Dimarts, 26/5/2015
598 lectures

Cinquanta anys casats

 

Vagi per endavant que aquesta és una peça en primera persona. De les que surten de dintre. I tanmateix, sé que serà difícil desenvolupar-la, perquè la vull equilibrada. Ni cursi, ni massa sentimental. Tampoc freda, ni despatxada només amb ofici. Es tracta de posar el focus sobre una parella que porta més de cinquanta anys de convivència. Un home i una dona que han passat més temps junts que separats. A Igualada. Res d’extraordinari, al capdavall. Vivint els canvis de la ciutat i notant el pas del temps en les articulacions de braços i cames o en les arrugues que solquen les cares. Avui els costa cordar-se el botó de la camisa o pujar dalt d’una escala per trobar la manta de l’hivern al racó més abismal d’un armari qualsevol.

Però, un dia, en un país en blanc i negre, van ser joves i es van enamorar. Escoltant-los, sembla que fos ahir. L’anècdota de la primera trobada, amb unes sabates de protagonistes. La importància d’un lloc com el taller del Tomàs de les bicicletes, a la Rambla. El casament, plovent a bots i barrals, un dimarts del mes de maig a la Tossa. Un capellà que va enfadar més d’un dels participants en aquella missa. Un viatge a Mallorca, amb un recorregut que no podia oblidar ni les coves del Drac, ni la Cartoixa de Valldemossa, on el músic Frederic Chopin i l’escriptora francesa George Sand van passar-hi una temporada, a la dècada dels trenta del segle XIX.

Una criatura, pràcticament deu mesos després de l’estança balear. Una altra al cap d’un any i vuit dies justos, perquè el que es deia aleshores és que una dona que donava el pit no es podia quedar embarassada. I dies de muntanya russa, barrejats amb altres de placidesa. “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”, comença la memorable i monumental novel·la “Anna Karènina”, de Lev Tolstoi. Si el mestre rus ho escriu, no cal afegir ni una coma.

I la sorra del rellotge caient imparable. Sense adonar-se’n, la nostra parella es troba passejant amb els quatre néts per la ciutat, acompanyant-los al cine –avui això no seria possible- i acabant sopant o dinant una pizza de regust bavarès en una terrassa del centre.  

O trastejant a pagès, buscant llenya, plantant faves i tallant herba, que sembla estrany com creix amb l’arribada de la primavera. Cuinant paelles, tenint cura, que no bulli més d’una banda que de l’altra, superant les que preparen als millors restaurants del món mundial.  

Diumenge,  ens tornarem a trobar. “El plat a taula, l’oli i el pa”, perquè, com assenyala en el seu últim llibre el filòsof Josep Maria Esquirol (s’ha de seguir aquest home que va estudiar a l’Institut Pere Vives Vich), “asseguts al voltant de la taula els comensals creen i són comunitat”. Una vegada més, celebrarem que nosaltres en som.  

 

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.