Dijous, 2/10/2008
359 lectures

Temps de llengua

Amb els temps que corren pot semblar impertinent parlar de la llengua i no parlar de coses fonamentals, com és ara, del finançament o de la crisi econòmica mundial i la de la nostra comarca. Però m’hi arriscaré, a parlar sobre el català. Ara, a més d’un se li escaparà el riure perquè no sap on és el risc, escrivint en un espai com aquest, en què la majoria de lectors segurament seran feligresos de la causa.

Sense arribar a fer una enumeració exhaustiva –us recomano la sèrie de Francesc Puigpelat a l’Avui sobre l’ús social de la llengua–, deixeu, però, que en aquest primer espai reculli diferents manifestacions aparegudes en els mitjans que ens han d' il·lustrar sobre com gira la cosa al voltant de la qüestió lingüística. El que pretenc, per estrenar aquest paper impol·lut i telemàtic, és posar-hi uns quants punts-força (en negatiu i en positiu) que ens poden orientar.

Quan a Narcís Comadira (Presència.12.09) li pregunten si el país va tan malament, respon que “Va molt malament. La gent no llegeix, no té criteri, la llengua està molt malament. Com es pot tenir una cultura sòlida, si no es té una llengua sòlida?”. On el poeta gironí diu cultura, la fundació Jaume Bofill informa dels resultats escolars deficients de casa nostra i, per tant, dels dèficits en la llengua. D’altres ens criden l’atenció sobre els comportaments claudicants dels usuaris: “Els catalans abandonem permanentment la llengua”, ho diu Josep M. Roig Rosich, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, (Presència, 19.09). Encara hi podem afegir sentències i acusacions dels qui no paren de senyalar els culpables de la situació: des de la falta d'eficàcia i determinació de l’administració, a la deserció dels usuaris... Com veiem, es tracta de subratllats que ens presenten una situació galdosa, i encara més quan, sense haver incorporat a la llengua la immigració espanyola de la segona meitat del segle passat, tenim el repte d’integrar una allau immigratòria nova. I tot plegat sota la pressió d'una llengua i un Estat que ens asfixien.

Ara respireu i anem al cabàs de les coses positives. Apuntem que des de diferents àmbits no paren de sortir propostes amb el propòsit de canviar la situació, com el fenomen de les parelles lingüístiques i el voluntariat lingüístic, campanyes de gran abast com el Correllengua que enguany, a Igualada, em va semblar esplèndid; o que hi ha mogudes tan potents com les d’Escola Valenciana, o més modestes com les que es protagonitzen a la Catalunya Nord, on cada dia hi ha més demanda d’escoles bilingües, o les grans possibilitats que ens presenta el món d'Internet o...

O juguem tots o no ens en sortirem, aquesta seria una primera i evident lliçó. Com diu Mònica Terribas a VilaWeb, "ens hem de conjurar per millorar la llengua a TV3"; doncs, això, ens hi hem de posar tots, arreu, perquè el català esdevingui la clau de volta capaç de conformar el país en el futur immediat i per a això cal unir esforços i calen recursos.

Arribo aquí i no em puc estar de recordar les preguntes que em van fer a la Plaça de Pius XII, en llegir el Manifest del Correllengua: una persona, en espanyol, em deia: " això és com la korrika dels bascos, oi?" I jo li vaig dir que sí, que el Correllengua arribava a tot el territori... I ell, encara va afegir: "i ara faran una col·lecta de diners, com fan a Euskadi" Li vaig dir que no, és clar, però em va fer pensar… I és que, ves per on, la cosa de la llengua (com la del país) va d'esforços col·lectius i de diners i ara és quan hauríem de parlar de partides pressupostàries i de compromisos polítics, socials, personals … I ja hi som, al ball!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.