Dilluns, 15/9/2014
448 lectures

Persistir

I ara què? Som a l'endemà del primer gran dia del cicle 11/9-9/11. La ingent V humana de la Diada a Barcelona ha estat una demostració incontestable de la demanda del poble català. El món ho ha vist una vegada més; Madrid, una vegada més, tampoc no ho vol veure. Aplegar més de dos milions de persones desplaçades d'arreu del país no respon, decididament, a una convocatòria de cap commemoració anual que ha de discutir, cada vegada, si estem de celebració o de reivindicació; si celebrem derrotes o anem a la cercavila de l'Onze de Setembre. Aquest dijous que encara ens té el cor pres ens ha permès constatar que, definitivament, hem superat el significat de les Diades “preconstitucionals”, les que es fan fins al 2010, quan la impúdica sentència del Constitucional espanyol. O si voleu, constatem que les últimes Diades vénen marcades per l'esperit d'Arenys de Munt, el punt de partida del canvi de segell: no anem a Barcelona a manifestar-nos, en una jornada més o menys festiva o de resistència: ara hi hem anat a exigir. Des de la Marxa de fa dos anys, la magna Via del 2013 i la V que encara està calenta en els nostres caps, ja no reivindiquem només; hem pres la iniciativa, ara persistirem fins a esdevenir un Estat, l'objectiu de l'ANC, l'anhel de tot el poble.

I ho escric amb aquesta vehemència, que us demano que entengueu, després d'haver presenciat i viscut les últimes setmanes la feinada enorme de molta gent fent inscripcions per a la V, organitzant transports, repartint samarretes, lligant caps perquè tot sortís com va sortir; només cal recordar els semblants alegres dels igualadins anant en autocars des del Rec cap a Barcelona a cobrir el tram 49, la mateixa alegria que havien mostrat, si em permeteu, des de l'iglú de vent del juliol, o l'emoció i l'agraïment mostrats en l'acte de reconeixement d'Òmnium al mestre Paco Ramon (*) i els Moixiganguers, o la determinació dels nombrosos participants en la manifestació de Torxes de la vigília.

Avui és demà, ara som en el camí cap al 9N; és un camí sense retorn. Els igualadins, els catalans, hem d'estar disposats a persistir: a mantenir-nos ferms en l'actitud d'esdevenir un Estat. El camí, tanmateix, cal fer-lo i fer-lo bé: intel•ligència, unitat, determinació, són components que ens han de permetre l'acció de persistir. Ja no es alimenten les molles, volem el pa sencer, com canta l'enyorat Ovidi Montllor.

(*) Ja enllestit l'article, hem sabut que Paco Ramon ha mort aquest matí de diumenge.. Persistirem

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.