Dimecres, 6/6/2012
422 lectures

Tribunals amics

Més d’un haurà pensat que es tracta d’un oxímoron i no li falta raó, i més quan un Tribunal de justícia que es diu “ Superior de Catalunya” treu dues sentències com les de la setmana passada; la sentència a favor de les quatre famílies que no volen fer l’ensenyament en català; i la sentència contra el reglament lingüístic de l'Ajuntament de Barcelona al qual elimina la condició de llengua preferent del català.

Perquè, com hem d’entendre la “relació” del TSJC amb el bé comú dels catalans que és la llengua catalana? Ara, més d’un dels altres es frega les mans i dirà que m’ha agafat en contradiccions flagrants: qui sóc per parlar de bé comú quan es tracta del dret democràtic -del seu Estat de Dret, és clar- que té el ciutadà d’acudir a l’estament judicial perquè l’empari davant la profanació de la suposada llibertat d’elecció dels pobres ciutadans que es veuen discriminats...

Doncs accepto les meves contradiccions i aprofito per oposar-les a les mentides dels altres: la d'aquells ciutadans que viuen a Catalunya, des de la condició d'espanyols, que actuen contra el lloc on viuen els seus fills; i la dels tribunals que s’aferren al joc de la Constitució d’un Estat que, després de tants anys, fa adoració de la deïtat pagana que és la 'indisoluble unidad’ de l’article 2 i de la monarquia, les quals resisteixen a punta d’exèrcit (art. 8).

Doncs, un servidor apostata d'aquest joc constitucional pervers, tan perniciós als catalans com s'ha vist des de la maleïda sentència del Tribunal Constitucional, la que va escometre contra l'Estatut referendat (i ja ribotat de manera vergonyant amb anterioritat) .

Però permeteu que aprofiti un text acabat de publicar i que ens pot ajudar a enfortir en les nostres conviccions envers la llengua catalana davant la impostura de l'Estat espanyol i la seva força bruta: es tracta de la Declaració sobre la llengua publicada a la revista Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, amb motiu del número 100, de la qual són els fragments que reprodueixo:

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.