Dimecres, 16/6/2010
377 lectures

IP: acció contra omissió

Feta la Consulta del 25 d'abril, una de les coses més recurrents del personal era reclamar-te un ‘i ara què? De què haurà servit una remoguda tan gran?’ En aquest món de mones, sempre busquem els guanys de les nostres accions, res no és gratuït, ens diem, tot té un preu. Som en els temps que som. El joc polític, el dels partits, n’és un exemple. A la política oficial tot té un preu i un valor (els escons, les campanyes electorals, els aparells orgànics ...). I, és clar, la tonteria de les consultes on ens porta, què hi guanyem, pregunten els més saberuts... És el que va venir a dir Oriol Pujol, després que el Parlament admetés a tràmit la Iniciativa Popular (IP) per un referèndum oficial sobre la independència. O sigui, primer vota a favor i després corre a aigualir la festa i a recordar-nos que qui mana és Madrid i que és d’il·lusos... Ara bé, és pitjor veure com el PSC va votar en contra de la IP, amb els partits anticatalans, fent un paper que podem arribar a titllar d'antidemocràtic. Perquè, com pot ser que gent d'esquerres s'oposi a una proposta democràtica com la que planteja la IP?

Per cert que a les consultes del dia 20 de juny, a Cornellà, la ciutat de l’ex-alcalde Montilla, el de visc-a-Catalunya, la federació d’Associacions de Veïns és la primera que defensa el no a la independència i, tanmateix, defensa les consultes perquè potencien la democràcia participativa: ben dit! Ells mantenen que ‘defensen l’autonomia de Catalunya, el nou estatut i més autogestió, però no creiem que la independència resolgui els problemes’ (Avui, 11.06.2010). Aquesta és la qüestió: molta gent s’enganya, al meu entendre, relacionant de manera políticament immadura la independència amb la solució dels problemes que avui vol dir la superació de la crisi. Som on érem: què hi guanyem, amb la independència? O què perdem amb la dependència? I aleshores ve aquell que ha descobert tot el que se’ns escola als catalans via les Espanyes, amb la solidaritat interessada d’unes balances fiscals, absolutament desequilibrades. I és que, tot i que ja m’està bé que d’una manera o altra anem guanyant convençuts del sobiranisme, jo preferiria que els adeptes no provinguessin només del cantó de l’utilitarisme: si superem la crisi, si acabem la sagnia de diners... Un voldria veure créixer l’independentisme des de la convicció nacional, a partir del dret a decidir del teu poble, amb els mateixos drets que els qui ja estan instal·lats en el seu Estat...

Precisament el lema de la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir d'aquest dissabte passat a Barcelona, ‘dedicada’ als qui han fet consultes i als qui les han de fer, era: Autodeterminació és democràcia, dos conceptes complementaris que es retroalimenten, sense demanar-se favors ni preus de cost, de la mateixa manera i amb la mateixa naturalitat que diu Jaume Cabré que treballar per la pervivència de la llengua és fer-ho per la independència, com una cosa natural... I permeteu-me aquesta llicència final, aprofitant-me del moment, ja ho sé, però volia esmentar el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural i recomanar-vos, si no ho heu fet, escoltar el seu discurs que va llegir dilluns: un regal per a l’intel·lecte i aliment sobiranista de primera.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.