Dijous, 23/1/2014
341 lectures

El cinema, cosa pública?

Com a molta gent, el tancament de les sales de cinema d'Igualada m'ha deixat una mica tocat. El fet, anunciat de fa temps per l'evidència de la davallada d'espectadors, s'ha materialitzat aquesta setmana passada: una mala notícia i un fet irreversible, diuen, d'acord amb els temps que vivim. El cinema, art definidor del segle XX, ens ha marcat des de molts punts de vista. Tots som fills del setè art. La crisi actual de les sales de cinema no és menor i és un efecte més de la davallada de la cultura en molts terrenys.

Anar al cine és un acte social de primera magnitud amb què pots participar d'un fet cultural bàsic per a entendre els temps que vivim i conformar la nostra sensibilitat estètica; sí, podem continuar mirant films a la tele, és veritat; ens en podem baixar per la xarxa, veritat també, però si deixem d'anar a una sala de projecció perdem un llençol i no em refereixo al de la pantalla.

Tothom s'omple la boca dient que la clau del futur del país és en l'educació dels infants i dels joves. A continuació hi hem d'afegir la importància de la cultura com el complement natural d'una societat “educada”. Tanmateix, ni de bon tros, no es veu clara ni decidida la determinació dels poders públics per resoldre aquesta clau i més aviat miren cap a un altre costat. Avui, a més a més, en el marc de la crisi econòmica, a ningú no se li escapa que la cultura i els serveis culturals no reben l'atenció pertinent, llegiu-hi les partides pressupostàries pertinents.

Arribats aquí, ens podem instal·lar en el debat de si el cinena és “una cultura” que cal “defensar”, és a dir, subvencionar. De fet és un debat de profunditat quan es considera la necessitat del suport públic de la indústria cinematogràfica. En canvi quan arribem al nivell de les sales de projecció, no ens hem parat a pensar en cap consideració que no sigui la del “comerç lliure”; un comerç exposat avui, com és sabut, a massa competència audiovisual i telemàtica que fa sucumbir el negoci de les sales de cine i que empobreix l'oferta cultural de manera alarmant. Perquè anar al cinema és participar d'un acte de cultura més o menys lliure si pots triar el producte, com ho és la tria de programes de televisió, o per internet. I aquí segur que entraríem a discutir sobre la naturalesa de molts productes que ens empassem i de la baixa qualitat cultural o, directament, de mala qualitat que ens pot arribar a embrutir, com s'esdevé amb productes de cultura televisiva que tots tenim al pensament.

Tot el cinema és cultura de la bona?, les sales de cinema garanteixen bon cinema? I les sales del Kursal d'Igualada? La resposta és que ni de bon tros, i pel que fa a Igualada més aviat hem sentit criticar manta vegades la política d'exhibició de l'empresa del carrer de Sant Magí, una política que, sense anar més lluny, ha discriminat en negatiu la projecció de cinema en català (o doblat en català), sovint amb un menyspreu flagrant pels interessos dels espectadors-ciutadans.

L'abaixada de la persiana dels cinemes és un símptoma del malestar de la cultura (manllevem Freud). I és un símptoma clar d'un estat de malatia del cos social, que s'està quedant sense defenses cada dia: un cos que ha rebut una atzagaiada terrible amb l'aplicació del 21% de l'IVA per part del govern del PP, amb l'efecte determinant de la fugida d'espectadors del teatre i del cinema. I tot perquè qui s'ho ha de creure no hi creu i considera un producte de luxe allò que hauria de ser prioritari i, per tant, popular en el preu i en el tracte.

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.