Dimecres, 15/9/2010
306 lectures

Fractures i factures?

Fins a les pulsions separadores del president Montilla d'aquesta Diada, l'estiu ens ha aportat un sense fi de crides d'atenció, com d'alarmes intermitents, recordant al personal que, si ens deixem anar pels viaranys mostrats a l'escenari del Passeig de Gràcia del 10 de juliol, ens podem veure immersos en una fractura social. La meva tria passa per un article de Francesc Marc Álvaro, a La Vanguardia (8.09), una aportació de Desclot-Vicent Sanchis, a l'Avui (29.08) i un recull d'aquest diari del 28 d'agost que atribuïa a Rocío Martínez Sampere (portaveu adjunta del PSC) aquestes paraules: '...va alertar d'una fractura social a Catalunya si CiU manté aquests postulats. L'argumentari socialista posa l'accent en els efectes sobre la cohesió social que podria generar el trencament amb l'Estat espanyol ...'

La fractura social és, no cal dir, l'altra cara de l'espill del denominat oasi català, una expressióidiota per designar amb sornegueria el clima benigne en què, diuen, està o ha estat instal·lat el Principat. Les dues imatges del mirall mostren objectes deformats: una, la de l'oasi, perquè ningú no l'ha vist; l'altra imatge, la fractura, perquè mai no l'hem volguda veure, tot i planar alimentada des del franquisme i ben peixada per la desídia social dels qui han tingut responsabilitats de govern. I ara sí, ens tornen a dir, ara és l'hora de la fractura, a mena de factura per pagar les gosadies sobiranistes, les que han esclatat des de la famosa convocatòria de la Consulta d'Arenys de Munt, ara ha fet l'any. No cal dir que els qui treuen la fractura social a passejar, com un santcristo gros, són els qui no en volen saber res, de la independència, o els qui entenen que encara no n'és l'hora. I això dol..., sobretot perquè l'aspiració a la independència va lligada —hi ha d'anar— a la idea d'un únic poble i, encara més, la sobirania ha de facilitar la constitució d'una societat més dinàmica, superadora de fractures injustes, com les que ara ens recorden els interessats a continuar-les com una garantia de comptar amb el doll de vots procedents d'una de les parts fracturades. ¿O no es tractava d'això, quan l'exalcalde de Cornellà i exministre d'Indústria va introduir el castellà a l'hora de comunicar el dia senyalat de les eleccions al Parlament?

Contra la fractura —i sense factura— tinguem actituds de fermesa, convençuts que no hi caurem o que en sortirem, amb accions com la festa de l'última edició dels premis al Compromís Cultural d'Òmnium Cultural de divendres passat a l'Ateneu, accions que ens han d'ajudar a bastir la nova arquitectura de la ciutat ideal del poema tan celebrat de Màrius Torres, de qui ara celebrem els cent anys del naixement.

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.