Dijous, 15/4/2010
339 lectures

Una estranya i uns estranys a casa

He estat de guàrdia tot el cap de setmana. Arribo a casa diumenge, cap a les vuit de la tarda, i el silenci m’obre la porta. Així que em vaig endinsant a l’habitacle noto moviments en tres habitacions diferents. L’home de la família està tancat a l’habitació de l’adolescent; aquesta és asseguda a la taula de la biblioteca i la petita la reconec a la seva cambra, sota un llum de tons blavosos. Gairebé no puc ni petonejar-los, perquè estan molt aficionats construint primer i destruint-se després ciutats des de tres pantalles diferents d’ordinador. Analfabeta informàtica com sóc, m’assec al sofà i passo les planes de paper (!) dels dos diaris que habitualment llegim. De tant en tant, sento com un riu, l’altra crida i una tercera abandona, perquè ho ha perdut tot. A més, una veu metàl·lica, que acabo reconeixent com la del meu cunyat més jove, s’afegeix al festival.

Quan acaben, em comenten que han estat connectats en xarxa al ciberespai jugant un parell d’hores, i s’ho han passat molt divertit. Tots vivim en la mateixa superfície, però jo em trobo fora de joc, perquè quan teclejo a l’ordinador només ho faig per escriure o per visitar el senyor Google i seria incapaç de posar en marxa, alhora, dos dels ordinadors que tenim al pis. Imagina’t connectar-me amb Igualada...

Així que creixo m’adono com decreix el meu domini de la tècnica, malgrat que cada vegada tot funciona amb un major nombre de comandaments a distància i, en principi, d’una manera més fàcil.

Només sobre el moble del menjador hi reposen un total de set comandaments, tot i que hi ha dies que em costa posar en marxa l’aparell de la televisió, perquè no encerto passar del llumet vermell que surt per defecte al verd que em permet visualitzar imatges. No ho hauria de dir, però m’he arribat a desesperar i si no fos perquè de petita vaig rebre una correcta educació, almenys, una d’aquestes andròmines ja l’hagués fet desaparèixer dins un contenidor d’escombraries.

Per arrodonir l’article, i com que em sobra el temps, m’he entretingut a comptar-ho. Sense tenir en compte el telèfon, que també ocupa un lloc a la sala, cada dia tinc la possibilitat de tocar 306 botonets. S’imaginen quina felicitat si sabés per què serveixen?

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.