirat en l’antiga Roma, es va desenvolupar durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. En la música, el neoclassicisme també és un moviment artístic de retorn als clàssics, però en aquest cas el terme “clàssic” va associat a una altra concepció.

Segons la musicologia actual, el terme "música clàssica" es refereix únicament a la música del classicisme que es va desenvolupar durant els anys 1750 i 1820 (compositors com Haydn o Mozart són els més coneguts d'aquest període). Una música inspirada en els cànons estètics grecoromans d'equilibri en la forma i moderació en la dinàmica i l'harmonia. El Neoclassicisme musical va tenir lloc a Europa entre 1918 i 1939, i va retornar en certs aspectes al que havien estat els estils del Classicisme. Els músics més notables adscrits a aquest moviment en alguna etapa de la seva creació són Serguei Prokófiev, Maurice Ravel, Paul Hindemith o Ígor Stravinski. Tots aquests van conrear el Neoclassicisme amb la voluntat de crear obres que no seguissin els cànons que llavors començaven a imperar i que ells mateixos també utilitzaven: estils i tendències d’avantguarda que intentaven renovar el llenguatge musical i dotar-lo de nous mitjans d’expressió.

Nascut a Ucraïna el 1891, Sergei Prokófiev va esdevenir el prodigi —i també l'enfant terrible— del Conservatori de Sant Petersburg, sent només un adolescent. El teòric literari rus Mijail Bajtin havia encunyat el concepte “carnavalesc”, és a dir, la farsa, paròdia, gaudi, irresponsabilitat i certa grandesa burleta. Doncs bé, Prokófiev tenia un do per tot allò carnavalesc. El seu estil compositiu destaca per la utilització d'un llenguatge dissonant, molt juganer i amb cert histrionisme, que passa de l’atonalitat als recursos tonals fàcilment.

El compositor va començar a treballar en la seva Simfonia nº1 en Re Major (Op. 25) el 1916, com a homenatge a l'estil de Joseph Haydn i la va anomenar “Simfonia clàssica”. Tot i l'intent d'emular l'estil de Haydn, a Prokófiev ja se li comença a notar subtilment en l'escriptura una orquestració i una utilització de les harmonies més pròpies del S. XX que no del S.XVIII. El quart moviment que interpreta l'Orquestra Filharmònica de Viena sota la batuta de Valery Gergiev, segueix els cànons formals clàssics d'un moviment final de simfonia de caràcter àgil i vivace. Hi ha qui opina que la glòria i l'èxit de la “Simfonia Clàssica” rau en que Prokófiev va barrejar un savoir-faire de l'estil de Haydn notable, amb una concepció contemporània de l'estil musical, d'una forma molt adequada i com a homenatge als estils del passat. Però segurament també hi haurà que opinarà que degut al caràcter “carnavalesc” del propi compositor, la Simfonia Clàssica no és res més que un entreteniment. La va fer per divertir-se. Una manera de fer que, tot i que també és pròpia del Neoclassicisme, és molt més mozartiana.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.