Dijous, 11/6/2009
363 lectures

Empresaris igualadins de novel·la

Alguns d’aquests teletips sorgeixen sols. Vénen a tu i ja no et deixen. Es produeix una confluència còsmica i sense saber molt bé com, però ja tens un títol, una idea per desenvolupar i un final per arrodonir. És el cas d’aquesta setmana. Llegia dissabte una entrevista a l’escriptor hispanomexicà Paco Ignacio Taibo II on assenyalava que hi ha fets als que només se’ls pot fer justícia si se’ls converteix en ficció. Vaig aixecar els ulls del paper. No ho havia reflexionat exactament així, però vaig pensar que algunes de les facècies que m’han arribat aquests últims temps d’empresaris igualadins, d’abans i durant la crisi, només es podrien plasmar emmarcades i emmascarades en una novel·la.

En una petita crònica perdrien i semblarien exagerades. Irreals. Però en un relat de 300 pàgines, amb molts personatges i diàlegs, es podrien arribar a convertir en un best-seller, a l’alçada de “L’església del Mar” o de “Els homes que no estimaven les dones”.

Fem un petit exercici. Imaginem-ne un fragment (i demano disculpes, perquè la narrativa no és, precisament, el meu fort):

“Va aparcar el Cayenne a la porta de la fàbrica, aixafant la ratlla groga, sense por, perquè en aquell lloc els municipals no hi arribaven mai. Seca per dintre, però amb els llavis encara humits per l’última copa aspirada al reservat del Tres Corones, va penjar l’americana i, enfadada, va notar com una rodanxa de suor deixava petja a la brusa.

A l’oficina, el gerent, amb les mànigues arremangades, parlava amb el director de l’oficina de la Banca Estsud de la Rambla. Males notícies. No hi havia nou crèdit. L’administratiu havia de tancar caixa i pagar les nòmines sense saber com.

Ella, neguitosa, perquè portava massa hores fora, va decidir que havia de donar una ullada al taller. Alguns dels que hi treballaven l’havien batejat com la Casa dels Muts. De sobte, la Dolores, prenyada del seu tercer fill, fregant els quaranta, va llençar un esgarip. Un líquid viscós va fer un toll sota la màquina. Auxili, auxili, cridava.

La mestressa s’hi va acostar quan al voltant de la remalladora ja hi havia deu persones enredant, més que ajudant. Algú la va sentir remugar: -Aquesta dona podria haver triat un altre moment per parir. Qui acabarà ara la saca d’aquesta comanda que hem de lliurar al vespre? Tot em surt malament”.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.