Dijous, 30/5/2013
349 lectures

A l'Alba

La primera imatge que tinc d’ella és entrant a l’antiga redacció de l’Agencia Efe a Catalunya, al costat de la Sagrada Família, acompanyada de la seva inseparable Tory, una gossa pigall amb vistosos mocadors al voltant del coll.

Deu fer cosa de cinc anys i l’Alba de Toro, cega de naixement, havia estat escollida com a nova becària del servei de traducció de teletips del castellà al català, mentre cursava els estudis de Traducció i Interpretació a Bellaterra. Mentiria si ara digués que aquest fet no va aixecar suspicàcies on treballo. Com s’ho farà?, ens preguntàvem la majoria.

El misteri va acabar aviat. L’Alba, amb un aparell endollat a l’ordinador, no tenia cap problema en transformar una informació escrita en castellà en una notícia per publicar en català.

Durant els mesos que va estar a la redacció, era habitual que ens rondinés perquè malcriàvem la Tory, amanyagant-la i gairebé obligant-la a jugar, i tampoc no va costar que participés de forma activa en els sopars i festes que vam organitzar fora d’horari laboral algunes jornades memorables. També va aprendre com arribar en metro a l’edifici que ocupàvem al carrer Provença, desplaçant-se pel subterrani, pujant i baixant escales, i fent transbordaments, sense equivocar-se ni un dia.

Fa poc llegia que el que és essencial és invisible als ulls. No en tinc cap dubte.

L’Alba, altre cop amb la Tory, va venir a veure’ns fa un parell de setmanes per explicar-nos la seva experiència a l'Índia, on ha passat un any i mig, ajudant a nens invidents d’aquest país, inculcant-los que, igual que ella, ells poden fer qualsevol cosa que es proposin.

Amb 25 anys, molt més madura que quan la vam conèixer, ens va anar desgranant la seva peripècia a Anantapur, al costat de la gent de la Fundació Vicenç Ferrer, en contacte permanent amb una canalla sobreprotegida, però a la que no se’ls ensenya res, perquè creuen que no estan capacitats a conseqüència de la seva ceguesa.

L’Alba ha lluitat contra tot això, com molt bé explica al seu llibre “Los colores de un sueño”, on, sense perdre mai el seu particular sentit de l’humor, plasma, a més, tot el que ha viscut des que va néixer a l’Ametlla del Vallès l’any 1987.

Acabat el període indi, ara viu a Manchester (Anglaterra), on treballa de traductora d’espanyol i de telegu (una llengua que parlen a la Índia uns 70 milions de persones). Aquesta feina, l’obliga a viatjar per l’illa i tant està en un jutjat de Londres, com asseguda entre els llits d’un hospital de Nottingham, disposada a fer d’intermediària entre uns i altres.

No amaga que li agrada ajudar a la gent, perquè creu que és una manera de retornar tot el que ella ha rebut des de petita.

Poc partidària de fer plans de futur, ara es troba de vacances a Cuba amb un amic –la Tory s’ha quedat a Catalunya- i diu que el que té més clar en aquests moments és que al mes d’agost tornarà a fer una aturada ja que serà tieta d’una nena i és un esdeveniment que no vol perdre’s de cap de les maneres. Frisa per tenir la neboda entre els braços i per portar-la a passejar.

Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.