Dijous, 15/11/2012
416 lectures

L’Artur que vam conèixer

Dimecres passat vaig dinar amb dues col·legues, amigues des de fa més de vint anys, de quan ens vam conèixer cobrint com a periodistes la informació que generava en aquells temps l’Ajuntament de Barcelona. Mirat amb perspectiva, ara que som mares de família i en plena maduresa, vam comentar que allò va ser una bona escola tant per aprendre l’ofici, com per viure des de primera línia l’evolució de molts personatges, que amb els anys han estat capitals pel país. Començant per aquell alcalde peculiar anomenat Pasqual Maragall, continuant per un comentarista polític de primera com l’Enric Juliana –sempre fent les preguntes més perspicaces- i acabant pel president Artur Mas, llavors a la bancada de l’oposició, en un segon pla. Per no oblidar la transformació que va produir-se en una Pilar Rahola que va començar lluint llargues faldilles florejades i va acabar muntada dalt d’uns talons de vertigen, amb vestits curts i ajustats.

Quan ja havíem sortit del restaurant, i com sempre passa en aquests casos, amb les meves amigues continuàvem parlant d’aquells dies i rememoràvem com eren tots ells, malgrat que pel moment preelectoral ens vam aturar més estona en el Mas, a qui alguns dels seus companys anomenaven l’Àrtur (amb accent a la a).

Home polit i treballador, era de més fàcil accés que el seu cap de files Josep Maria Cullell. La seva secretària, en un despatx del Passeig de Gràcia, era una igualadina, de família 'punto en blanco' , que filtrava les trucades, tot i que no solíem tenir problemes per parlar-hi. Especialment, si era per tractar de números. Amb un discurs ben travat, recordo com va sorprendre en positiu un cap meu, originari del Burgo de Osma, un dia que tots dos li vam fer una entrevista a la seu de l’agència de notícies on treballo.

Tot i que apuntava maneres, l’any 1995 no va ser ell l’encarregat de confrontar-se amb Maragall i CiU va apostar per Miquel Roca Junyent. No ens va estranyar que, poc després, Jordi Pujol el nomenés conseller de Política Territorial i Obres Públiques.

En tot cas, les tres vam coincidir que ha estat després de l’última Diada que ens ha deixat clavades i amb ganes d’aplaudir-lo algun dia. Qui havia d’imaginar que aquell gestor d’americana blava acabaria demanant una consulta perquè el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur? Nosaltres no. I, a més, dient-ho sense tremolar-li la veu, tant a Madrid com a Brussel·les.

Tanmateix, cap de les tres el votarem el proper dia 25 de novembre. Digueu-nos antigues, però malgrat escriure amb la dreta, la papereta la dipositarem amb les esquerres.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.