Dijous, 21/10/2010
436 lectures

Del cinema fantàstic a la terrorífica realitat

Les pel·lícules fantàstiques o de terror no m’agraden. En la foscor de les sales de cinema prefereixo comèdies d’embolics, històries d’amor o diàlegs enginyosos que em toquin la fibra i m’acompanyin durant dies. Però fa uns anys, per qüestions laborals, segueixo el Festival de Sitges. Enguany ho he fet durant la seva última setmana i en unes condicions una mica lamentables, perquè he estat molt constipada i amb un humor tirant a baix. Però vaig fer la maleta i com aquell qui no vol la cosa he vist una quinzena de films, un dels quals una bestiesa extrema i de violència gratuïta, que se suposa és una metàfora de Sèrbia, però que a mi només em va semblar una passada de voltes d’un jove que s’ho hauria de mirar a cal metge. A la platea hi havia altres igualadins molt més entesos que jo en la matèria que no sé que en deuen pensar.

Mentiria, però, si digués que l’estança a la ciutat del Garraf és negativa. Allà sóc la mestressa de les meves circumstàncies. Trio les cintes que miro, escric tot el que sento i des de la redacció no em pressionen, perquè aconsegueixo sempre deixar-ho tot enllestit abans de les set de la tarda. Lliure, per tant, a partir d’aquella hora, he pogut fer llargues passejades per un lloc que conec des de molt petita —d’anar-hi amb la família i també d’unes vacances especials—, que sempre m’ofereix bones vibracions. A més, trobes companys de Barcelona amb els que acabes fent un cafè o mantenint una conversa monotemàtica que et reafirma o no sobre el que has vist a la pantalla.

Fins i tot, t’oblides que tens família i et limites a una trucada de control al vespre, on tothom diu trobar-se molt bé. En moments així entenc les declaracions de l’executiva modèlica mare de tres fills que assegura que ella veu poc als nens, però això no hi fa res perquè el més important és la qualitat de relació que els ofereix.

El problema arriba quan aquesta bombolla esclata i et trobes, de nou, al rebedor de casa, deixant les claus al moble de l’entrada.

Al fons, hi ha quilos de roba per plegar, les fulles caigudes no deixen veure ni una rajola del pati i, hi ha, almenys, tres sobres per obrir de l’institut de les nenes.

Tot plegat, és per anunciar per carta que una d’elles anirà de colònies dos dies amb el que això suposa a l’hora de fer la motxilla i en l’altra ens donen de termini fins el 5 de novembre per ingressar 150 euros en una entitat bancària perquè hem de comprar un ordinador portàtil, ja que la de primer d’ESO a partir del desembre aprendrà les matèries a cop de tecla.

Llavors, et tornes a mirar al mirall i esperes que aquest et xucli per portar-te a una altra dimensió, si pot ser, cinematogràfica.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.