Dijous, 15/9/2011
422 lectures

Una besàvia al cementiri dels pobres

Posats a triar, prefereixo el fred de l’hivern als dies de la canícula. I tanmateix pagaria perquè tot l’any fos la gran tertúlia que és per a mi l’estiu. Al voltant d’una taula, en bona companyia, les paraules flueixen i, malgrat algun mosquit emprenyador, queden moments difícils d’esborrar, confidències sorprenents i també, perquè amagar-ho, alguna desavinença que provoca més d’un silenci.

Resguardats del sol d’un diumenge de finals d’agost, entre les gruixudes parets d’una casa de pagès d’Esblada, acabats d’arribar de la més gran de les illes gregues, escoltàvem els pares explicar la seva experiència entre les tombes i els nínxols del cementiri vell, un dels dies de la Festa Major, guiats per Jordi Enrich. En un moment de la conversa, el pare va deixar anar que una de les seves àvies estava enterrada al cementiri dels pobres, perquè el seu avi no havia pogut pagar els costos del trasllat del cadàver de la seva dona d’Igualada a Vilanova del Camí, que és on residien. Em vaig remoure a la cadira. Com podia ser que desconegués aquesta història? Sabia que la meva iaia Rosa, perquè ella no ho amagava, havia quedat sense mare als dotze anys i que, filla única, havia hagut de portar la casa i tenir cura del pare en uns moments molt difícils. A més, tinc clavada al cervell una foto esgarrifosa seva on se la veu a l’edat que tenen ara les meves adolescents –sempre a l'última- vestida de negre rigorós i amb uns sabatots als peus, de dol per la mort de la progenitora.

Però no ha estat fins aquest estiu de 2011 que he posat nom a la meva besàvia, de la que no se’n conserva cap imatge, i que en temps de misèria, va acabar sota terra en un racó del cementiri.

Originària de Copons, mare de tres fills, tot i que només va sobreviure la meva àvia, i resident a Can Titó, va morir d’un atac fulminant quan encara no tenia 40 anys un dia de l’any 1921 quan anava a treballar a Can Baliu, la fàbrica ubicada al Passeig Verdaguer, caminant des de casa seva, als afores de Vilanova.

Fins fa uns dies, pensava que la pobresa va ser patrimoni només dels meus altres besavis, l’avi Aquilino i la iaia Juana, que a la dècada dels anys vint del segle passat van abandonar Huescar, a Granada, per instal·lar-se a Igualada, on van acabar naixent tres dels seus cinc fills i on ara són enterrats en un nínxol ben identificat. En canvi, de la meva besàvia Àngela Martí Martí no en queden ni els ossos. Avui, això és per tu.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.