Dijous, 26/4/2012
317 lectures

Història de la meva gent d'Igualada

Amb els anys, perdo memòria i guanyo en intuïció. No és un fet infal·lible i a vegades l’erro, però acostumo a endevinar quins llibres em poden agradar només per la portada i per algunes explicacions de la contra. Els mesos abans de Sant Jordi, gràcies a la feina, passen per les meves mans uns quants títols, des dels que són un èxit abans d'arribar a impremta, a alguns que passaran completament desapercebuts, tot i que potser també tenen ànima com molts dels altres.

Un d’aquests, que vaig llegir en un parell de dies, és 'Historia de mi gente', de l’italià Edoardo Nesi, publicat en castellà per Salamandra. És un relat autobiogràfic d’un ex-empresari de la ciutat italiana de Prato, nascut l’any 1964, i que explica sense embuts què està passant amb la globalització. Baula d’una nissaga del tèxtil, l’any 2004 Nesi va vendre la fàbrica que havien fundat els avis als anys vint, per manca de negoci, i ara es dedica a l’escriptura.

Durant la immersió que vaig anar fent en el text, força addictiu, sense voler-ho anava canviant Prato per Igualada i 'Made in Italy' per 'Made in Spain'. A més, vaig anar subratllant frases, perquè sempre reconforta trobar algú que pensi el mateix que una.

Sense ganes d’avorrir, només en transcriuré un petit paràgraf, perquè crec que resumeix molt bé la idea que es defensa en aquesta crònica, que no arriba a les 200 planes.

Titlla de maleïda la globalització i afirma que 'els diners que avui estalviem comprant productes xinesos són els mateixos que servien per pagar els sous als treballadors italians, les hipoteques de les seves cases i les seves pensions, les seves estances a l’hospital, els col·legis dels seus fills, els seus cotxes i la seva roba. La seva vida, la nostra vida”.

Deia una cosa semblant, l’escriptor Eduardo Mendoza quan presentava fa unes setmanes la seva última novel·la 'El enredo de la bolsa y la vida', on la crisi actual és una de les protagonistes.

Jo, que de petita sentia un íntim terror quan la mare deia que si no estudiava hauria d’anar a treballar a la fàbrica –sense concretar noms-, ara desitjaria que a la meva ciutat tornessin a sonar els cants de les sirenes, més que els sorollets de les màquines expenedores dels números de l’atur.

Filla d’un temps que ja no tornarà i descreguda, somric amb les omnipresents teories de l’emprenedor, en un moment en que fins el Barça ha deixat de fluir.

I espero, delerosa, una crònica semblant, on en comptes de parlar-se de la Fàbrica de Teixits de Llana T.O. Nesi i Fills SA es parli de marques que des de petits ens han cobert cap, cos, peus i cames. Per veure on érem i no som avui.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.