Dijous, 6/3/2014
449 lectures

La Hispano

Aviat farà trenta anys que em vaig convertir en usuària de la Hispano Igualadina. Eren dies d’anades i vingudes a la capital catalana, que no oblidaré per temps que passi. Sense carnet de conduir ni cotxe particular, aquells autocars blancs de ratlles blaves ens acostaven a la Universitat, després de parades i paradetes, no sempre amb seient assegurat. Em recordo fent el trajecte dreta o asseguda en un graó de l’escaleta al costat del conductor. Patint per retards inexplicables o amb els peus congelats, perquè algunes de les tartanes a disposició estaven tan atrotinades que l’aire s’introduïa sense remei per l’interior dels nostres cossos.

Fent corbes i més corbes, especialment a l’alçada de Capellades, amb gent que regurgitava incansablement al teu voltant, després de pagar, això sí, una morterada pel servei. L’única cosa positiva era que de vegades trobaves coneguts i xerraves durant més d’una hora o que si portaves un llibre d’aquells que enganxen, gràcies a aquells contenidors amb rodes, te’n podies menjar un bon tros i conèixer, fins i tot, qui era l’assassí.

Malgrat els avenços tècnics des d’aquell llunyà 1984, “la vida sigue igual”, com canta en Julio Iglesias, i segons he llegit aquests últims dies arrel del reforçament de la xarxa de bus exprés entre Igualada i Barcelona.

A la vegada, he al·lucinat amb les declaracions de l’alcalde Marc Castells parlant de moment històric, mentre rememorava els seus dies, juntament amb Jordi Pont, a bord dels autocars de la companyia.

Moment històric? Històric seria, que al cap dels anys, aquest servei hagués deixat de ser notícia, oi més quan la capital de l’Anoia tampoc no pot presumir d’un ràpid servei de tren que la connecti amb el cap i casal o amb les terres de Lleida.

Perquè aquesta és l’altra. Si començo a recordar els viatges amb ferrocarril amb la mare per anar a l’otorinolaringòleg de la Rambla Catalunya durant la infantesa, no hi trobo massa diferències amb els que hem realitzat amb les meves filles unes quantes vegades aquests últims anys per anar de la Plaça d’Espanya de Barcelona –on hi ha l’estació dels Ferrocarrils- fins al Passeig Verdaguer. Ara els vagons no són de color verd i a l’hivern porten la calefacció posada i a l’estiu un aire condicionat que tomba. Però el temps que empràvem a la dècada dels setanta del segle passat per recórrer seixanta quilòmetres era pràcticament el mateix que durant els primers anys del segle XXI. Ho juro.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.