Dijous, 20/7/2017
1484 lectures

Desert igualadí de juliol

La veritat és que avui m’havia proposat preguntar des d’aquesta finestra de l’AnoiaDiari si les dones podem dir públicament que un home està bo.

Això ve a tomb de la visita que va realitzar a Barcelona fa uns dies l’escriptor Karl Ove Knausgard, l’home més minuciós que he llegit a l’hora d’esbudellar  la seva vida passada, i que a unes quantes persones ens va deixar sense alè, mentre el teníem a uns centímetres de distància al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 27 de juny.

A part de considerar-lo un autor dels grans, el vam trobar apetitós i no només literàriament. Moltes en vam fer uns quants escarafalls, especialment a través de twitter, on no ens va fer vergonya mostrar alguna que altre fotografia, i després, parlant-ho amb una editora, reconeixíem que si el mateix ho haguessin fet un grup d’homes sobre una escriptora guapa, possiblement la polèmica hagués estat servida i s’hagués parlat de masclisme i de la importància que es dona als nostres dies al físic per davant d’altres consideracions.

Però, després del viscut aquest cap de setmana a Igualada, decideixo no allargar més el xiclet sobre un noruec de metre noranta i uns penetrants ulls blaus, i passar a descriure un sentiment que havia quedat amagat en algun racó del meu cervell i que diumenge a primera hora de la tarda es va desvetllar de nou i em va portar a la canícula de l’adolescència, als dies on es torraven, literalment, des de les ungles dels peus a les arrels dels cabells.

Diumenge vam celebrar en un restaurant de la plaça de sant Miquel els aniversaris rodons de la meva mare i la meva germana i en sortir, passades les cinc de la tarda, ens vam trobar donant un vol pel centre, completament sols, amb la sensació que a la ciutat no hi vivia ningú. Parlant-ho amb un col·lega radiofònic que és igualadí i que també viu a Barcelona, em deia que a ell li ha passat alguna vegada i que és com sentir-se protagonista de la novel·la de Manuel de Pedrolo, “Mecanoscrit del Segon Origen”. I sí, era això.  Deu persones deambulant entre balcons i finestres entreobertes, amb cotxes aparcats als carrers, sense topar amb cap homínid fins a la plaça de la Creu, on vam fer aixecar les celles als dos homes grans que allà hi havia.

Les meves filles, barcelonines de pro, que coneixen, principalment, la Igualada del dia de Reis, feien uns ulls com unes taronges. Des que tenen memòria, viuen rodejades de centenars de persones que traginen maletes amb rodes, en una ciutat que no dorm i on és habitual, si surten per la zona del Raval o per la de Gràcia, que hi hagi gent amb bicicleta a les tres de la matinada, mentre a prop de casa, mai s’acaben les cues quilomètriques per retratar la Font Màgica de Montjuïc, ja sigui de dia, de nit, un dijous o un dissabte, faci fred o molta calor.

Una d’elles es preguntava què feia la gent d’Igualada, on era, i com podia ser que no hi haguessin terrasses obertes per prendre alguna que altra beguda. Li vam haver d’explicar que amb la calor que queia, la gent preferia estar resguardada, esperant hores més fresques, o a les segones residències, a la platja i a la muntanya.  

Més tard, el seu tiet els hi va explicar que, justament, aquell havia estat un cap de setmana de multituds a la capital de l’Anoia, però en altres indrets, gràcies al festival de globus o a l’Anòlia, on havien actuat Los Manolos.

No tinc clar que les convencés. Mentre, a mi m’havia tornat a amarar aquella vella, coneguda calor, dels estius interminables i els carrers buits.

 

 

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.