Dimarts, 5/12/2017
595 lectures

Fractura? (al voltant del 155)

Quan hi va haver la primera manifestació d’espanyolistes a la plaça de l’Ajuntament, fa un parell de dissabtes, ultra la preocupació perquè podia ser perillosa a la vista dels antecedents en altres llocs, jo vaig tornar a fer voltes a la idea de la fractura social produïda al país, instal·lada a les nostres ciutats i recordada cada dia com el gran pecat causat pel procés.  Aquella colla de manifestants van acabar brandant  banderes espanyoles davant l’ajuntament per exigir, precisament, que hi onegés la seva bandera ... La crònica de la concentració diu que els espanyolistes no superaven el centenar, eren menys que els mossos d’esquadra encarregats de la protecció de l’acte, desplaçats amb furgones espectaculars. Jo em quedava amb les meves cavil·lacions.

És veritat que la vida segueix malgrat l’aplicació de l’article 155. Que hi ha aspectes en què no hi podem veure cap efecte significatiu, que continuem les mateixes relacions amables, fredes o inexistents amb els qui, ara sí, s’han mostrat com unionistes. Bé, potser aquests dies de Nadal hi haurà més famílies amb l’»efecte Fernández Díaz», ja sabeu, famílies que s’embardissaran  a l’hora de les llargues sobretaules. Com si això no hagués passat sempre. I, tanmateix, la clatellada del 155 que acompanya la campanya electoral de 21D -un dels grans efectes objectius i universals- és terrible mirem-nos-ho com ens ho mirem: la intervenció de les finances des del setembre, i la dels Mossos ben a continuació; però sobretot els empresonaments dels membres del Govern i els Jordis, amb el joc malèfic que els ha dut a la presó ja fa tant de temps. Sense oblidar (mai!) l’actuació penible i dolorosa de la Guardia Civil i els policies espanyols de l’1-O.

Aquests dies, hem rebut estupefactes les prescripcions de la Junta Electoral Central sobre elements simbòlics com ara les prohibició del color groc  i l’ús del tractament de consellers i vicepresident als consellers i vicepresident. Fastuós! Però és que darrere aquestes «grans» mesures plana la intervenció dels mitjans públics perquè, diuen, no són prou imparcials... Al respecte, recordem les paraules de l’inefable Garcia Albiol sobre la necessitat d’ocupar Catalunya Ràdio amb persones «normals»; una declaració de principis diàfana.

Mentre, el corró anomenat 155 ha estat imparable i ofensiu: tancada d’ambaixades, escapçament de conselleries, amb el simulacre de cada divendres del Consejo de Ministros a càrrec del reietó Enric Millo; i tot presidit per un funcionament alentit de l’administració amb l’endarreriment en els pagaments de proveïdors o les subvencions a centres educatius concertats... un drama del qual encara no coneixem l’abast. L’aplicació de l’articulot, doncs, està tenint uns efectes devastadors. L’Administració ha estat intervinguda, el Govern segrestat i passen dies i dies amb deu (!) persones tancades a la presó, persones carregades de raó! La societat catalana, convocada a les eleccions del 21D, certament apareix com una societat fracturada políticament parlant -ara aparco el vessant «social».  Ens trobem amb dos blocs ben definits: els independentistes i els unionistes. Tothom ens reconeixem.  

El 21D res no serà normal, però tothom hi hem de ser. Els unionistes ja han ensenyat el seu argumentari contra els independentistes: sou uns derrotats, diuen; els causants de tots els mals que ens empobreixen, que teniu merescudament a la presó els grans responsables de la gran mentida del procés.... Fins al punt que a mi, PP, C’s, PSC, em semblen gent inhumana. Els independentistes, sense la unitat d’una llista electoral, manifesten unitat d’objectius i caldrà que així sia: treballar per la República proclamada, acabar amb el 155 i restituir el Govern legítim i, tot plegat, defugint cap senyal d’elecció autonòmica. Sí que hi ha fractura política i, doncs, també fractura social. El joc democràtic proposat el 21D ha d’ajudar a destriar els interessos polítics, per cert que a totes  les llistes hi ha gent de l’Anoia (llevat de la de C’s, em sembla); la fractura social caldrà tenir-la ben present com no pot ser d’altra manera;  per bé que els independentistes ho hem sabut portar a l’esquena molt temps, a veure ara com ho entomen els espanyolistes quan guanyem.

 

 

1 Comentaris

R

RO

5 de desembre 2017.09:09h

Respondre

Aquesta fractura costarà anys de refer -si és que s’arriba a refer mai...-. El problema, des del meu punt de vista, és que els indepes estem molt dividits (amb plantejaments de vida a voltes... Llegir més oposats) i per a postres, no som suficients. En aq cas, per guanyar i aconsegui la Republica no n’hi ha prou amb el 51%. Per tapar la boca als unionistes caldria un 70% com a mínim, i per descomptat més cohesió.
I no ens oblidem dels aliats externs on no hi tenim ningú amb prou pes: ni la UE, ni els USA, ni Rússia, ni la Xina, (ni UK que protegeix Gibraltar) que són els que avui dia pinten alguna cosa en el món mundial.
Avui x avui, i durant molt temps, em temo que ho tenim ben fotut. I prou que em dol.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.