Dimecres, 15/2/2012
462 lectures

Temps de crisis: s’ha acabat el bròquil!

Podríem parlar del temps, que no és un esport de risc. Sovint ens fan parlar d’allò que no toca, de manera que no haguem de pensar en el que ens hauria d’ocupar. Ha estat una tàctica ben coneguda que utilitza el poder: panem et circenses o telecincos i programes pel broc gros que ens ennuvolen i ens fan perdre el món de vista.

Ara tenim davant un vendaval tan gran –i no parlaré del temps, paraula– que podem caure en el parany de no saber veure res més que allò que volen i com volen, que hi ha altres urgències, convencent-nos que ara no és l’hora d’esmerçar esforços en la direcció principal que ens demana la història als catalans. El vendaval, ja ho sabeu: la crisi econòmica superlativa (tan ben il·lustrada en el documental Inside job), que es pot veure agreujada amb la reforma laboral espanyola acabada d’estrenar, amb la qual poca gent veu possibilitats de generar llocs de treball i activitat productiva, i amb la temença de veure com es facilitaran els acomiadaments, que els sous continuaran baixos... Un vendaval que no amaina sinó que s’alimenta amb el programa galdós del PP envers Catalunya: l’episodi de l’aeroport del Prat, l’atac contra el català al sistema educatiu, la tensió que pot fer trontollar TV3, la befa del tancament de les oficines catalanes a l’exterior, els anuncis d’una sanitat igualitària en toda la nación (una música on, per cert, també hi fan cor el PSOE).

Contra els efectes de la crisi, contra els seus malèvols factors i contra l’amenaça xucladora del PP, hi hem de ser tots, diguem-ho i treballem-hi tant com calgui; però mai no podem deixar de tenir present la direcció principal que esmentava més amunt. Recordeu aquella cançoneta de La Trinca que repetia: 'S’ha acabat el bròquil, tu ja m’entens, tu ja m’entens!'? Sense cap mena d’ironia, un entén que hem arribat al límit –no hi ha més bròquil– i els catalans no podem allargar més la dependència amb Espanya, el factor més determinant en la ‘nostra crisi’; per això no ens podem entretenir a recordar al món espanyol que som una nació cultural, com diu la consellera d’Ensenyament, o a marejar la perdiu amenaçant que, si els espanyols no ens accepten el concert econòmic, situarem el sobiranisme en la centralitat, Oriol Pujol dixit.

Una part important del país ja ha fet del sobiranisme l’objectiu principal i únic nord per sortir de totes les crisis econòmiques i de bona part dels mals que ens atenallen. Per avançar en l’objectiu hem d’accelerar els ritmes i guanyar parcel·les socials. Fa poc més d’un any l’onada de Consultes va ser una gran alenada d’esperança, una notícia que va desvetllar molta gent que no hi creia, en la Independència; avui s’ha de forçar la màquina de la Història i hem de trobar nous mecanismes que ens hi acostin: des d’ara mateix sentireu a parlar –molts ja en sabeu– de l’Assemblea Nacional Catalana (ACN); estigueu atents a les propostes que es faran i participeu-ne. La crisi no es difuminarà, no; però sent nosaltres el nostre únic senyor és com podrem programar el bròquil que necessitem per alimentar-nos, per comercialitzar-lo, per repartir-lo i esgarrapar terreny a la crisi en tot allò que depengui de la nostra sobirania.

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.