Dilluns, 12/1/2009
467 lectures

Seleccions i patir

Segurament us ha passat de no saber què pensar davant de l’últim eslògan de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, vull dir davant les imatges d’allò de“Volem patir”. Perquè d’entendre’l, i no cal fer un curs de les teories freudianes sobre el patiment, sí que l’entenc: jo vull tenir el dret de gaudir (patir), d’aspirar (patir), de competir (patir), com els altres, com els que són grans per patir tant com volen. Jo vull ser gran com els altres.

Això de l’esport no deu ser cap broma si mirem com les gasten els espanyols a l’hora de combatre les aspiracions de les federacions catalanes que volen arribar a ser grans i poder competir amb tothom en els campionats de debò i que nos sigui a bales (“a las canicas” que va dir aquell). Si no esteu al cas, interesseu-vos per les penúries i vergonyes viscudes per la federació de rugby o la de la situació de la selecció catalana de curses de muntanya, on enlluerna el gran campió Kilian Jornet.

No sé si en patiu gens ni mica, millor per vosaltres, però no és una cosa menor la reivindicació de les seleccions nacionals en l’esport. A mi, que se’m veu el llautó de lluny, com que m’agrada l’esport i una hora o altra també voldria fer-me gran, hi veig en la reivindicació un fet important que ha d’anar, però, del tot lligat al delit de ser grans, de ser independents. Ho deia Vicent Partal a can Vilaweb després del partit de futbol contra Colòmbia: “Per això la pregunta inevitable és si no fóra molt més prudent, he dit prudent sí, de tenir un estat propi. Fa una dècada llarga que pretenem que el món ens acomode com un fenomen especial...”.

Aquesta és la qüestió. Si “jugant” a ser nació no aconseguim tenir els drets de les seleccions com cal, tot i que avui hi ha unes poques federacions que van amb el cap ben alt defensant Catalunya, per cert, unes seleccions com la corfbol o la de pitch and putt també amenaçades de deglució per part del Consejo Superior del Deporte , a ningú no se li escapa, però, que això no passa amb els esports més populars, des del bàsquet al futbol o, fins i tot, el cas paradigmàtic de l’hoquei patins i la rocambolesca situació en què ha de “viure”.

Ja vaig per acabar i no he dit res de l’abast de la representació de les seleccions, vull dir si quan parlem de Catalunya ja volem dir Països Catalans o... I ja es veu prou que no anem bé. Quan arribi el cas haurem de demanar als futbolistes bascos com s’ho han fet per tirar endavant la seva reivindicació per representar Euskalherria.

Una nota personal: aquest servidor de vostès, “refredadot” que en diria aquell Molina, no va anar a patir al partit de futbol contra Colòmbia i em sap greu; espero que la pròxima vegada d’un partit de la selecció catalana de futbol ja no sigui “el de Nadal” i no hagi d’estar pendent del fred del Teatre de l’Ateneu, com el que he patit aquest nadal en l’excel·lent concert de sant Esteve de la Coral Mixta d’Igualada. Bon any!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.