Divendres, 18/12/2009
339 lectures

13 D i metàfores

Qui més qui menys, aquests dies ens hem omplert de lectures al voltant de la convocatòria de les consultes del diumenge 13 de desembre; lectures d’abans i de després. Per si no m’ho demaneu, m’apresso a dir que un servidor va quedar content del resultat de la convocatòria de tanta gent a votar sobre la independència; només això ja ens fa guanyadors. Així mateix no vull entrar a discutir sobre les discussions obertes quan encara eren calentes les urnes que havien acollit el vot joiós dels votants. Continuo dient que els resultats del 13D, tot i els matisos de les lectures més o menys entenimentades, són esperançadors i que les perspectives per a les consultes pròximes hem de fer que siguin òptimes.

Aquí i avui, però, parlaré de metàfores, sí, de les metàfores literàries que són presents en gairebé tots els articles quan es refereixen a la cosa (llegiu-hi la sobirania de Catalunya).

Hi ha qui parla del camp de joc: que el primer que ens cal és un camp de joc on poder jugar, perquè sense un lloc (un país), sense un espai no podem somiar cap món propi. Si ens referim al tipus de joc, per fer metàfora al voltant de les regles que l’han de regir, aleshores hi ha qui fa servir les imatges dels jutges i dels àrbitres: la veritat és que aquests metafòrics no admeten cap possibilitat de tirar endavant amb cap procés que es proposi arribar a la sobirania perquè parteixen de jutges i àrbitres amb el motlle fet a la casa de l’amo.

Parlant d’arribar a un lloc, penso en la destinació dels trens i tot allò de les estacions fins arribar a l’estació final, la desitjada, la de la sobirania: és una metàfora ben trobada si es té clar el nom de la parada final; de la mateixa manera, però, podem dir que és una metàfora amb cert perill, si no t’asseguren de fer tot el recorregut. En aquest sentit hi ha una metàfora de trens i estacions perillosa: la que determina quina és l’última estació sense arribar enlloc; és la metàfora de la mena “Una línia de metro, una línia d'horitzó d'autogovern, la que marca el nostre Estatut” (José Montilla dixit). El diumenge anterior al 13D, Salvador Cardús s’avançava al President i emprava una imatge del tot diferent, referint-se a l’Estatut que alguns sembla que tenen com “la cosa” més definitiva; Cardús hi deia: “l’obsessió de voler presentar com a transatlàntic segur allò que és el bot d’un naufragi”.

Per superar naufragis, jutges i regles del joc aliens i parades de metro sense sortida, han començat les consultes sobre la independència de Catalunya amb la convicció ferma que esdevindran el fonament d’una casa que hem de pujar fins a plantar la bandera que anuncia el sostre desitjat.

Acabant les lectures i les metàfores, m’han fet gràcia les de Sebastià Alzamora quan deia l’endemà del 13D en la seva columna de l’Avui que, si ara hi fos, el gran folklorista Joan Amades inclouria les bregues dels sobiranistes entre les estampes del folklore nostrat. Més avall, Alzamora i un servidor amb ell, prenia nota del fred que feia a Vic i a altres llocs com als Prats de Rei o Tàrrega, on aquest dia van començar a veure “nevar la independència”.

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.