Divendres, 25/11/2011
432 lectures

"Veloce"

Tot va començar a principis dels anys 70 quan un productor de televisió li va demanar que composés un petit fragment musical inusual. I Claude Bolling (1930, Canes) va escriure un breu duet per a dos pianistes en el qual un d'ells tocava jazz i l'altre clàssic. Va ser així com el prestigiós flautista francès Jean-Pierre Rampal (Marsella, 1922 – 2000) va conèixer l'obra de Bolling i li demanà que escrivís quelcom per a una formació de jazz i flauta travessera. El resultat va ser la "Suite per a Flauta i Piano Jazz Trio" [CBS Masterworks 1975], una intel·ligent i encisadora combinació de l'elegància de la música barroca amb el swing modern.

És la primera gravació de jazz de Jean-Pierre Rampal, el qual es considerat per “The Washington Post” com el responsable directe de "retornar la popularitat de la flauta com a instrument solista clàssic com no havia estat des del segle XVIII." Anys després, altres concertistes d'altíssim nivell com el violoncel·lista Yo-yo Ma o el violinista Pinchas Zukerman van estrenar altres suites per a Piano Jazz Trio i instrument solista del compositor i pianista francès.

La música de Claude Bolling, igual que la de George Gershwin, està construida a partir dels ritmes sincopats i de les harmonies provinents del jazz però amb la inclusió d'un gust per les melodies líriques més pròpies del clàssic i dels seus models formals. A diferència del compositor americà, l'estil de Bolling s'acosta més al jazz ja que en les seves obres no utilitza grans orquestres simfòniques, com fa Gershwin, sinó que utilitza petites formacions instrumentals on sempre destaca la presència de la base d'un conjunt de jazz (bateria i contrabaix). Si George Gershwin era música clàssica que sonava a jazz, Claude Bolling és jazz que sona a música clàssica

La suite es compon de 7 moviments i va ser enregistrada tan en àudio com en vídeo l'any 1975 a les sales del Castell de Versailles. L'últim moviment, “Veloce”, és un moviment ràpid, molt juganer, talment com la banda sonora d'una pel·lícula de Buster Keaton, que va fer que Marcel Sabiani (bateria), Mel Young (Contrabaix) i Claude Bolling (piano) aconseguissin, per una banda, fer desmelenar Jean-Pierre Rampal i per l'altra, que la crítica i els intèrprets de jazz americans miressin amb interès, i per primer cop, Europa.

El sorprenent d'aquesta música a cavall de la partitura i la improvisació és el desconeixement que hi ha actualment, i a excepció possiblement de França, d'un compositor i pianista de jazz que va aconseguir col·locar la gravació d'aquesta obra en la llista de de la prestigiosa revista especialitzada BillBoard durant 530 setmanes, un fet bastant inusual, i guanyar un premi Grammy.

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.