Dimecres, 29/4/2009
331 lectures

Casino 13.30

Vaig creuar les cames a l’estil Sharon Stone, vaig tancar amb seguretat la porta i vaig indicar-li al taxista que havíem d’anar al Casino.

En arribar-hi, i notant l’home que domino tots els ventalls del joc, només va pronunciar: Aquí va bé?

- Oi tant, vaig respondre, sense estar molt segura de trobar-me davant de l’entrada o darrera la sortida.

En tot cas, parlo d’un migdia d’entre setmana, i d’un lloc al qual jo, que no sé ni remenar el dau al cubilet, arribava per primera vegada.

El Casino de Barcelona està ubicat a la zona subterrània de l’Hotel Arts, indiferent a la gran escultura en forma de peix refulgent, dissenyada per l’arquitecte Frank Gehry, a uns pocs metres.

Despistada, no vaig sentir l’amable senyoreta que em cridava per advertir-me que abans de trepitjar l’encatifat terra del lloc havia de deixar el DNI. Complert el tràmit, vaig endinsar-me fins el cor d’aquell local, més aviat foscot, amb una gran escala, i que als meus ulls d’igualadineta educada en la remor de les sirenes de les fàbriques, em va semblar més ple que buit.

No hi havia reflexionat mai, però és evident que qualsevol hora és bona si la bossa sona.

Així, doncs, no era estrany que un migdia no festiu, a l’hora de dinar, hi hagués gent capficada davant una màquina escurabutxaques o apostant al vermell d’una ruleta.

Deixant el meu paper d’actriu de Hollywood per uns minuts, no em va costar gaire posar-me en la pell d’aquests tertulians que tot ho analitzen, per concloure que allà dins, en aquell moment, hi havia des de dones jubilades de cabells tenyits, fins a turistes de samarreta de ratlles, a nous vinguts a Catalunya a la recerca d’una oportunitat.

Per tant, uns usuaris transversals, com dirien els nostres sociòlegs de capçalera.

Acabada la feina –només diré que vaig sortir de força bon humor- em vaig trobar dins d’un autobús de la línia 157, rodejada de sorollosos pensionistes igualadins, amb ganes de broma, d’excursió a la capital.

Prop de la plaça d’Espanya, van començar a formar, gairebé com un esquadró militar, per baixar. Un d’ells, el que semblava que tenia més autoritat, va tronar als del grup que estaven a l’altra punta del vehicle: “Veniu aquí, que ja arribem”, entre els somriures d’un improvisat i delerós públic.

Un dels homes de l’altra colla va respondre, també cridant: “Però que no ho veus que nosaltres també tenim porta? Que no ho saps que també hem pagat el bitllet igual que tu?”

El que no saps mai, vaig pensar mentre em cordava la caçadora i deixava enrere aquell 157, és quan tindràs un migdia rodó. L’atzar.....

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.